Collita pròpia 4.0

Homenatges a grans contistes i personatges de la història

A LA SERRA D'ORPINELL

XIV - VII - MMIXX

Allà on els falciots passen rabent per davant la finestra. Allà on pots sentir el batec de les seves ales. On el seu vol és tan incisiu que quan volen en direcció a nosaltres ―espectadors innocents― els hi pots veure els ulls de fit a fit i les seves minúscules ninetes es claven dins teu com espurnes d'estrelles que t'observen juganeres.

Allà on fins i tot és perillós treure el cap per la finestra perquè corres el risc de patir una col·lisió de cara amb aquests inquietants animalons. On el seu esguard és el teu esguard.

Allà on la nostra visió supera per uns moments la seva visió quan, els falciots fan vols rasants o en cercles, sempre, en grups de tres que recorden les més belles esquadres dels avions en formació d'atac.

Allà, al castell d'Orpí, és on vaig dormir tres hores un cap de setmana de festa major. Ubicat a pocs quilòmetres d'un poblet tan petit com senzill, que porta per el nom el mot d'una formosa noia coneguda per tota la comarca. Carme.

Va ser aquí, on les torres d'alta tensió queden per sota nostra, i on les majestuoses muntanyes de Montserrat es retallen vaporoses, ingràvides i mandroses a l'horitzó; on la llum és d'un blau enlluernador; on el sol, que treu el nas per darrera la carena a primera hora del matí, colpeja amb una claror desbordant els grans ramats d'arbres que abrigallen aquesta part de l'Anoia.

Aquí, on el verd que és omnipresent a tota la vall, adquireix totes les tonalitats passant des del verd maragda a trenc d'alba, a un verd desencantat de tonalitats groguenques cap al migdia fins arribar al verd pregon preludi de la negra nit.

Aquí és on tot plegat és d'una vagarositat biològica que us desfibra les emocions i us sentiu agermanats amb tot allò que us envolta. I els ulls es fan petits, intentant afuar la mirada per enfocar les vastes distàncies que intenteu mesurar; des d'aquesta vista privilegiada del Castell d'Orpí.

Però arriba un moment precís del dia, que els falciots deixen de volar i es posen a redós de la calor. Sabreu quin és el moment perquè sobre la ratlla de l'horitzó i podreu veure unes línies finíssimes que s'enlairen tèrboles,  dubtoses, empaitant els petits núvols de cotó. Amb el pas del temps  i si la vostra estança és prou llarga, els veureu créixer fins a formar grans nuvolades que ―tard o d'hora― refrescaran l'ambient estiuenc en forma de desmaiada pluja.

Per més encisats que quedeu, sempre recordareu dues o tres sensacions: la carícia del vent sobre la pell, l'olor de la terra humida fruit de les nombroses rieres com la “de Carme” que banyen aquestes terres i el perfum de la història que impregna cada pedra d'aquest Castell.

Si hi poseu molta atenció i escolteu amb els cinc sentits, encara podreu sentir la remor d'uns fets històrics. L'any 1714 amb motiu de la campanya de les forces catalanes, el marques del Poal ―Antoni Desvalls i de Vergós― hi havia disposat l'allotjament de la tropa. En aquella guerra de Successió i en represàlia per aquest fets, Orpí fou bombardejat per les forces borbòniques de Felip V.

Han passat molts anys, més de tres segles i el Castell d'Orpí ha aguantat ferm i renovat. La seva història és la nostra història. I el seu futur, com el nostre, continua esperançat, amb la mirada fixa i les il·lusions inalterables i contundents.

Aquí viatgers, hi trobareu pau. Notareu com el temps s'hi atura; com s'obre pas la imaginació i els escriptors, pouareu en la creació.

Tot això i els secrets que ara amago... els viureu al Castell d'Orpí.

COSES DEL KARMA - BUSCANT LA SALVACIÓ
- capítol II -
(11 DE JUNY DE 2019)

La meva intenció és arribar sa i estalvi al final de la meva nova etapa que ha de durar sis anys.

