Collita propia 3.0

El Pare Noel Montesinos

(en el Sopar d'empresa de Nadal)

Cada any, uns dies abans de Nadal, hi ha algun il·luminat a la feina que se li passa pel cap fer un grup de WhatsApp que porta per nom «Sopar de Nadal». I com cada any, m’agafen ganes de farcir-lo com un gall d’indi i servir-lo ben cuinadet, embutidet de prunes, pinyons i orellons i guarnidet per fora amb unes cebetes caramel·litzades i unes patatetes rodonetes, rostidetes.

I no és que no m’agradi la gresca i la xerinola de les festes de Nadal, no; el que em socarrima els nervis és aquest fer-se veure gratuït, rastrer d’alguns mal anomenats companys de feina. Papallonegen amatents a qualsevol ordre, necessitat o desitg del cap de secció. A totes les empreses en tenim. Son... els pilotes. Que per l’única cosa que podrien servir ―sàviament― seria per formar part de l’escudella i carn d’olla de Nadal.

Dues setmanes després arriba el dia del sopar i allà hi som tots. No hi falta ningú, no fos cas que ens titllessin d’antisocials, és clar.

I allà a la porta del restaurant, tenim la primera postal de la nit. Com els pastorets, ens ajuntem agrupadets, amb les nostres millors pells i samarres. Mudadets, encoloniats amb aquells perfums de “sigue-me pollo” que si els barregéssim tots amb una coctelera, de segur que inventaríem una nova arma química de destrucció massiva.

I aleshores ens saludem. Ens fem petons. Ens abracem, amb el millor dels posats de germanor. Desbordem felicitat pels quatre costats amb aquells somriures impostats de qui no guarda rancúnia per ningú i, oblidem, aparentment, per unes hores totes les putades, travetes i punyalades traperes per l’esquena que hem rebut d’aquests, a qui ara encaixem vigorosament la mà.

I ens asseiem a la taula. Seguint un estricte ordre protocol·lari. A la taula presidencial, el cap de secció, el pare de tots, que curiosament es diu Noel de nom i Montesinos de cognom. Als seus dos costats, els segons en ordre de jerarquia i davant del pare Noel, el tercers en l’escalafó de responsabilitats o sia, els caps d’unitat i caps de grup. A la resta de les taules, l’anarquia. Tothom seurà allà on bonament li plagui.

I llavors arriba la gracieta. Tothom ha d’explicar una anècdota personal que recordi dels darrer mesos, encara que no sigui de la feina.

I jo que em llenço i els hi dic: m’enrecordo d’aquell dia que els de la colla vàrem anar a jugar a la Quina al centre de la Vila. En una de les partides donàvem com a premi gros, la sorpresa del dia. Un animalet petitet. La més petita dels allà presents entusiasmada pel premi, va fer que entre tots compréssim, més cartrons del comte. L’estratègia va funcionar i als pocs minuts, el seu padrastre cantava bingo. La petita Noèlia feia càbales sobre si seria un aneguet, un gosset o un gatet. Però quan li van portar el premi, la Noèlia, va veure que es tractava d’un garrinet cru, presentat en una font d’alumini, preparat per cuinar-lo al forn amb la seva poma golden a la boqueta i unes cireretes d’acompanyament. A la Noèlia li va agafar tal plorera que després de vint-i-set anys, encara se’n recorda. Avui, aquella princeseta, treballa a la secció de logística i seu al meu costat. I de tant en tant quan els meus ulls cansats reposen la mirada sobre els seus, encara puc entreveure aquella noieta de set anys, arraulida en algun raconet amb una llàgrima que se li escolava galtes avall.

I de seguida arriba el repic de les culleretes contra les copes mig buides d’un vi matusser. Preludi, que el pare de tots, en Noel Montesinos, ens delectarà amb el discurs de Nadal. Tan és si li amaguem o li desgrapem les pàgines del discurs, les canviem d’ordre i les hi tornem a grapar o, si passats uns vint minuts prudencials, aplaudim abans d’hora com si ja hagués acabat. En Noel sempre arriba al final del seu discurs, amb les seves mateixes reflexions, repetitives, intuïtives de cada any.

