dimecres, 11 de setembre de 2019

Encetem el Collita 5.0

De la cuina de l'espai de creació 
-del Centre d'Art i Natura de Farrera- 
directe al bloc.




Benvolguts i benvolgudes,

Enceto una nova pàgina (Collita 5.0) per recollir tot allò que he vist, sentit i experimentat en el meravellós taller  d'escriptura impartit per la Raquel Picolo, el darrer cap de setmana. En un poblet molt petit però a la vegada majestuosament entranyable com és Farrera.

Un lloc on la creació entra en simbiosis sense voler amb la natura.
On afloren les millors idees creatives, no solament en el camp de l'escriptura, sinó en qualsevol de les altres vessants artístiques que us pugueu imaginar.

Si algun dia hi feu cap, no us perdeu l'oportunitat de allotjar-vos en una de les casetes de pedra natural de Farrera -gestionades- per en Lluís del Centre d'Art i Natura i tampoc deixeu passar l'ocasió, d'assaborir els plats deliciosos que cuina l'Arnau; el cuiner que crear ART amb cada àpat que surt del seu fogons.

Sense cobertura als mòbils, ni ràdios xerraires o estridents televisors, escolteu el silenci que us embolcalla. Notareu com el món s'atura i s'obre pas tot allò creatiu que porteu amagat a dins.

És la desconnexió pura i dura per arribar a la connexió absoluta. La vostre.

Nota:
Us connectar amb la pàgina Collita 5.0 a través de l'enllaç del mateix nom a accedint pels subtítols de l'encapçalament del bloc.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 11 d’agost de 2019

Exercicis d'estil - Raymond Queneau



Benvolguts i benvolgudes,

Noranta-nou vegades en Raymond Queneau aconsegeuix sorprendre'ns.

Noranta-nou estils diferents de veure i d'interpretar un petit argument senzill que ens situa a París, en un autobús de la línia S, a una hora punta. I on dues hores més tard el mateix individu que protagonitza el petit relat, parla amb un home que li aconsella d'apujar-se el botó superior de l'abric per tancar-ne l'escot.

Una mateixa història curta, serveix com a base per desplegar tots un seguit de recursos estilístics plens d'inteligència, sarcasme i humor. 

La creativitat frenètica, desbordant, de Quenau us portarà a descobrir com un mateix argument es pot desatomizar i torna a ser reconstruït conservant la seva essència en forma de contes: poètics, geogràfics, matemàtics, macarrònics, homofònics, mèdics, botànics, filosòfics o de pagès entre molts altres.

"Exercicis d'estil" ens ensenya com el llenguatge literari es pot estirar, flexionar, doblegar i fins i tot rebregar a gust de les pretensions de l'escriptor però sempre ha de conservar (perquè un relat mantingui el significat lingüístic  i transmeti emocions) una estructura concordant entre la veu, el to i el ritme escollit pel seu autor. 

Paraules com: Políptotes, Parequesis, Sínquisis, Apòstrofe, Lipograma, Homeotelèutons, Afèresis, Pròstesis i Epèntesis; deixaran de ser estranyes i us mostraran nous móns narratius fins ara inesperats o poc intuïts per vosaltres. 

Per tot això aquest llibre, hauria de figurar entre els nostres llibres de referència com si d'un "vademècum" es tractés però adreçat a tots als que ens agrada tafanejar i jugar amb les paraules.

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 20 de juliol de 2019

A la serra d'Orpinell


 XIV - VII - MMIXX


Benvolguts i benvolgudes,

De tant en tant -els que ens agrada escriure- rebem sotracs interessants que ens disparen la imaginació. D'un petit fet, d'un petit viatge, d'un petit gest, en podem treure tot un relat i unes ganes boges d'escriure-ho en paper. Això, és el que em va passar fa pocs dies, un cap de setmana que vaig visitar el Castell d'Orpí situat a uns 480 metres al bell mig de la Serra d'Orpinell a la comarca de l'Anoia.

Un vol en picat d'un falciot en el moment d'obrir la finestra de la meva cambra del castell, em va disparar tot de paraules i adjectius que els he afegit a la secció "Collita pròpia 4.0" d'aquest bloc. Hi podeu accedir clicant en aquest enllaç.

