He plorat
He plorat d'emoció al barri del Raval. Recordant, belles paraules d'una novel·la. Admirant, les pedres que tantes històries han preservat a través dels anys. I quan m'he adonat del significat ocult de la bellesa que em feia paquetejar el cor.
He plorat al tastar una croqueta d'escrita que un cuiner d'origen francès, arrelat al Baix Empordà, va crear el dia que celebràvem el meu Sant.
Sé que tal vegada les llàgrimes més amargues, per dintre o per defora, arribaran el dia que els fills o els pares facin el viatge ineludible que a tots ens espera.
Sé que un dolor cruel arribarà en el moment que la mare, conformada, amb un somriure als llavis, s'acomiadi de tots nosaltres per descansar definitivament de les seves dolències i de la vida sacrificada, desgastada, que ha portat.
He plorat pels que tinc a prop quan l'infortuni o el destí els han fet les pitjors males jugades, que hom pot imaginar.
He plorat i ploraré, sí! No em fa res dir-ho. I tan de bo sigui de felicitat, joia o alegria. Com el dia que vaig fer cinquanta anys mentre abraçava a tots els que s'havien conjurat, per sorpresa meva, en un restaurant.
Però si algun dia el cor se'm torna a encongir, la foscor m'aclapara i a sota els peus, un pregon forat s'obre, buscaré aquell anhel que vaig sentir quan tu i jo ens vàrem conèixer. I recordaré aquells breus moments d'estimació, de plenitud, de fusió corporal que vam viure plegats.
Només així, tornaré a la vida per poder tornar a plorar desterrant... aquesta vegada sí, la tristesa.
Fins aviat,
Jordi