I arriben els xupitos, que anuncien que el final del calvari està pròxim.

I a l’hora dels comiats, un altre cop petons, abraçades i bons desitjos per l’entrada de l’any. I alguns binomis, que tothom sap que s’estimen però que o no ho diuen públicament ―perquè tots dos estan casats― s’endarrereixen a l’hora de pagar perquè es diuen adéu més efusivament en alguna sala o habitació discreta del restaurant. I quan a la fi apareixen desmanegats, esperrucats, tots fem veure que no ens adonem i els hi fem petons cordials de comiat, tot dient «Bon Nadal!».

I és clar, com cada any, fem el propòsit de no seguir amb aquest teatre nadalenc i l’any que ve, abans que l’il·lustrat de torn torni a convocar el tal sopar, el cuinarem directament al forn i el servirem de plat principal la nit de Nadal.

I malgrat tot, any rere any, en tornem a trobar i tornem a fer la mateixa cerimònia, perquè, en el fons, què és un bon Nadal sinó seguir convenient les tradicions com cal?

I l’Àngel del Senyor anuncià a Maria...
(escrit des de l'internat de Saint-Cyprien)
11 de desembre de 2017

Diumenge van visitar el museu d’Orsay. És de les poques visites que a l’internat Saint-Cyprien ens permeten fer a l’exterior un parell de cops l’any. La primera excursió sempre és pel vols de l’estiu i la segona cau al voltant de Nadal.

La meva predisposició a les obres pictòriques és ben coneguda pels companys de la classe. Per molt que frère Frederic hi dediqui esforços contundents a fer-me entendre les magnificències de l’art a cops de bastó, a mi, m’entendreix tant una magrana com una obra descomunal d’Antoni Tàpies.

Però he de reconèixer que un cop al museu, alguns quadres em van cridar poderosament l’atenció. Com L’origen del món d’en Courbet ―mare meva, quin rellamp de cosa, així en primer pla, eixarrancada i amb tot aquest matoll enrinxolat! i aquell altre, La mare de Whistler d’en James McNeill Whistler ―que em va provocar un atac de riure al recordà la pel·lícula del Mister Bean i les destrosses que li va fer en aquest retrat―. Quin actoràs! És genial!

A les dotze del migdia frère Frederic, ens va portar davant d’un quadre amb el nom de l’Àngelus, pintat per un tal Jean F. Millet. Davant d’aquesta imatge rural, tan bucòlica de dos personatges rústics fent les seves pregàries, vàrem iniciar la corresponent oració...

―Angelus Domini nuntiavit Mariæ,

―Et concepit de Spiritu Sancto.

―Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum...

Ara que hi penso, no sé a on he llegit que aquest cistell que tenen al terra, en realitat no contenia unes poques verdures de l’horta d’un camp terròs i assedegat, sinó que en l’obra original a dins hi havia el seu nadó que recentment havia mort. Jo, l’hagués deixat tal qual, sense retocar.

―...Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui, Jesus.

Sancta Maria, Mater Dei, ora pro nobis peccatoribus, nunc et in hora mortis nostræ. Amen.

Això, això i també per aquell nadó.

―Ecce Ancilla Domini.

―Fiat mihi secundum Verbum tuum.

Rumio. Cavil·lo. Esclavitud! ¿La mare i el pare del quadre que es miraven el nen amb aquesta actitud trista, reclosa, amb les mans preses davant del pit, eren esclaus de la terra, de les obligacions feudals? o ¿simplement el nen es va morir, de fam a jutjar per la poca teca que sembla que podien recol·lectar?

―Ave Maria, gratia plena...

―Et Verbum caro factum est.

―Et habitavit in nobis.

Els records. La memòria dels qui ens han deixat. Sempre habitarà entre nosaltres, és clar que sí. Mai els seus gestos, els seus somriures s’esborraran del nostre cap. Els meus pares, ara morts, violents habitualment amb mi i puntualment tendres tampoc els oblidaré mai, ja no... ja no els hi guardo rancor. No me’n queda.

―Ora pro nobis, Sancta Dei Genetrix.

―Ut digni efficiamur promissionibus Christi.

Oremus: Gratiam tuam ....