La meva intenció és fer un petit regal als amics i actuals castlans d'aquell castell que espero que els hi agradi. Us mostro una petita part del que els hi tinc preparat.


Fins aviat,
Jordi

dimarts, 11 de juny de 2019

COSES DEL KARMA - BUSCANT LA SALVACIÓ

Segon capítol



Benvolguts i benvolgudes,

Uns quants de vosaltres m'heu reclamat la continuació del primer capítol de l'escrit que inicialment li he posat per títol Coses del Karma. Com que em tinc per un home de paraula :-) aquí us deixo l'enllaç que us portarà directament a la secció del "Collita pròpia 4.0" on podeu veure les dues parts juntes.

Podria ser que alguna part, frase o expressió de la trama d'aquest inici de novel·la, us evoqui a altres autors o llibres publicats que heu llegit prèviament. De fet -ens passa a tots- aquestes possibles semblances, no deixen de ser com aquelles sensacions que de vegades tenim, quan visitem un país nou i descobrim un racó preciós, una imatge enlluernadora, un barri amb encant, etcètera, que la nostra consciència assimila a alguna part ja coneguda de la nostra ciutat, poble o vila d'on venim. 

Diguem-ho ras i curt, tot el que llegireu en aquest bloc és genuí. 
Dit d'una altra manera, ningú us plantarà la bleda al clatell, us donarà figues per llanternes o us farà veure garsa per perdiu.

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 1 de juny de 2019


COSES DEL KARMA - LA SEGONA VIDA
La nova entrada al collita pròpia 4.0

(...)Només he visitat una vegada la ciutat de Bangkok i ja en vaig tenir prou.
No tinc nom però em podeu dir Heterometrus. Vaig néixer en una terra humida, temperada, envoltat de pedres, roques i sorra a dos quilòmetres de la gran ciutat asiàtica. Durant els primers quinze dies, vaig viure arrapat al llom de la mare. Tinc consciència de tot allò que em va passar malgrat no pugui expressar cap mena de sentiment, paraula o so gutural. La meva naturalesa actual senzillament no m’ho permet. (...)

Benvolguts i benvolgudes,

Així comença el nou relat que podreu trobar a la secció d'aquest blog, Collita pròpia 4.0. Alguns en voldreu saber-ne més. Altres us esgarrifareu una miqueta al llegir-lo. I uns pocs... no podreu arribar al final. Però, sigui com sigui, vigileu ! aneu en compte ! Podrieu quedar enganxats. :-)

Fins aviat,
Jordi

dimecres, 1 de maig de 2019

Carta d'agraïment al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya



Benvolguts,

Quan en van convidar a llegir l'Homenot que Josep Pla va dedicar en Pompeu Fabra, no m'ho vaig rumiar dues vegades. Sempre és agradable participar en aquestes jornades de lectura continuada que,  any rera any, organitza la Fundació Josep Pla de Palafrugell.  Però aquesta vegada, la setzena edició, esguardava -gelosa- una sorpresa.

Minuts abans d'eixir a l'escenari per llegir uns fragments sobre Pompeu Fabra, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya -molt discretament- es va seure a la primera fila disposat a escoltar els darrers minuts de lectura que restaven per concloure l'acte. Sense voler-ho, em vaig trobar a pocs metres davant de la primerissima autoritat del país. A la meva pell, gotes lluentes, microscòpiques, emergien imperceptibles al públic en general. Potser, era la calor del focus que insolent, impassible, estava a sobre meu o potser, era el magnetisme tan especial d'aquell moment. 

De totes maneres voldria afegir que... moltes gràcies President per ser com sou. Per defensar, malgrat totes les dificultats, els valors universals dels catalans. Per resistir i persistir en la ferma convicció d'aconseguir un futur millor;  un país lliure - que diguem'ho clar, ens l'hem ben guanyat- i per estimar com estimeu la literatura catalana. Per emocionar-vos com ho feu, amb tot allò que fa referència a un dels més grans escriptors de casa nostra com és en Josep Pla i, per ser un representant tan digne de tots els catalans.

