dimecres, 3 de novembre de 2021

He plorat - per Jordi Policarp

 


He plorat

He plorat d'emoció al barri del Raval. Recordant, belles paraules d'una novel·la. Admirant, les pedres que tantes històries han preservat a través dels anys. I quan m'he adonat, del significat ocult de la bellesa que em feia paquetejar el cor.
He plorat al tastar una croqueta d'escrita que un cuiner d'origen francès, arrelat al Baix Empordà, va crear el dia que celebràvem el meu Sant.
Sé que tal vegada les llàgrimes més amargues, per dintre o per defora, arribaran el dia que els fills o els pares facin el viatge ineludible que a tots ens espera.
Sé que un dolor cruel arribarà en el moment que la mare, conformada, amb un somriure als llavis, s'acomiadi de tots nosaltres per descansar definitivament de les seves dolències i de la vida sacrificada, desgastada, que ha portat.
He plorat pels que tinc a prop quan l'infortuni o els destí els hi ha fet les pitjors males jugades, que hom pot imaginar.
He plorat i ploraré, sí! No em fa res dir-ho. I tan de bo sigui de felicitat, joia o alegria. Com el dia que vaig fer cinquanta anys mentre abraçava a tots els que, s'havien conjurat per sorpresa en un restaurant.
Però si algun dia el cor se'm torna a encongir, la foscor m'aclapara i a sota els peus, un pregon forat s'obre, buscaré aquell anhel que vaig sentir quan tu i jo ens vàrem conèixer. I recordaré aquells breus moments d'estimació, de plenitud, de fusió corporal que vam viure plegats.
Només així, tornaré a la vida per poder tornar a plorar desterrant... aquesta vegada sí, la tristesa.

Fins aviat,
Jordi

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Josafat de Prudenci Bertrana. Retorn als orígens.

 



Salut internautes,

Fa temps que tinc la sensació que la literatura catalana actual, divaga per mars insondables amb un rumb indefinit donant l'esquena als seus orígens, amagant, mots i expressions amb el conegut pretext que l'idioma evoluciona i que hem d'incorporar al nostre vocabulari paraules foranes perquè estan de moda o provenen  etimològicament d'altres idiomes. Així, hem abandonat tresors lingüístics com: golfos, pruïja, jaspi, urc, emperó, paüra, aital, esglai, aprés, bleixar, blaimat, verms i pitxeret, entre moltes altres paraules i, hem defenestrat del nostre magí cultural i del DIEC mots com: abim, adjuves, plagotes, rublert, sainà i cadavre.

Per això, quan vaig descobrir l'edició de l'any 2014 de Josafat (de d'Edicions de la ela geminada) a cura del nostre il·lustre doctor en lletres Xavier Pla i Barberó, em vaig entusiasmar de tal manera que... com diria en Prudenci Bertrana... "el cor em paquetejava per dintre".

Aprés, al sofà, quan llegia a pleret la introducció d'en Xavier Pla de l'edició esmentada, el jaspi dels ulls se'm dilatà quan vaig saber que la primera edició de Josafat (1906) va ser impresa, a quatre carrers de casa, de mans dels impressors Paulí Juanola i Pere Ribes que formaren la societat "Juanola i Ribas" l'any 1905.

Retornar als orígens, descobrir tresors, treure la pols a belles paraules, desllorigar-les o fer-les sortir del cau on estan perquè recuperin la brillantor que els ha estat manllevada... m'agrada. És una tasca que em motiva especialment. Pagarà la pena defensar-la, si cal, a contracorrent.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 1 d’agost de 2021

Sorolls per Jordi Policarp

 


Salut, internautes,

Continuo experimentant amb diàlegs inventats que podrien ser molt bé reals. Avui us porto una discussió familiar que ja veureu com acaba. 😱😉

Diu així:

Ja hi tornem a ser?

    —F, quantes vegades t'he de dir que recullis la roba de la teva habitació? Ja no ets un nen a qui hem d'anar al darrere.

    —Que sii, que ja ho faré. És la meva habitació i la tinc ordenada a la meva manera. Ja ho saps que sempre faig el mateix.

    —F, tu també saps que P, s'emprenyarà molt si quan arribi de treballar troba els teus calçotets bruts i la samarreta tirada pel terra.

    —P, no s'anodarà. Quan ell arribi ja l'hauré recollit. No cal córrer tant, M.

    —Però que et costa, F? És molt fàcil. Et lleves, ventiles l'habitació, et dutxes i quan acabis de dutxar-te... et fas el llit, et vesteixes i poses la roba bruta al cistell de rentar. És tan difícil fer les coses com Déu mana?

    —Sempre estàs igual! Tu precisament no ets l'ordre personificat. Sempre t'he d'anar al darrere endreçant les ampolles de whisky escocès, que et beus com l'aigua. I què me'n dius del tabac? Tens totes les estovalles i els llençols del llit ple de cremades de cigarreta! Sort que P, quan arriba de treballar no està per orgues i no para atenció a res.

    —Mira F, jo tinc els meus problemes. Ho reconec. Però que jo sigui un desastre, no vol dir que deixi de ser la teva mare. A més, encara ets menor d'edat. Mentre visquis amb nosaltres hauràs de seguir certes normes, t'agradin o no.

    —Ja estic fart! El mes que ve faré el divuit i llavors ja no em podràs donar la vara com sempre fas.

    —Ho faré sempre que ho consideri necessari, F. Què t'has cregut?

    —Doncs marxaré de casa i no em veuràs mai més!

    —No m'amenacis! 

    —Que no t'amenaci? Doncs deixem en pau d'una puta vegada!


***

Des del carrer es sentien tota mena de sorolls que provenien del pis de F i M.

Sorolls de cops.

Sorolls d'embriaguesa.

Sorolls d'una finestra esberlada i de l'impacte d'un marc de fotos que s'esmicolava contra el terra des d'un cinquè pis.

Sorolls molt forts de P, intentant posar pau entre F i M quan va arribar a casa.

Sorolls de plors que eren com udols d'animals ferits.

Sorolls de sirenes d'ambulàncies i de passos a tota velocitat de pujar i baixar escales.

Sorolls de silencis i de cors trencats de molts veïns al veure marxar el cotxe de la funerària.

Fins aviat,

Jordi

divendres, 16 de juliol de 2021

Un diàleg diferent per Jordi Policarp

 

Podia haver anat ben bé així.

A principis del segle XX;  a les vigílies del primer dia, de l’any de 1910; a la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, tingué a lloc aquesta conversa:

            “Vos, senyor meu, sou un inconscient. Un temerari i un novell que amb la seva ximpleria vol canviar-ho tot”

            “Però, il·lustríssima, us prego que m’escolteu.”

            “On s’és vist? Vos preteneu posar cotilles als nostres manuscrits amb una grafia del tot inusual. ¿Com en dieu... guions llargs en les converses? Verge Santíssima! ¿I què serà el següent què ens proposareu?, ¿estalviar el punt entre sigles de les nostres Institucions?, ¿posar un sol punt entre hores i minuts? Vos, senyor, us heu begut l’enteniment”.

            “En la meva modesta opinió, vos i els il·lustres acadèmics d’aquesta Institució, us negueu a la realitat. La llengua, vulgueu o no... avança.  Cal dotar-la d’una normativa genèrica, moderna. On tots els literats, escriptors i usuaris de la llengua escrita, ens sentim dignament representats. Hem d’acabar amb les arbitrarietats que proliferen la gramàtica, si és que dels costums ancestrals que defenseu, en podem dir gramàtica”.

            “No i no! I mil vegades no! Els nostres costums, la nostra tradició, els hem de preservar davant de la follia de gent que, com vostè, es creuen uns setciències. Heu de saber, senyor meu, que si no fos per aquesta institució, la nostra preuada llengua ja no existiria. Així doncs, he de concloure que mentre em quedi un alè de vida, defensaré a ultrança la nostra llengua de perversions foranes que no tenen cap mena de sentit”.

El 24 de gener de 1913, la normativa ortogràfica d’en Pompeu Fabra es feu una realitat. Els catalans, per fi, disposàvem un autèntic codi lingüístic de primer nivell que ens unia a tots; vinguéssim de les contrades que vinguéssim. S’havien acabat les arbitrarietats arcaiques que regnaven en aquells temps.

Fins aviat,

Jordi

diumenge, 11 de juliol de 2021

Les claus per Jordi Policarp

 


Una conversa entre majors d'avançada edat.

11 de juliol de 2021

Salut internautes,

Vet aquí una conversa que podia haver existit tot i ser una història de ficció.

A: —Per què m’ho fas això?

B: —Jo?, el què?

A: —Amagar-me les coses? Perquè no les trobi expressament i m’hagi de passar hores buscant-les.

B: —Jo no t’amago res. Ets tu que no saps on te les deixes.

A: —Les claus de casa. Jo sempre les deixo aquí, a l’armariet, al costat de la porta. I no hi són.

B: —Mira-ho a la tauleta de nit. Crec que les portaves a la mà, quan hi has entrat.

A: —A la tauleta? Per què vols que miri a la tauleta? Si no les deixo mai allà.

B: —Mira-ho. Les has trobat?

A: —Sí, aquí estan. Ho fas expressament perquè em torni boja.

B: —Que noo. Ja saps que se te’n va el cap molt sovint. T’has pres ja les pastilles?

A: —Quines pastilles? Que jo no estic malalta, noi!  Pren-te-les tu, les pastilles, si vols.

B: —Quina paciència Déu meu! Un dia d’aquests explotaré i no sé com acabarà tot això. Pren-te-les, sisplau.

A: —Bueno, va! Només perquè estic una mica marejada.

B: —Molt bé. Així m’agrada. A veure... obre la boca...

A:—Ja està. Què et penses? Que t’enganyo? Per cert. No trobo les claus. On me les has amagat? Sempre em fas el mateix.


Fins aviat,

Jordi

dissabte, 12 de juny de 2021

Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

 

Salut internautes,

Introspecció, psicologia de personatges, descripció els sentiments al més elevat nivell literari, tensió argumental, vocabulari ric, exposició senzilla que no vol dir superficial, imatges magistralment definides sense floritures rocambolesques. 

I també: novel·la curta, crítica a les perversions del nazisme i als seus mètodes de tortura sense violència física, lluita que implosiona dins d'un mateix personatge que desemboca en una obsessió malaltissa,. Utilitza la metàfora del joc de taula per parlar dels límits de la intel·ligència. Una defensa a ultrança de la personalitat singular de determinats genis que tots podríem reconèixer al nostre voltant.

Són paraules i adjectius que m'han vingut a la memòria a l'acabar de llegir Novel·la d'escacs d'Stefan Zweig.

Fins aviat,

Jordi

dijous, 22 d’abril de 2021

Lectura continuada Palafrugell Sant Jordi 2021


Salut internautes,

Com sempre aportant el meu micro-granet de sorra a la cultura del nostre país. 

Estic segur que no em guanyaria la vida com a locutor de notícies de televisió, 😅 però que voleu que us digui, el que compta és la intenció de participar o això diuen. 😀

Feliç Diada. Feliç Sant Jordi. Bones lectures i boniques roses.

Fins, aviat

Jordi

dilluns, 8 de març de 2021

La meva Cristina i altres contes - Mercè Rodoreda

 


Salut internautes,

Llegint el conte del Mar, de la Mercè Rodoreda, m'he imaginat un món derivat d'una conversa caòtica entre dos avis, jubilats, asseguts davant d'un banc en un passeig marítim. La conversa dels protagonistes acaba no perquè es mori cap dels que porten l'acció o vingui un tsunami i se'ls empassi d'una glopada, sinó per una acció... relacionada amb una paperina de castanyes que no explicarem per no revelar el final.

En aquest recull de contes, la tècnica literària de l'escriptora ens meravella per la seva l'aparent ingenuïtat d'interpretació que combina dos corrents literaris com són: el del realisme depurat i el món subjectiu, imaginatiu, de la fantasia. 

Amb la Rodoreda es fàcil reconèixer la complexitat humana de dèries i trastorns efectius o emocionals tan freqüents a la nostra societat. Però portats, de tant en tant, fins a l'extrem de la ficció. Com passa en el conte de "La meva Cristina" per posar un exemple.

Els personatges defugen de l'estructura acadèmica homologada de: plantejament, nus i resolució del conflicte. Són personatges agafats al vol en mig de situacions habituals o en converses de carrer que venen, s'atansen a nosaltres, els escoltem, empatitzem amb ells i en acabat... continuen amb la vida que feien. Res no els hi ha canviat un cop ens han explicat la seva història. En canvi a nosaltres, lectors, ens sacsegen els sentiments, les emocions i potser els fonaments literaris.

Fins aviat,
Jordi

divendres, 5 de març de 2021

Calamarsets de la Costabrava



Salut internautes, 

El dia de Tots Sants de l'any passat, vam fer un sopar de castanyada digne d'un hotel-spa de cinc estrelles i un restaurant de cinc forquilles. Calamarsets de la llotja de Palamós amb una picadeta d'all i julivert passats per la planxa que es desfeien a la boca. De segon plat gambes pescades al canó marítim de Llafranc i uns musclets del tipus dàtil, menudets, molsudets al vapor. 

Tot el tiberi acompanyat d'un cava de bombolla petita, delicada, de no sé quina reserva però d'una exquisidesa tal, que te feia veure les portes del cel al primer glop. Al segon glop, se't presentava al davant el mateix Sant Pere amb la mateixa ampolla sota el braç; i al tercer ja t'imaginaves jugant a la brisca amb Déu Nostre Senyor en companyia d'àngels i arcàngels que per cert, els deixava  arruïnats després d'un temps intemporal i agradós.

Fins aviat,

Jordi

Sobre les Elegies de Dunio - de Rainer Maria Rilke

 



Salut internautes,

Com dirien els nostres avis, Valga'm Déu!
Si la poesia no pot ser entesa per les orelles dels profans... ¿Com sabrem que és art? Si el poeta Rainer Maria Rilke s'expressa dissonant, cargola, gira, llença i recull les paraules però no copsem el significat... ¿Com podrem apreciar la seva poesia?

Hi ha d'haver alguna connexió entre el seu pensament i la percepció externa que ens faci vibrar els sentits. Si llegim, observem, escoltem, toquem o degustem una obra d'art però, no ens transmet la mínima vibració necessària per reconèixer en poc minuts que el que tenim al davant, és alguna cosa important o majestuosa ... ¿ de què serveixen tants esforços, tants recargolaments neuronals si només ho entén o, ho valora el propi artista?

¿Es podria dir que és art? El reconeixement de l'art no pot ser només per uns quants erudits, bibliòfils, de celles gruixudes i posat entenimentat. La sintonia d'allò creat amb l'espectador que, mira i remira una obra... és una constant universal. Respon a les emocions primàries que tots som capaços de sentir (il·lustrats o neòfits) que deambulem per aquest món.

Fins aviat, 
Jordi

diumenge, 13 de setembre de 2020

Bones companyies III

 

Salut Internautes,

Tanco la trilogia del mes de setembre amb els darrers cinc llibres que segons les crítiques i les musses literàries que ens parlen a cau d'orella, ens poden fer passar grans moments. 

Tots ells prometen deixar una petja perdurable a les bambolines dels bons records literaris. Els cinc que avui us presento en imatges, porten un bagatge important d'hores de treball de camp i van empeltats amb grans dosis d'il·lusió. 

A excepció del primer i el quart començant per l'esquerra, que si tot va com a d'anar aviat els veurem a les llibreries, els altres tres ja els podeu trobar amb més o menys facilitat i fortuna a la vostra llibreria de costum o al llibreter de confiança, capaç, de trobar el que li proposeu, sigui nou, antic, editat o estigui per editar.

Els darrers cinc grans llibres del mes de setembre són:

11.- Les tenebres i l'alba de Ken Follet

12.- Paraules que tu entendràs de Xavier Bosch

13.- Res no serà igual de Jordi Policarp

14.- Història de la Segona República Espanyola de Josep Pla

15.- Boulder d'Eva Baltasar


Fins aviat,

Jordi

dimarts, 8 de setembre de 2020

Bones companyies II

Salut internautes,

Segona entrega del post en forma de trilogia dels llibres que ens faran passar bones estones aquesta tardor. He de dir que l'ordre escollit obeeix tan sols, en el moment que vaig reunir prou informació de cada llibre per poder recomanar-vos-els, convençut, que son bons llibres; bones companyies. 

En resum, els llibres que en aquests moments voldria tenir a prop. Amb els que viatjaria i en parlaria a qualsevol racó del planeta.

Com sempre, quan entreu en aquesta ressenya, si feu clic les lletres en color podeu accedir a la informació que s'amaga darrera de cada títol.

Cinc més:






demà més. 😉

Fins aviat,
Jordi