Em pregunto, si allà on estiguin, els meus progenitors també pensen de tant en tant en mi i si poden tenir algun remordiment de la seva vida anterior. Es clar que jo tampoc vaig ser una xai de nen. Però la seva mort no va ser culpa meva. Va ser culpa de la meva passió per l’escalfor, el foc, la pólvora i els llumins.

―...ad resurrectionis gloriam perducamur.

―Amen.

El Consell del Mar o la verticalitat absoluta
---

A la gent de Llafranc

---

Abans de morir, l’avi Josep encara va tenir temps d’explicar-me algunes històries. Ell, d’uns vuitanta anys llargs, baixet, de cos prim, amb poc cabell, de mirada intensa i veu poderosa i jo, de disset anys, d’alçada notable per la meva edat, espatlla forta, dotat d’un nas prominent, i amb una voluntat entusiasta de conèixer totes aquelles experiències que ell, em pogués transmetre. No cal dir; que l’admiració que li tenia aleshores... encara la tinc i ben viva, quan penso en ell.

Les tardes de diumenge, quan el temps acompanyava i la complicitat surava a l’ambient, ens asseiem sense presses, davant del portal del nostre mas. Abans del temps de la verema, l’aire conservava un regust de raïm dolç. Les vespes, assedegades de flors, de tant en tant ens emprenyaven i jo - esperitat - arrencava a córrer davant la mirada serena i esbatanada del meu avi. Em deia: «les vespes només son perilloses si les emprenyes, noi. Domina la por i dominaràs la voluntat. Això et permetrà avançar i fer coses molt grans.»

Però aquell dia del mes d’agost, va ser diferent. Em va dir: «Au, vine; avui baixarem fins a la platja de Llafranc. Conec un hostal que li han posat el nom de la Llagosta en record al mal que va fer aquesta plaga a les vinyes de la comarca durant molts anys. »

«Allà a raser, acaronats per la suau brisa de garbí, t’explicaré allò que ens va fer canviar als catalans.»

Des del Far, del portal de casa que fa paret amb l’ermita de Sant Sebastià fins a l’Hostal de Llafranc hi ha uns vint-i-cinc minuts caminant. La baixada, tot i que actualment està asfaltada, tenia prou pendent per no badar amb les impressionants vistes que ens ofereix aquest indret de la Costa Brava. Barrancs com el del Salt de Romaboira, d’una verticalitat absoluta, per la zona n’hi ha uns quants i no és estrany – de tant en tant – cercar forasters que embadalits  amb el paisatge, s’han fotut de dalt a baix.

L’avi, tot i la seva avançada edat tenia el pas lleuger. De vegades em costava seguir-lo. Ara trencava per aquí, ara agafava aquest corriol, ara travessava un rierol i sense adonar-nos ja érem a baix de tot. A peu de platja, ens entreteníem observant les barques dels pescadors i a les seves mullers que feinejaven tot cosint les malmeses xarxes esteses a la sorra.  

Quan bufava la Tramuntana, el vent es tornava sec, gèlid amb gust de terra i de vinyes. Quan bufava el Garbí, en canvi, la mar es tornava picada, juganera i ens portava perfums de roca, de peix i de sal.

L’horitzó aquell dia estava diferent. Si miràvem mar enllà, veiem un pocs núvols negres – dos o tres com a molt- amenaçadors, en una franja molt concreta de l’horitzó que no abraçava tota la platja de Llafranc. I si miraven terra endins, el sol i l’absència de núvols ens mostraven un cel net, brillant típic del mes d’agost.

Ens vàrem seure en una de les taules de l’hostatgeria La Llagosta de cara al mar. El Consell del Mar ens esperava. Sota la complicitat de l’Alícia i en Wilter – els amfitrions de l’hostal – l’avi em va anar presentant les diferents personalitats, expertes totes elles, en Simbologia Climatològica Comparada d’Antigues Profecies. Així vaig conèixer els set savis del Consell del Mar: en Vicenç – expert en la climatologia marítima del litoral català -, en Lluís – mestre en el relleu subaquàtic de Calella, Llafranc i Tamariu-, en Coque – doctor del comportament humà en situacions d’estres marítimes-, l’Oriol – expert en patrons atmosfèrics catalogats com anomalies temporals-, en Paul – doctor honoris causa per la universitat Ramon Llull – autor de nombrosos estudis relacionats en fenòmens marítims, en Manu – defensor de la teoria quàntica com a predicció de calamitats en alta mar i en Gabriel – director de l’Institut Català del Mar, promotor de les tesis del pèndul en situacions atmosfèriques estranyes.

