Collita pròpia 5.0

Va passar a Farrera, 
un poblet petit del Pallars Sobirà


Un dia, dos amants d'històries llegendàries, van decidir fer un tram de la ruta dels Bons homes. No va ser una idea premeditada ans el contrari. Hi van dedicar moltes hores, dies i setmanes, abans d'escollir quina de les dues opcions els hi convenia més. Finalment, la balança es va entusiasmar per la ruta més llarga, mítica i perillosa que tenien al davant. La del brancal que surtia de la Seu d'Urgell i prenia direcció a Castellbò, Llavorsí, Tírvia, Alins, Auzat, Tarascon, Foix i Montsegur. 
De ben cert que la vam encertar de ple.

Un dels molts atractius d'aquell viatge, era visitar el gran Salze empresonat. Però si volien trobar aquest llegendari arbre, encara s'haurien d'endinsar una mica més dins de l'Alt Pirineu.

Van arribar a Tírvia. Un cop allà prenéren direcció a Burg.
Sense deixar la carretera, pocs metres abans d'arribar al nucli antic de Farrera, ensopegaren amb el seu objectiu. Un imponent arbre amb molta personalitat, encotillat, pel ciment que l'empresonava: el Salze de la Font de Farrera.

De la seva base, naixien tres grans soques d'un metre de diàmetre que al seu torn es dividien en tres robustes branques. Per les dimensions del seu conjunt, podríem dir que eren tres arbres dins d'un mateix arbre.

Les seves fulles petites, de color verd desencantat en forma de llança, semblaven donar la benvinguda, als presents, amb el seu ball dolç, tímid i mandrós. Com ho feien les onades impulsades per la Tramuntana en terres molt llunyanes.

Van seure al seu davant, sentint, escoltant el que el Salze els hi xiuxiuejava amb el rerefons del xipollejar de la font que els acompanyava.

Diuen que va ser un dels plaers més gran que van experimentar i, que sortint d'allà anaven plens de l'energia que els hi cedia, el Salze, la Font i la Natura. En silenci i recolliment, per no ser irreverents, s'acomiadaran d'aquell indret per continuar el seu misteriós viatge.
____


L'accident  
(segona entrada de Farrera)


Darrera la gran creu principal que formen les bigues travesseres de la façana del CAN de Farrera, s'hi asseu un pretensiós poeta escrivint.

No s'adona que la natura l'aclapara. Que l'envaeix el bategà de la muntanya. Que el barranc a pocs metres en línia recta des d'on  ell escriu, l'espera assedegat per cobrar-.se una vida. La seva.
Serà demà a quarts de dotze del matí, quan amb l'excusa de cercar inspiració sortirà a caminar i caurà irremeiablement dins del pregon barranc.

Deixarà enrrere companys, parella i anhels. Les seves il·lusions es fondran com ho fa un terròs de sucre en el cafè calent de l'esmorzar.

El seu record, el seu accident, quedarà llargament instal·lat en la memòria d'aquestes muntanyes.
Durant un temps, en parlaran a les notícies de totes les cadenes televisives. Tothom sentirà una gran compassió que s'esvairà, amb el primer anunci de les segones rebaixes d'estiu de qualsevol producte de temporada. 

Bé tothom no. Els seus dos fills el ploraran desconsoladament i el dolor de la seva mort, els acompanyarà durant molt de temps. Serà un trist final per algú que volia enlairar-se fins al firmament, com ho fan el pollancres i els noguers. Que amb les seves fulles semblen voler acariciar el cel.

Però algun dia, un vailet, el recordarà llegint i recuperant la seva obra escampada per infinitat de llibretes i un blog literari i el reviurà inesperadament. Llavors, hi serà present altra vegada cada cop des de la lleixa de la nostre llibreria el tornem a llegir. Només així, la seva felicitat serà complerta. 

I des d'allà on el bon Déu el vulgui tenir, notarem una rialla de complicitat amb nosaltres, amb la natura que  tant  estimava i la literatura que mai ha estat publicada. Com aquelles grans obres d'altres esperançats escriptors, que fan teranyines en l'anonimat.

____

"Liberum  versum" 
(Ni Haikus ni Versos)


A través d'una finestra
dins del Pirineu, 
un prat d'herba
s'eixamplava en solitari.
...
Dos amants sense cobertura
vivien aliens de preocupacions.
Un dia, el vent, les ones els tornà
aleshores, només aleshores,
el món, els engolir de cop.
...
Per la porta l'ambició hi entrà.
En els cors la desconfiança s'instal·là.
I la mort, el nas hi volgué ficar.
...
Esgarrifats, descobriren 
que potser demà 
la sang s'hi voldria quedar.
...
En una pira disposaren
tots els dispositius 
que l'ànima els volgueren robar
i amb el foc, 
tornaren a sentir-se vius.
...
La Maria i en Joan
dins la llar es tornaren a abraçar
i la passió sentiren rebrotar.
...
A través d'una finestra
dins del Pirineu, 
un prat d'herba
s'eixamplava en solitari.

____

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada