DOS PUNTS DE VISTA EN PRIMERA PERSONA
PRIMERA PART
Fa
tres anys que no puc dormir. El sol fet de veure la llum del sol em provoca una
mena d'urticària que no desapareix fins que s'esvaeix la claror del dia. La
meva dona va morir per culpa meva. Sé que aquest remordiment no me'l trauré de
sobre durant molt de temps. Ella prou que m'insistia que el Citroën feia un
soroll estrany i jo, poc que me l'escoltava. Cada dos per tres, la mateixa
cantarella. Que si el cotxe no va fi... Que alguna cosa li passa a la
direcció... Que el sorollet metàl·lic que fa no és normal...
Cert
és que un dia vaig obrir el capó del cotxe per fer-li una ullada. Jo, home de
lletres, mai he estat un bon mecànic i no vaig veure ni trobar cap peça fora de
lloc. Li vaig dir que el que li passava al cotxe, era simplement mal de vell i que
fins l'any següent no tocava canviar-lo.
Però
aquell dilluns fatídic que la Carmeta feia tarda a la feina, va forçar el motor
més del comte. No havia fet més de vint quilòmetres que en un revolt de
l'autopista A7, a l'alçada del Montseny, se li va quedar el volant a les mans.
El cotxe, va canviar inesperadament de carril i un tràiler de set metres i mig de
llarg el va envestir de costat, esparracant-lo per la meitat. De res serviren
els airbags. La meva doneta estimada va tenir una mort cruel i fulminant.
Des
de llavors, ningú vol parlar amb mi. Ni em miren. Ni em volen escoltar. Per
molt que m'hi escarrassi, és com si m'hagués tornat invisible per la resta de
la gent. La solitud i la tristesa que sempre m'acompanyen, ho tenyeixen tot de
negre i el temps sembla congelat.
El
banc, va posar el mas a la venda amb l'excusa que el seu propietari, no donava
senyals de vida i això és mentida. Sempre he estat aquí. Però tots,
absolutament tots, van decidir girar-me l'esquena, per quedar-se aquestes
terres i la meva llar.
Només
hi ha un vailet de dotze anys que m'escolta. Tot i que sembla que de vegades li
faig por.
SEGONA PART
Em
dic Adrià. Ara he fet 15 anys. Quan en tenia 12 el meus pares “hippies”, en van
portar a viure a un mas a tres quilòmetres del cim de les Bruixes. A mitja hora
en cotxe del disseminat de Fitor -un petit nucli urbà- al mig de les Gavarres
del Baix Empordà. Ho van fer per
prescripció mèdica. Els psicòlegs que em visitaven així ho van dictaminar.
Deien que un canvi d'ambient, fora de la gran ciutat m'aniria bé. Ells -els
metges- mai van entendre que el que em passava era que podia veure al meu
voltant més persones de les que pertocaven. Aquesta gent, -els visitants- es
presentaven sense avisar. Al principi eren nens de la meva edat que callats,
ploraven desconsoladament. Volien tornar amb el seus pares. Jo els volia
ajudar, fins i tot, a abraçar però no podia. Es fonien entre els meus braços
com si res. Envoltats de llum i ombres, semblaven fets d'un aire glaçat que
sempre els precedia i es tornava càlid quan marxaven del meu costat.
Els
pares, no em van creure mai. Em castigaven, m'escridassaven i em renyaven dient
que això que feia, no feia gràcia. Que deixés d'inventar-me històries o tothom
em prendria per boig. Durant un temps em van medicar amb unes pastilles que
només em provocaven son, molta son. Després, cap els 10 anys, em van portar en
una clínica per malats del cap i ara fa uns tres anys, en un intent de protegir-me
-segons ells- vàrem venir a viure a Cal Bernat, un mas al mig del no res.
...continuarà