Per això quan vaig veure que el nou cau es tapava em vaig posar a molt nerviós. A poc a poc, segons em permetia el reduït espai on em trobava, em vaig anar girant esgrimint les noves armes contra l'invasor. Les dues pinces ben obertes, rígides a més no poder, preparades per tenallar a qualsevol que es volgués encarar amb mi. La cua arquejada a punt. El fibló lubricat, començava gotejar, delerós de descarregar el verí mortal. Una cosa carnosa més o menys arrodonida pretenia ocupar tot l'espai vital que em quedava. Si no feia res, m'aixafaria irremeiablement. De sobte, allò que avançava cap a mi es va aturar a mig camí. Va recular, deixant altre cop l’entrada lliure. Al meu voltant, es va originar un terrabastall de cadires que es movien i, de cames que corrien en direcció a una gran bassa d’aigua, que si la minsa memòria que conservo no em falla, es deia piscina.

Els humans, mascles i femelles, s’anaven desprenent de la roba pel camí, fins a quedar-se completament nus.

Aquí i allà, apareixien petites muntanyes de roba. Vaig decidir canviar de lloc. Sense cap mena de pressa em vaig arraulir sota un objecte fi, delicat, vermellós de tacte sedós que em va semblar acollidor. S’hi estava bé. Ni molt fred, ni massa calor. Just al meu gust.

Al cap d’un llarg període de temps ―almenys m’ho semblava― el soroll del meu voltant es va fer més ensordidor. Els humans, tornaven caminant descalços regalimant aigua per tot arreu. Ara recollien els objectes que havien sembrat per tot arreu.

Una geganta de cabell daurat, que feia olor de flors, va allargar una de les seves extremitats cap a mi.

―Que no em deixarien mai tranquil? Un altre cop em venien a molestar? No m’ho podia creure.

Aquella peça delicada, començava a agafar alçada del terra. Vaig desfermar les meves vuit potes abans que no fos massa tard i em vaig deixar caure al terra començant a córrer sense una direcció determinada.

Segurament, deuria ser pel meu aspecte negrós com l’ombra, en contrast amb aquelles rajoles blanques que em deuria delatar a la vista dels humans.

Si fins ara el soroll que m’envoltava m’havia semblat eixordador, els crits, plors i xisclets que es van generar a partir d’aquell moment, semblaven procedir d’una altre món.

Van començar a caure’m tot tipus de coses. Tothom em volia fer mal. Jo anava esquivant, com podia, tots els cops que em queien a sobre. Vaig arribar a una mena de reixa arràn de terra, fosca i humida que em va semblar la salvació. En allà aquells monstres bípedes, em deixarien de perseguir. El nou cau, no tenia un aspecte tan acollidor com l’últim on havia estat, però com a mínim, de menjar no me’n faltaria.

Tota mena d’animalons a punt de ser cruspits per mi, voltaven per allà. Només, hi havia un altre ésser de vuit potes i cos rodanxó ―que em mirava fixament― que no em feia gaire gràcia. Restava immòbil a la seva teranyina, esperant que qualsevol maldestre  inconscient quedés atrapat en aquells fils enganxifosos. Però a mi, no em feia por. Per si les mosques ―ummm, he dit mosques? ― miraria d’evitar-la tant com pogués.

Aquella cursa d’obstacles que acabava de fer requeria una mica de repòs i fer un petit mos per agafar forces. Una rateta, menuda, blanqueta, tendra, movia els seus bigotis frenèticament. Innocent, no s’hi imaginava el que li estava a punt de passar.

COSES DEL KARMA - LA SEGONA VIDA
- capítol I -

(01 DE JUNY DE 2019)

Només he visitat una vegada la ciutat de Bangkok i ja en vaig tenir prou.

No tinc nom però em podeu dir Heterometrus. Vaig néixer en una terra humida, temperada, envoltat de pedres, roques i sorra a dos quilòmetres de la gran ciutat asiàtica. Durant els primers quinze dies, vaig viure arrapat al llom de la mare. Tinc consciència de tot allò que em va passar malgrat no pugui expressar cap mena de sentiment, paraula o so gutural. La meva naturalesa actual senzillament no m’ho permet.

Aquestes son les condicions que em va imposar el Déu Brahma, el que tot ho domina i tot ho pot. Fins al punt que es capaç de redistribuir les ànimes a qualsevol altra forma de vida, humana, vegetal o animal. Aquesta va ser la seva voluntat. Em va dir:

― La teva fòbia en aquests tipus d’animalons m’ha convençut per donar-te una altra oportunitat. Viuràs amagat en un pregon forat de dia i sortiràs de nit per alimentar-te. Comprovaràs què és estar atrapat en un exoesquelet, despertant rebuig, fàstic i por als humans. Així serà com viuràs durant els propers sis anys. Però tranquil, no viuràs indefens. Et donaré dues armes que et seran de molta utilitat. La primera et servirà per esquarterar i menjar-te les teves víctimes. La segona ―la més mortífera― paralitzarà a qualsevol ésser viu que et vulgui fer mal, fins arribar a provocar-li la mort. Aquesta experiència la recordaràs perquè et dotaré de records, d’una certa consciència i de pensaments perquè visquis plenament la nova etapa. Després de poc més de sis anys, ens tornarem a trobar i veurem el que decideixo.

Dit això, els primers mesos de vida van ser tranquils. Tenia germans i germanes per tot arreu. Em va semblar que érem més de cent.

Al cap d’un any vaig mudà l’esquelet. Això en el meu ambient és considerat com, que deixes enrere els anys infantils i et converteixes en tot un adult. La vida transcorria (podríem dir) de forma natural. Em relacionava sense procrear amb altres femelles, fèiem batudes de cacera per les nits i durant les hores de sol ens replegàvem a la nostra lloriguera i dormíem juntets. Fregant-nos, acariciant-nos entre nosaltres. Fins que un dia fatídic, vaig ser separat bruscament de la família.

 Va ser de bon matí. Un humà d’aquells que en diríeu jove, va calar foc a l’entrada del nostre cau. La calor es feia insuportable. El fum no ens deixava respirar. Els més petits morien cuits a conseqüència de l’alta temperatura que es generava allà dins. Moments abans de sucumbí asfixiat, vaig decidir sortir a l’exterior en recerca d’oxigen. A fora, l’aire gèlid, em paralitzava tot el cos. De cop i volta un pinces metàl·liques em van tenallar fortament la cua, quedant indefens mentre m’alçaven a força distància del terra sense poder defensar-me, per molt que em contorsionés. Jo prou que buscava pessigar a algú però tot... va ser inútil. Em van introduir dins d’un pot de plàstic en companyia d’altres que com jo, havien passat pel mateix calvari. Vaig veure companys, mig moribunds, de totes les edats. Des de jovenets de només tres o quatre mesos, fins els més grans a punt de complir sis anys.

Després d’un llarg viatge en aquelles condicions, el pot hermètic es va obrir. Vaig poder escapar-me per un racó, de la cuina d’aquell restaurant i escolar-me per una escletxa de paret, lluny de la visió i de l’abast dels meus perseguidors. Amagat, em vaig passar tot el dia defallint de gana. Cap el vespre, vaig ser conscient que allà no m’hi podria quedar molta estona més. Hauria d’arriscar-me a sortir de cacera si volia subsistir, calia doncs, prendre una decisió ràpida. Vaig córrer tan com les meves vuit potes em permetien. Per si de cas, mantindria la cua flexionada en posició d’atac, amb el fibló corbat sempre a punt de qualsevol imprevist.

En pocs minuts, vaig anar a parar a una gran sala plena d’humans que recolzaven el seus culs en una mena d’objecte de quatre potes. Formaven grups de sis o vuit persones al voltant d’una taula allargada. Segons recordava, d’alguna vida anterior, es tractava d’una cerimònia de celebració on tothom bevia i menjava molt.  

A sota, entre mig d’aquelles potes altes i immenses passaria desapercebut. Un cop allà, aquelles cames, m’oferien un espectacle curiós. Els homínids tenien dues extremitats que recobrien amb una mena de closca més o menys dura de moltes formes i colors. Vaig veure moviments estranys per sota d’aquella taula. Hi havia qui es refregava amb el del costat. Un altre movia amunt i avall una cama com si un automatisme elèctric, l’impedís quedar-se quiet. Aquest era el més perillós. Si no vigilava podria morir esclafat. Una cria d’escarabat que corria despistada per allà em va servir per solucionar el meu merescut àpat. 

Després de sopar, vaig enfilar-me per aquella estructura de fusta buscant un bon amagatall. Res. No hi havia gaire cosa que em cridés l’atenció. Fins que una cama que deuria correspondre a la d’una femella humana, es va desfer de la seva cuirassa, i la va estendre en angle recte fins anar a dipositar-la a l’entrecuix del qui deuria ser el mascle que seia al seu davant. L’ocasió era idònia. Vaig tornar a ras de terra pujant i baixant lentament per aquelles cuirasses fins arribar a la nova llar. Allí m’hi quedaria calentet a passar una bona nit. Però... no va ser així.