«Senyors»,  va dir l’avi, «us he convocat aquí, perquè avui sereu testimonis d’uns fets que canviaran en bona part les vostres teories conegudes fins el moment. Què dic “canviaran”? De fet esmicolaran tot el que sabeu fins ara.»

En aquells moments, l’horitzó marítim s’ennegrí. Dos núvols foscos, densos, lluitaven alliberant milers d’espurnes elèctriques que, flotant com espores, avançaven cap a la costa. Es va fer un forat entre els dos núvols i un raig vertical de diferents colors impactà fortament contra el mar, aixecant al seu voltant una densa boira de set o vuit metres d’alçada que provocava curiosament una mar plana mentre es dirigia lentament cap a nosaltres.

Els vilatans, encuriosits, feien fotografies a tot allò que els envoltava però després, quan aquella columna d’aigua se’ls hi tirava a sobre, atemorits, "cames ajudeu-me" fugien en qualsevol direcció contraria al mar.

Nosaltres, petrificats, observaven inquisitorialment tots aquells successos, sense trobar cap resposta lògica, malgrat la nostra sapiència experimentada.

La columna de llum, ens encalçà i ens impregnà amb tota la seva força de dalt a baix. La nostra pell, s’escalfava. Els porus de l’epidermis absorbien aquell torrent de color i ens feia vibrar cada una de les molècules del nostre cos. En pocs segons ens abandonà i continuà el seu recorregut. Als pocs metres desaparegué. S’esfumà deixant un rastre vaporós d’humitat per allà on havia avançat.  Nosaltres a poc a poc vam anar sortint de l’estat de xoc. Què ens havia passat? Ningú deia res. Però els nostres cervells van començar a crear idees, imatges, plans i projectes a velocitat vertiginosa. Ja no teníem necessitat de parlar. Ho sabíem tot i de tots.

Van decidir que aquestes noves capacitats les posaríem al servei del país. L’avi, agafà el primer telèfon mòbil que trobà per allà i marcà el número d’un amic seu. En Putxi.

«Carlus» - digué. Ja sé com sortir-nos d’aquest atzucac en que ens trobem immersos del procés. Tu deixa’ns fer. No contestis encara a en Rajoy. D’aquí a una hora quedem... i en parlem. Per cert, vindré acompanyat amb la gent del Consell del Mar. 

Benditos seáis todos en nombre de Yahve, de José y Maria.

(Missatge còsmic 1354-17)

---

A en Xavier Riu (científic de Girona)

---

Ha arribat el temps que conegueu en Chrístopher, l’encarregat de manteniment d’una nau intergalàctica que volta a milers de quilòmetres de distància de la Terra.

En Chrístopher té el lleig costum d’abandonar la nau cada dos per tres per ocupar temporalment el cos de Carlo Jesús. Un fals mèdium de “pacotilla” amb poders curatius més que dubtosos, que habita al planeta blau de la Galàxia blanca. Crec que vosaltres l’anomeneu Via Làctia.

Per en Chrístopher, el costum de la transmutació el posa catxondo i s’hi presta al joc, sempre que en té oportunitat. Quan entra en el cos del Terrícola, adopta una veu pausada, dolça, vellutada que li dóna un toc de benèvola criatura que difereix molt a com és ell en realitat.

La situació però es complica quan, al trastocat terrícola de nom Carlo Jesús, li dona per invocar al mateix temps en Chrístopher i a en Micaé; un altre extraterrestre conegut amb el nom de Jesús, al vostre planeta. Aleshores, a l’encarcarat cos vell i atrotinat d’aquest humà, s’hi ajunten tres éssers corporis. Quan això passa, és un fart de riure. Tothom va a la seva. Tots tres, volen parlar al mateix temps. En Chrístopher li dóna per posar veu de robot i en Micaé es fa passar per en Chrístopher amb aquella veu innocent de no haver trencat un plat.