Una abraçada i molts encerts.
"Donec perficiam"

Jordi Policarp i Gallart
(Autor del bloc: Els llibres del celler)

diumenge, 24 de febrer de 2019

L'aniversari de la Imma Monsó

Salut internautes,

Fa poques setmanes, uns quants amants de la lectura ens vàrem confabular per fer una lectura atenta de L'aniversari. Un dels llibres de més renom de l'escriptora Imma Monsó

Com sempre faig, us parlaré de les sensacions, evocacions o projeccions que em va provocar aquesta novel·la. Fugiré una mica de la trama i de la biografia de l'escriptora. Aquestes dues coses les podeu trobar, llegir i rellegir en els diferents enllaços que acompanyen aquest post.

En canvi, el que és més difícil d'explicar és allò que neix -sense voler- de la ment o de l'anima del lector quan ha arribat a la darrera paraula, a la darrera síl·laba, i tanca el llibre que l'ha mantingut atrapat durant unes quantes hores o dies.

Aquesta sensació, a la qual em refereixo, no es pot trobar en cap manual de crítica o de cànons publicitaris. Però és allò tan important que ens defineix com a lectors i ens determina a cercar grans històries que ens facin viatjar, enamorar, connectar sentiments de tot tipus i experimentar una certa felicitat. En acabat vindrà el boca-orella que ens pot orientar però, la decisió final per considerar si és un bon llibre o no, només depèn de nosaltres.

L'aniversari és un llibre que de racional en té poc. Per això ens agrada. El seus personatges -al meu entendre- són carn de psicòlegs. No n'hi ha ni un que se'n salvi.

La tensió i la intriga està assegurada amb una diminuta criatura que, existeixi o no, es fa present com a fil conductor de tota la història. Us serà fàcil trobar paral·lelismes amb una coneguda novel·la mexicana que no dic. Els seus personatges necessiten omplir la seva vida d'emocions, sentir el risc, el perill al seu voltant, abandonar la rutina plàcida del seu dia a dia i sentir la mort ben a prop. Només així la seva vida s'omple de significat. 
Si a més a més, tot això passa en un bosc solitari, mig emboirat, dins d'un cotxe on els dos personatges principals, s'han quedat atrapats, exposats a totes les incerteses i perills, en un entorn inquietant, entendreu que l'emoció i la curiositat us acompanyin fins al final.

Jo ho tinc clar, recuperar aquest llibre publicat fa uns tres anys, i que formi part del meu celler de llibres particular, ha estat una sàvia decisió.

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 28 de gener de 2019

La sivella - Josep Viñas

Salut internautes,

El que ara us diré, respon a la més estricta i honesta opinió que com a lector lletraferit i administrador únic d'aquest bloc us vull expressar.

Quan en Josep Viñas, l'autor de "La sivella" es va posar en contacte amb mi per veure si podia llegir el seu llibre i fer una petita ressenya en aquest espai digital... de seguida li vaig dir que sí.
Coneixia el seu èxit a les comarques de Girona. Tenia curiositat per saber si el que llegiria seria una història bigarrada, cruel, dolorosa i difícil de digerir o si pel contrari... em trobaria amb un relat original, fresc i intents que fugiria d'idees preconcebudes.
El resultat és... que es decanta molt agradablement cap a la segona opció.

La sivella d'en Josep Viñas, per dir-ho ras i curt... és un bon llibre.

Se'ns presenta amb històries curtes -de dues o tres pàgines com a molt-  inicialment aïllades, que es van entrellaçant amb diferents nexes d'unió. Aquí us en deixo alguns exemples:
El paisatge de la Costa Brava ens embolcalla al llarg de la novel·la com un perfum lleuger, amb traces d'aigua marina que ens aportarà la sal necessària fins a crear-nos una addicció de voler saber-ne més i més. Les situacions dels seus personatges -a priori quotidianes- es van enriquint amb matisos lleugerament eròtics, a voltes violents, a voltes innocents. Hom, els podria considerar a petites dosis, fins i tot punyents. I els personatges... distanciats aparentment... tampoc ho seran tant a mesura que aneu entrellucant en el llibre.

