Salut internautes,
De
vegades em venen atacs d'angoixa. Necessito esbargir-me, sortir de la rutina
del dia a dia. He provat de tot. Llegir, escriure, veure la televisió, fer mots
encreuats... fins i tot he arribat a fer-me trampes al solitari. Diuen que
l'edat et porta a veure les coses d'una altra manera. Que amb els anys, el que
mai havies pensat que faries... de cop i volta, ho fas, et distreu i t'agrada. És
clar que en la meva situació... més aviat és caixa o faixa.
La
meva “suite” fa sis metres quadrats per dos i mig d'alçada. Té una magnífica
finestra de quaranta per quaranta centímetres. No tinc calefacció ni aire
condicionat. Això sí, disposo d'una magnífica peça niquelada de color blanc,
sense tapa, per fer les meves necessitats, molt pràctica de netejar i
accessible des de qualsevol punt de l'habitació. Una pica minimalista completa
la zona d'higiene personal. Els mobles, sense ser del tot sofisticats,
desprenen un aire de lleugeresa i simplicitat molt d'acord amb les línies
pures, estilitzades, sense manca d'ornamentació, pròpies, de la corrent estètica
noucentista i pragmàtica de la decoració.
La
meva obsessió? Observar a través de la finestra. Més que una obsessió és una
devoció. El que veig fora m'agrada. M'entusiasma i em diverteix cada vegada
més. En general, la gent corre atrafegada amb cara de pomes agres durant el
dia. De nit, els que s'atreveixen a passar per aquí davant, ho fan a un ritme
més aviat a allegro, tirant més a presto que andante.
No
fa gaire vaig poder veure, des de la meva tribuna, l'apunyalament d'un jove per
part d'un grup d'addictes al cànnabis. L'olor de la sang fresca em feia venir
salivera. Quins records! Llàstima que encara em quedin quinze anys per sortir
en llibertat. Mentrestant, m'hauré de conformar en animar i aplaudir des
d'aquí.
***
Nota:
El fragment de carta que acabem de llegir, correspon al llegat literari -en
forma de memòries- que un personatge il·lustre va cedir al museu necrològic de
les atrocitats de Melbourne (Florida). O potser... no.