Tant en Micaé com en Chrístopher venen de Ganímedes – de la constel·lació d’Orion de Raticulin, a prop d’Alpha i de Beta.

La seva aparença dista molt de les imatges de les pel·lícules que teniu els humans dels extraterrestres. Ho dic perquè aquests d’aquí, son alts, rossos, de pell blanca i esprimatxats.

Vosaltres, els humans, els hi arribeu tan sols a la cintura. A l’alçada del cinturó on podeu veure sense dificultats l’emblema intergalàctic que llueixen amb orgull a la sivella.

El que més crida l’atenció, és el seu potencial intel·lectual, estimat en l’escala espiritual en més d’un milió de coeficient racional. Sense deixar de banda també, els seus set sentits a diferència dels cinc que teniu els humans. Aquests són: vista, oïda, gust, tacte, olfacte, clarividència i telepatia còsmica. A més a més, no tenen les necessitats corporals d’evacuació del sobrant dels aliments com nosaltres. 

Ells, tot el que ingereixen, el seu cos ho aprofita a manera d’energia. Es veu que això de la telepatia còsmica, requereix de moltes calories.

Però humans, gent del planeta Terra, us he de dir un secret i aquest és el motiu perquè us escric aquest missatge. Espavileu-vos a trobar al Carlo Jesús de la ciutat Dos Hermanas (Sevilla) i que us marqui la senyal de la creu al front. Perquè  tretze milions de naus còsmiques vindran aviat al vostre planeta i procediran a l’evacuació dels humans mitjançant un raig còsmic d’absorció, que us elevarà fins a una nau intergalàctica a punt de viatjar fins a la constel·lació veïna d’Andròmeda. Heu de saber, que qui no disposi d’aquest estigma, no podrà viatjar i en Micaé us retornarà a la Terra.

Això succeirà just, una hora abans del desastre nuclear. En un mes de desembre de la vostra era tal i com esta anunciat en les sagrades escriptures. Que per cert... son nostres.

Josué de Raticulin

Cronista – Comunicador

Ganímedes, Constel·lació d’Orion ( a prop d’Alpha i de Beta) a  30 de setembre de 2017

(segons el calendari terraqüi del planeta blau)

Jo, Younes

أنا، يونس

26 de setembre de 2017

Quan aquest matí el meu Imam, m’ha fet visitar el cementiri dels impurs de Ripoll, encara no sabia com acabaria el dia.

L’Abedelbaki Es Satty, m’ha explicat la seva croada contra els infidels que va fer fa uns mesos. Ell tot sol – armat amb un ganivet – va aconseguir matar a cinc persones al centre comercial de Londres. Orgullós em deia, la felicitat que sentia cada cop que una gota de sang dels seus ferits de mort li tacava la seva camisa de cotó blanca. M’ha provocat molta enveja.

Jo també faré la meva. Ha arribat l’hora. Serà aquesta tarda. A les Rambles de Barcelona. Celebraré els meus vint-i-dos anys amb un gran acte que sembrarà el terror i que sens dubte agradarà al gran Al·là.

De fet, m’ha costat molt mantenir-ho en secret. Però han estat deu mesos de preparatius, fent veure que mantenia les meves relacions veïnals, treballant a la forja de forma aparentment normal, i jugant a futbol amb els coneguts infidels que sempre em rodejaven. Quan només la seva presència, em provocava basques que m’empassava per no vomitar davant d’ells, guardant això sí,  l’aparença del típic magrebí simpàtic i amable amb la gent, que seria incapaç de fer mal a una mosca.

Aquesta tarda després de dinar i de fer les meves pregàries, agafaré la furgoneta que va llogar el meu germà petit, em vestiré de forma casual com correspondria a un noi de la meva edat, em ficaré el cinturó simulat d’explosius per sota de la samarreta i m’emportaré un ganivet per rematar la feina si tinc ocasió.

Seré com una serp verinosa que amb el seu moviment ondulant, anirà avançant Rambla avall, picant, ferint, matant qualsevol d’aquells éssers vius que Al·là interposi al meu pas. Després fugiré. 