La cirereta la posa, com no podria ser d'una altra manera, un objecte brillant, rectangular, metàl·lic,  encantador, sensual, desitjat, odiat, temut i provocador. La sivella.

Un llibre en definitiva que se'ns farà curt i àgil de llegir i amb el que gaudireu en petites dosis com qui va fent tastets d'un bon menú degustació.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 20 de gener de 2019

Savis, Bojos i Difunts - Selecció de Ramon Mas

Salut internautes,

Agraeixo a Ramon Mas i a Joana Castells per haver-me fet descobrir uns relats tan sorprenents, tan insòlits i tan sortits de norma que m'han fet veure amb uns altres ulls un aspecte de la literatura que desconeixia fins el moment. 

M'ha encantat la selecció de primers autors com: Santiago Rusiñol, Eugeni d'Ors, Joaquim Ruyra, Víctor Català, Prudenci Bertrana i Gabriel Alomar. Aquests escriptors segurament us sonaran, n'hi ha d'altres que n'haureu sentit poc a parlar. Tots els seleccionats han deixat autèntiques obres d'art en aquest recull de contes que en podríem dir "decadentistes", escrits a Catalunya entre el període que va des del 1895 al 1930. 

Hi ha alguns d'aquests relats que m'han provocat un agradable estat de xoc. En altres, he constatat que les normes catedralícies, comunament acceptades en diferents corrents acadèmics, poden ser totalment transgredides. I que amb mestria, podem sortir del marc normatiu per crear ART (amb majúscules) amb les paraules i amb diferents estructures gramaticals.

Hi ha qui voldrà encotillar el contingut de "Savis, Bojos i Difunts" dins del corrent literari abans esmentat conegut com el Decadentisme. Alguns potser, el voldran considerar com simples extravagàncies bohèmies per fer-se veure. Penso... que la creativitat i la inspiració d'aquests escriptors va anar més enllà; marcant un estil propi de fer a casa nostra. Això, al marge dels corrents literaris de moda de finals de segle XIX i de principis de segle XX.

Quan el llegiu, veureu que no us costarà gaire trobar entre els 25 texts un lligam de coincidències temàtiques, de to, d'estils i de plantejaments filosòfics. Una pista... si us atreviu a llegir-lo, heu de saber que sereu colpejats moralment, sereu arrencats de la vostra zona de confort -possiblement un xic aburgesada- per viure una experiència que en el primer moment us semblarà un tràngol però que immediatament després, us despertarà una inusitada admiració.

Bé, no m'estendré més. Valentia i ment oberta pels que decidiu fer el pas i entrar en un món literari possiblement desconegut per molts dels lectors. 

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 31 de desembre de 2018

Recuperem la pregària secreta del Càtars


Benvolguts internautes,

Com haureu sentit el catarisme era una confessió cristiana difosa des del segle X fins al segle XV. Els seguidors d'aquest corrent religiós se'ls coneixia com a càtars o com albigesos. També van ser coneguts com a bons homes o bons cristians. M'ha semblat interessant reproduir en el blog la que és l'autèntica i secreta pregària càtar coneguda com "Pater noster" que ha perdurat fins els nostres dies i que ja no és tan secreta.

PATER NOSTER
El Sant Senyor, el Just Senyor, Déu dels esperits bons.
El qui mai no s'equivoca, mai no menteix, mai no va errat i mai no dubta que no morirem al món del maligne, un déu estrany, que ni som d'aquest món, ni ells és del nostre.
Ensenyeu-nos a saber el que Vós sabeu, voler el que Vós voleu.
Els fariseus bloquen les portes del Regne, no deixen entrar els que volen entrar, ni ells mateixos ni hi entren. Però jo reso al meu Just Senyor, Déu dels esperits bons, car Ell té el poder de salvar les ànimes i transformar-les amb ajuda dels esperits bons, perquè floreixin com les flors.
A banda dels bons, Ell dóna la vida als dolents. I això serà així, mentre que les ànimes bones siguin en aquest món i fins que les últimes de les ànimes ungides abandonin la Terra.
Les seves ànimes vénen dels set Regnes Seus, sortiren del paradís instigats per Llucifer, que afirmava que Déu els mentia forçant-los a fer només el bé. La mentida infinita del diable consistia en el fet que ell prometia el bé i el mal.
L'enemic els prometia fer-los reis, comtes, emperadors, perquè fent servir una au poguessin capturar-ne una altra i amb un animal poder atrapar-ne un altre.
Els que obeïren baixaren a la terra i varen poder fer el bé i el mal al seu gust, com Déu al cel.
Amb tot això el maligne els predeia que era millor que fossin abaix, on podrien triar entre el bé i el mal, per ells mateixos, mentre que, al Cel, l'Altíssim només els deixar fer el bé, limitant la seva llibertat.
Tan sols uns quants aconseguiren pujar al Cel de cristall i després ascendien més enllà a la bombada celeste. Però d'altres queien i es perdien.
Això fou així abans que baixés del Cel Déu amb dotze apòstols i abans que nasqués la Verge Maria, per salvar les nostres ànimes bones i tornar-les a la casa del Senyor que les estima.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 23 de desembre de 2018

Bons llibres per Nadal i Reis.

Salut internautes,

Són èpoques de bons desitjos i de bons propòsits. Com de costum per aquestes alçades de l'any, us proposo uns quants llibres de ficció i de no ficció que han sigut tendència d'èxits de venda i que han estat molt ben valorats per una bona pila de lectors. 
Amb això, no vull dir que siguin els millors de tots els llibres que s'han venut aquest 2018, però sí que tots ells configuren el llistat d'una vintena d'obres literàries, que són altament recomanables i perquè no, fins i tot, podrien engruixir les llistes de regals del Pare Noel o de Ses Majestats els Reis d'Orient.

Imatge dels llibres de FICCIÓ



Imatges dels llibres de NO FICCIÓ




Bon Nadal i Bones Festes
Fins aviat,
Jordi

diumenge, 9 de desembre de 2018

El canelobre enterrat - Stefan Zweig


Salut internautes,

Una de les característiques dels grans escriptors, que han assolit la categoria de genis literaris, és el do de saber imposar-se als moviments transcendentals de la seva època, i contra tot pronòstic, fer arribar la seva nítida veu per sobre de les injustícies dictatorials, absolutistes, retrògrades que involucionen a la humanitat.

Stefan Zweig va escriure El canelobre enterrat en plena consolidació del nazisme antisemita l’any 1937. Sense esmentar el nazisme de forma directa, ens parla del patiment del poble  jueu al llarg de la història desviant l’atenció cap a uns altres emperadors. En aquest cas els romans. Però, l’extrapolació a diferents èpoques és inevitable i els comportaments dominants de governants, amb excessives ànsies de poder es repeteixen una vegada i un altre al llarg dels segles.

Ho hem dit en altres ocasions, l’egolatria inhumana i miserable cap el nostres iguals, només es pot curar amb grans dosis de cultura. Llegir Stefan Zweig, Josep Pla, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda, Gaziel, Joan Sales, Jordi Coca, Joan Perucho, Pere Calders per citar-ne uns quants que ara en venen a la memòria, és la millor garantia d’abandonar el regne animal irracional. Així doncs, us animo a regalar alguna de les millors obres de la literatura catalana que podeu visualitzar clicant AQUÍ.  :-)

Bones Festes !!!

