Sorolls per Jordi Policarp

 

Salut, internautes,

Continuo experimentant amb diàlegs inventats que podrien ser molt bé reals. Avui us porto una discussió familiar que ja veureu com acaba. 😱😉

Diu així:

Ja hi tornem a ser?

    —F, quantes vegades t'he de dir que recullis la roba de la teva habitació? Ja no ets un nen a qui hem d'anar al darrere.

    —Que sii, que ja ho faré. És la meva habitació i la tinc ordenada a la meva manera. Ja ho saps que sempre faig el mateix.

    —F, tu també saps que P, s'emprenyarà molt si quan arribi de treballar troba els teus calçotets bruts i la samarreta tirada pel terra.

    —P, no s'anodarà. Quan ell arribi ja l'hauré recollit. No cal córrer tant, M.

    —Però que et costa, F? És molt fàcil. Et lleves, ventiles l'habitació, et dutxes i quan acabis de dutxar-te... et fas el llit, et vesteixes i poses la roba bruta al cistell de rentar. És tan difícil fer les coses com Déu mana?

    —Sempre estàs igual! Tu precisament no ets l'ordre personificat. Sempre t'he d'anar al darrere endreçant les ampolles de whisky escocès, que et beus com l'aigua. I què me'n dius del tabac? Tens totes les estovalles i els llençols del llit ple de cremades de cigarreta! Sort que P, quan arriba de treballar no està per orgues i no para atenció a res.

    —Mira F, jo tinc els meus problemes. Ho reconec. Però que jo sigui un desastre, no vol dir que deixi de ser la teva mare. A més, encara ets menor d'edat. Mentre visquis amb nosaltres hauràs de seguir certes normes, t'agradin o no.

    —Ja estic fart! El mes que ve faré el divuit i llavors ja no em podràs donar la vara com sempre fas.

    —Ho faré sempre que ho consideri necessari, F. Què t'has cregut?

    —Doncs marxaré de casa i no em veuràs mai més!

    —No m'amenacis! 

    —Que no t'amenaci? Doncs deixem en pau d'una puta vegada!

***

Des del carrer es sentien tota mena de sorolls que provenien del pis de F i M.

Sorolls de cops.

Sorolls d'embriaguesa.

Sorolls d'una finestra esberlada i de l'impacte d'un marc de fotos que s'esmicolava contra el terra des d'un cinquè pis.

Sorolls molt forts de P, intentant posar pau entre F i M quan va arribar a casa.

Sorolls de plors que eren com udols d'animals ferits.

Sorolls de sirenes d'ambulàncies i de passos a tota velocitat de pujar i baixar escales.

Sorolls de silencis i de cors trencats de molts veïns al veure marxar el cotxe de la funerària.

Fins aviat,

Jordi

Seguir lleguint

Un diàleg diferent per Jordi Policarp

 

Podia haver anat ben bé així.

A principis del segle XX;  a les vigílies del primer dia, de l’any de 1910; a la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, tingué a lloc aquesta conversa:

            “Vos, senyor meu, sou un inconscient. Un temerari i un novell que amb la seva ximpleria vol canviar-ho tot”

            “Però, il·lustríssima, us prego que m’escolteu.”

            “On s’és vist? Vos preteneu posar cotilles als nostres manuscrits amb una grafia del tot inusual. ¿Com en dieu... guions llargs en les converses? Verge Santíssima! ¿I què serà el següent què ens proposareu?, ¿estalviar el punt entre sigles de les nostres Institucions?, ¿posar un sol punt entre hores i minuts? Vos, senyor, us heu begut l’enteniment”.

            “En la meva modesta opinió, vos i els il·lustres acadèmics d’aquesta Institució, us negueu a la realitat. La llengua, vulgueu o no... avança.  Cal dotar-la d’una normativa genèrica, moderna. On tots els literats, escriptors i usuaris de la llengua escrita, ens sentim dignament representats. Hem d’acabar amb les arbitrarietats que proliferen la gramàtica, si és que dels costums ancestrals que defenseu, en podem dir gramàtica”.

            “No i no! I mil vegades no! Els nostres costums, la nostra tradició, els hem de preservar davant de la follia de gent que, com vostè, es creuen uns setciències. Heu de saber, senyor meu, que si no fos per aquesta institució, la nostra preuada llengua ja no existiria. Així doncs, he de concloure que mentre em quedi un alè de vida, defensaré a ultrança la nostra llengua de perversions foranes que no tenen cap mena de sentit”.

El 24 de gener de 1913, la normativa ortogràfica d’en Pompeu Fabra es feu una realitat. Els catalans, per fi, disposàvem un autèntic codi lingüístic de primer nivell que ens unia a tots; vinguéssim de les contrades que vinguéssim. S’havien acabat les arbitrarietats arcaiques que regnaven en aquells temps.

Fins aviat,

Jordi

Seguir lleguint

Les claus per Jordi Policarp

 

Una conversa entre majors d'avançada edat.

11 de juliol de 2021

Salut internautes,

Vet aquí una conversa que podia haver existit tot i ser una història de ficció.

A: —Per què m’ho fas això?

B: —Jo?, el què?

A: —Amagar-me les coses? Perquè no les trobi expressament i m’hagi de passar hores buscant-les.

B: —Jo no t’amago res. Ets tu que no saps on te les deixes.

A: —Les claus de casa. Jo sempre les deixo aquí, a l’armariet, al costat de la porta. I no hi són.

B: —Mira-ho a la tauleta de nit. Crec que les portaves a la mà, quan hi has entrat.

A: —A la tauleta? Per què vols que miri a la tauleta? Si no les deixo mai allà.

B: —Mira-ho. Les has trobat?

A: —Sí, aquí estan. Ho fas expressament perquè em torni boja.

B: —Que noo. Ja saps que se te’n va el cap molt sovint. T’has pres ja les pastilles?

A: —Quines pastilles? Que jo no estic malalta, noi!  Pren-te-les tu, les pastilles, si vols.

B: —Quina paciència Déu meu! Un dia d’aquests explotaré i no sé com acabarà tot això. Pren-te-les, sisplau.

A: —Bueno, va! Només perquè estic una mica marejada.

B: —Molt bé. Així m’agrada. A veure... obre la boca...

A:—Ja està. Què et penses? Que t’enganyo? Per cert. No trobo les claus. On me les has amagat? Sempre em fas el mateix.

Fins aviat,

Jordi

Seguir lleguint