QÜESTIÓ DE TRÀMITS
(19 DE MARÇ DE 2019)

Dos quarts de set del matí. Aviat vindran a buscar-me per entrar a quiròfan. És la segona vegada des de que em van treure les angines quan era petit que em faran una operació amb tots els protocols establerts. Ja vaig fer bé de demanar al mossèn del poble que m'administrés l'últim sagrament. Mai se sap. I si per mala sort o millor dit per la negligència d'un metge poc il·luminat, que hagi passat una mala nit, o que estigui sotmès a un estrès de divorci, o simplement, que porti molt de temps de descarregar els dipòsits seminals, la operació va malament? No voldria abandonar aquest món amb un càrrec de consciència.

No tinc la certesa del que em trobaré a l'altra banda. Però calculant riscos – beneficis, no em farà cap mal, una neteja d'esperit. Val més, per si de cas, començar la nova vida amb bon peu.

Estic convençut que si algú escoltés els meus pensaments, ho etiquetaria de bajanada o es posaria a riure al veure com sóc d'hipocondríac. Però tan me fa. 

―Bon dia senyor Joan! Com es troba avui? Preparat per fer una bona dormida? Va posis aquesta bata que en Ramon, el portarà de passeig per l'hospital. Abans, però, deixi firmats aquests formularis. Ja ho sap. És pura rutina per l'assegurança dels metges. Tot anirà bé. No es preocupi. Passi-ho bé.

Els formularis? Quins formularis? Ah!, deuen ser aquests. Ai carai! Poc que escriu aquest boli. Bé, tant se val. Ja els signaré en un altre moment que en Ramon ja és aquí.

La veritat és que fa una mica de fred per córrer per aquests passadissos amb camisola i prou que no tanca bé per darrera.

―Senyor Joan, ja hi som. Ara l'estirarem en un altre llit i de seguida vindrà la anestesista que li farà quatre preguntes abans d'entrar a la sala d'operació.

Preguntes? Quines preguntes? Si ja ho deuen saber tot de mi...

―A veure... que tenim per aquí? Vostè és en Joan veritat? Veig a l'historial que li hem de treure una peça que li fa nosa. Val no es preocupi. Tot anirà bé. Sóc l'Anastàsia. I ara començarem a sedar-lo lentament per aquesta via que porta a la ma. Vostè compti cap enrere de Vint a zero. Quan es desperti ja serà un home nou, no pateixi.

Si no hi mes remei... Vint, dinou, divuit,  disset... di sis... di cinc... di... un...

***

En Joan dormia i dormia. I no va parar de dormir. Quan li va semblar que podia obrir els ulls es trobà en una gran sala blanca, sense parets. Es sentia molt lleuger. El seu cor no feia cap mena de soroll. Sentia pau, molta pau. I felicitat, molta felicitat. Un home alt, gran, amb aspecte de savi i barba blanca se li acostà.

―Benvingut Joan, t'esperàvem. Veig que vens recomanat pel teu mossèn. Endavant. 

ATRACCIÓ
(9 de març de 2019)

Des del meu pis de l'Eixample barceloní, des de la finestra del menjador puc veure la gran illa interior que abrigalla terrasses, patis, finestrals i balcons. Aquests pisos dins de la clàssica pastilla de ciment urbanística, obeeixen sempre a una mateixa estructura. Un passadís troncal de punta a punta. En el seus dos extrem les dues grans sales principals ―menjador o dormitori tipus suite― segons correspongui. I en un lateral del gran corriol, la resta de les estances comunes.

La vida oculta que hom pot observar és tot un món a la vast de qualsevol veí, proveït, d'una càmera fotogràfica amb una mica de zoom o uns llarga-vistes normalets.

Si parem màquines com jo ho he de fer en aquests moments, per la malaltia que m'obliga a passar llargues estones assegut en cadira de rodes, us faríeu creus del mons intrigants que capten la nostra mirada amb un magnetisme inusual.

Davant del meu nas, a unes desenes de metres més enllà, hi puc veure el jove musculat, moreno d'uns trenta anys que cada dia ―a les vuit del matí― s'afaita, es vesteix i es prepara per anar al gimnàs. No li conec donzella, parella, ni muller oficial. Però de tant en tant ―els dimecres i els divendres― corre les cortines i des del besllum, puc intuir una activitat frenètica d'uns 25 o 30 minuts que augmenta la temperatura del seu dormitori. I que passada aquesta estona, requereix l'obertura de bat a bat del finestral entelat de la seva cambra, en aquesta època xafogosa de ple estiu que sofrim a la ciutat comtal.

Al pis de la seva dreta, el matrimoni de mitjana edat dorm cada dia al balcó. És una parella ben curiosa. Enlloc de fer servir un matalàs de matrimoni, fan servir dos matalassos individuals i dormen capiculats. Déu ser que no són matrimoni, però per economia domèstica es veuen obligats a compartir apartament. A la part inferior d'aquesta estranya parella curiosa hi viuen els mafiosos del barri. Sempre surten de nit i dormen de dia. Sempre tenen algun “macarra” vigilant qualsevol moviment sospitós o estrany. L'altre dia, vaig veure entrar quatre persones i en van sortir tres. Era de nit, al pis no hi quedava ningú més. Tot tres portaven sacs de plàstic que deurien pesar molt per la forma com els arrossegaven. Jo és clar, vaig alertar a la policia com és d'esperar d'un bon ciutadà. Quan la policia hi va entrar en aquella cofurna vaig veure que un dels pinxos es girava cap a mi i amb el dit polze va fer un gest horitzontal de banda a banda del coll que no em va agrada gents. Avui mateix abandonaré l'Eixample per una bona temporada. 

AITANA
(2 de març de 2019)

Una vegada hi havia una nena molt bufona i eixerida que es deia Aitana Abanzabalegui Beraicoechea. Els seus cabells eren tant bonics i daurats que tothom l'anomenava “Rínxols d'or”.

Juganera, tafanera compulsiva i rebel sense remei, sovintejava companyies poc agradoses pels seus pares. No és que els seus amics anessin bruts ―que hi anaven― o que no parlessin grollerament ―que ho feien― sinó que el que més molestava als pares i a les persones més primmirades i elegants, era aquesta mania d'entaforar-se en cases que semblaven deshabitades per prendre possessió com si de la conquesta d'un castell es tractés.

Un dia de molta calor al barri de Pedralbes de la bonica ciutat de Barcelona, la Rínxols d'or i els seus amics sentiren un fort terrabastall que venia del carrer. Van mirar per la finestra i veieren tres figures que per la seva alçada i corpulència semblaven tres ossos peluts i barbuts.

El més gran amb la seva forta i ronca veu cridà:

―Atenció, atenció som la policia. Abandonin aquesta casa que no és seva.

La Rínxols no s'ho podia creure. Potser no era del tot seva però després de netejar-la i endreçar-la una mica si que se la sentia com a seva. No havien passat ni cinc minuts quan el mitjà, forçut de cames i braços cridà amb la seva mitja veu:

―Tenim una ordre judicial que ens autoritza a fer-los fora. No ens obliguin a entrar per la força.

Al sentir aquestes paraules la Rínxols d'or i els seu amics que vivien amb ella, es posaren molt nerviosos i començaren a fer trucades a la gent del barri demanant ajuda per evitar abandonar la casa. Els telèfons mòbils treien fum de tantes trucades i missatges de WhastApp que rebien. En pocs minuts s'ha ajuntaren davant de la gran i elegant casa 10 persones, després 20, de seguida ja eren 100 i en un tres i no res se'n podien comptar més de 3000. Aleshores el tercer dels policies ―més baixet que els altres dos i amb cara de pomes agres―  digué amb una fluixa i llunyana veu:

―Per avui ho deixarem estar. Però aviat hi tornarem.

I així va ser com els tres policies que semblaven ossos, giraren cua i no tornaren mai més. Es veu que els pares de la Rínxols d'or, que de calers no els hi faltaven, compraren l'elegant i gran casa a un preu molt baix, a una sucursal bancària.

Amb el temps, l'Aitana es feu gran i convertí aquella casa en un hotel on es podien llogar habitacions per tres o quatre hores, si la gent els hi demanava.

A fora de l'hotel, hi posaren un rètol que deia: Hotel Rínxols d'or. Habitacions netes a hores convingudes. Truqueu abans de venir.

  

Jordi Policarp  i  Gallart