Fins aviat, 
Jordi

dijous, 22 de novembre de 2018

Mini relat de ficció. "Dos punts de vista" per Jordi Policarp





DOS PUNTS DE VISTA EN PRIMERA PERSONA

PRIMERA PART

Fa tres anys que no puc dormir. El sol fet de veure la llum del sol em provoca una mena d'urticària que no desapareix fins que s'esvaeix la claror del dia. La meva dona va morir per culpa meva. Sé que aquest remordiment no me'l trauré de sobre durant molt de temps. Ella prou que m'insistia que el Citroën feia un soroll estrany i jo, poc que me l'escoltava. Cada dos per tres, la mateixa cantarella. Que si el cotxe no va fi... Que alguna cosa li passa a la direcció... Que el sorollet metàl·lic que fa no és normal...
Cert és que un dia vaig obrir el capó del cotxe per fer-li una ullada. Jo, home de lletres, mai he estat un bon mecànic i no vaig veure ni trobar cap peça fora de lloc. Li vaig dir que el que li passava al cotxe, era simplement mal de vell i que fins l'any  següent no tocava canviar-lo.
Però aquell dilluns fatídic que la Carmeta feia tarda a la feina, va forçar el motor més del comte. No havia fet més de vint quilòmetres que en un revolt de l'autopista A7, a l'alçada del Montseny, se li va quedar el volant a les mans. El cotxe, va canviar inesperadament de carril i un tràiler de set metres i mig de llarg el va envestir de costat, esparracant-lo per la meitat. De res serviren els airbags. La meva doneta estimada va tenir una mort cruel i fulminant.
Des de llavors, ningú vol parlar amb mi. Ni em miren. Ni em volen escoltar. Per molt que m'hi escarrassi, és com si m'hagués tornat invisible per la resta de la gent. La solitud i la tristesa que sempre m'acompanyen, ho tenyeixen tot de negre i el temps sembla congelat.
El banc, va posar el mas a la venda amb l'excusa que el seu propietari, no donava senyals de vida i això és mentida. Sempre he estat aquí. Però tots, absolutament tots, van decidir girar-me l'esquena, per quedar-se aquestes terres i la meva llar.
Només hi ha un vailet de dotze anys que m'escolta. Tot i que sembla que de vegades li faig por.

SEGONA PART
Em dic Adrià. Ara he fet 15 anys. Quan en tenia 12 el meus pares “hippies”, en van portar a viure a un mas a tres quilòmetres del cim de les Bruixes. A mitja hora en cotxe del disseminat de Fitor -un petit nucli urbà- al mig de les Gavarres del  Baix Empordà. Ho van fer per prescripció mèdica. Els psicòlegs que em visitaven així ho van dictaminar. Deien que un canvi d'ambient, fora de la gran ciutat m'aniria bé. Ells -els metges- mai van entendre que el que em passava era que podia veure al meu voltant més persones de les que pertocaven. Aquesta gent, -els visitants- es presentaven sense avisar. Al principi eren nens de la meva edat que callats, ploraven desconsoladament. Volien tornar amb el seus pares. Jo els volia ajudar, fins i tot, a abraçar però no podia. Es fonien entre els meus braços com si res. Envoltats de llum i ombres, semblaven fets d'un aire glaçat que sempre els precedia i es tornava càlid quan marxaven del meu costat.
Els pares, no em van creure mai. Em castigaven, m'escridassaven i em renyaven dient que això que feia, no feia gràcia. Que deixés d'inventar-me històries o tothom em prendria per boig. Durant un temps em van medicar amb unes pastilles que només em provocaven son, molta son. Després, cap els 10 anys, em van portar en una clínica per malats del cap i ara fa uns tres anys, en un intent de protegir-me -segons ells- vàrem venir a viure a Cal Bernat, un mas al mig del no res.


...continuarà

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Demà tindrem sort - Núria Martí Constans

Salut internautes,

"Demà tindrem sort", és la història que ens agradaria escoltar dels nostres pares i avis. 
És el testimoni directe d'uns anys que encara no s'han esborrat del tot de la nostra memòria col·lectiva. Malgrat, el pacte de silenci que, sense preveure-ho, es va autoimposar la gent gran del nostre voltant. 

La Núria Martí, ens presenta una novel·la plena d'optimisme. Sense caure en situacions melodramàtiques de llàgrima fàcil, tan recurrents en altres llibres que tracten (de forma més o menys directa) els darrers anys de la guerra civil.

Però el que ens agradarà més de la història de Juan Pacheco, és que està farcida de moments cruels i tendres a la vegada, que no ens deixaran indiferents. Alguns d'aquests moments històrics, els hem pogut escoltar dels nostres majors. D'altres - els més recents- els vam viure el passat dia 1 d'octubre una bona part dels catalans.