Robaré el primer vehicle que em vingui bé i, si puc, assestaré una punyalada mortal a qualsevol que em porti la contrària. Si arriba l’ocasió i les forces policials m’enxampen, no m’ho pensaré dues vegades. Ensenyaré el meu simulat cinturó d’explosius i cridaré ben fort “AL·LAHU-ÀKBAR”.

***

Així ho va pensar i així va succeir.

Diuen... que a Subirats, un vilatà de la localitat que passava per allà - minuts abans que en Younes Abouyaaqoub fos abatut per quatre trets de la policia – va veure algú arraulit entre les vinyes, i que va sentir com resava a un Déu estranger. Semblava que li donava les gràcies per: haver-lo rescatat de la vida insignificant que portava, per haver-li mostrat els seus germans de l’Islam, per ensenyar-li un món lluminós gairebé desconegut, i per haver-li encarregat a ell – en Younes de Ripoll - la gran missió que li va ser revelada: matar i destruir un gran nombre d’enemics sense compassió.

LA CULPA VA SER DE MORFEU

12 de setembre de 2017

Com que sembla que el fill d’Hipnos i Nix –Morfeu- no em visitarà aquesta nit, em posaré a escriure certes tribulacions que em persegueixen i que, maldestres, es barallen per sortir a l’exterior.

Diria que em sento trist, confós, desganat. Després de tants mesos de convivència gairebé marital, resulta que la Toneta, la meva xicota de vida altruista, ecològica i alimentació 100 % natural, té una doble identitat.

Aquest matí, després de rebre el seu habitual whatsapp de bon dia, acompanyat de trenta-tres petons i set cors bategants he dedicat un temps mandrós a navegar per internet. Anava d’un costat a un altre sense rumb establert fins que he entrat al meu perfil de Facebook. De bon començament no he trobat res massa estimulant, he fet una ullada a les persones suggerides per aquesta eina diabòlica com candidates a ser acceptades d'amistats digitals. He vist una tal Antonel·la que ostentava casualment, una vida altruista, ecològica i alimentació 100 % natural que m’ha despertat la curiositat. 

Ràpidament he volgut saber més coses, però les seves imatges estaven vetades al públic en general i només eren visibles dins d’un entorn privat – reduït - de persones. Em calia doncs, buscar-me un amistançat de palla, que es prestés a deixar-me el seu perfil i que al mateix temps, formés part del seu cercle privat d’amistats per poder infiltrar-me sense aixecar sospites.

En Joan, vell conegut, de moral perduda i de llums compromeses, ha accedit – prèvia negociació econòmica- a llogar-me la seva clau d’accés personal al Facebook durant unes quantes hores. Així ha estat com he constatat, que la tal Antonel·la de vida altruista, ecològica i alimentació 100 % natural, mantenia una amistat massa íntima amb un Carabinieri de Palerm.  

El Facebook no enganya.

Ara em plantejo la meva revenja.

O bé tallo immediatament muntant-li un ciri d’aquells sonats davant del seus amics altruistes, ecològics i d’alimentació 100 % natural... o em torno pragmàtic, li segueixo el joc brut i m’aprofito de forma intermitent com fins ara, de les seves carícies, dels seus molsuts i dolços llavis i del perfum lleugerament maduixat que desprèn la seva pell fins i tot després de compartir moments de molta passió.. o, faig sortir la vena psicòpata que forma part de mi i, dissabte al vespre – després de sopar – li deixo caure dins de la ratafia unes gotetes d’un combinat mortal: Cicuta matulata, Aregatina altíssima i Ricinus communis... Es clar que si tiro pel dret, ja no hi haurà temps d’ambulàncies, serveis d’urgències o radiografies de qualsevol mena. Serà una mort perfecta que no deixarà rastres. I jo...

Sona el mòbil.

-          Hola Toneta. Com va tot? Ha anat bé la feina per Itàlia? A quina hora dius que arriba l’avió? Cap problema. Et recullo aquest vespre a l’aeroport i fem un sopar romàntic, vols? Saps què? He comprat una ratafia de les millors que hi ha al món. Sembla que és un producte 100 % natural d’aquells que a tu t’agraden tant.