Com diu el protagonista, totes les guerres s'assemblen. Però el que és ben cert és que els refugiats, vinguin d'on vinguin, necessiten trobar la pau i deixar enrrere un infern carregat de dolor i agres sentiments. Tot i això, la mirada clara, espontània, alegra, d'un nen de vuit anys (encara que creixi entre pàgines) es fa present en tota la novel·la. I és per això mateix, que ens enganxa fins al final.

No ens cansarem de lluitar contra la barbàrie d'una gent que vol sotmetre per la força del poder o de les armes, a altres persones que pensen, senten i s'expressen diferent. Utilitzant fins a límits insostenibles la repressió i la humiliació contra els seus iguals.

Juan Pacheco, la seva mare, el seu pare i el seu germà són un exemple de supervivència que no caurà en l'oblit. Gràcies en bona part a la història que ens ha deixat escrita magistralment la Núria Martí Constans.

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 3 de setembre de 2018

La Pura i la Ramoneta per Jordi Policarp

Salut internautes,

Vet aquí un diàleg enxampat d'amagatotis entre dues bones amigues. O potser és del tot inventat -aflorat- de la meva collita?

La Pura i la Ramoneta
Són dos quart de vuit del vespre del diumenge 26 d'agost d'enguany. Com cada dia les campanes criden a missa de vuit a Sant Esteve de les Roures de Baix.  La Pura mira el rellotge neguitosa. Treu el cap per la finestra. El carrer desert no dona senyals de vida de la Ramoneta.

—On s'haurà ficat aquell pendó de dona?  Com sempre arriba tard. És clar no m'estranya amb els quilos de cremes que es posa a la cara... Guaita-la! Per allà ve tota empolainada. Es deu pensar que encara té trenta anys.  
Hola Ramoneta. Carai! que guapa vas! Trobo que avui llueixes especialment. No ho sé, però potser és aquest moreno” de la Costa Brava que t'ha agafat a la cara...

—Gràcies Pura, maca. Tu també fas molt de goig! Què, som-hi? Diuen que avui comença un nou mossèn de vint-i-vuit anys que és un bombonet de sucre. M'han dit, que es nota que va al gimnàs i que quan es posa d'esquena fa sospirar a les feligreses.

—Ramoneta, no canviaràs mai! Però si a la teva edat podries fer-li d'àvia i tot! Va! passa!

Tres quarts de vuit. El repic de campanes, ara més accelerat, es tornar a sentir.

—Un moment, Ramoneta. Potser que agafi una jaqueteta. He sentit per la “tele” que avui farà una mica de tramuntana i la temperatura baixarà fins els vint-i-sis graus.

—Fes, fes, Pura. Però no triguis.

Com cada vespre la Pura i la Ramoneta enfilen la pujada de Sant Magí de camí a l'església agafadetes del bracet per no caure.
En arribar a dins:

—Has vist... com s'ha engreixat la Francisqueta de Cal Sabater? Però si sembla a punt de rebentar! Sort que nosaltres mantenim el nostre tipet. Fixa't, aquesta faldilla prisada de floretes que porto és una talla 54.

—Ah, si Pura. Ja ho veig. Però si estàs feta una col·legiala! Què peses ara? Setanta-vuit? Setanta-nou? Quant t'he vist, de seguida t'ho he notat. Aquesta dieta de l'albergínia que has començat fa quatre setmanes, t'ha anat molt bé.

—Gràcies Ramoneta! I què me'n dius del Tonet, el nano del flequer? Saps que es va divorciar d'aquella “estirada” que tenia per dona? Ja saps qui vull dir. Aquella que cada dos per tres feia espetegar les dents amb els llavis...

—Vols dir... la mateixa dona que posava la dentadura en un got amb aigua i llimona, cada nit, a sobre de la tauleta, abans d'anar a dormir?

—Sí, Ramoneta sí. Sort que nosaltres som ànimes senzilles que no tenim cap taca que se'ns pugui criticar.

—No ho sé Ramoneta, no ho sé. Si et dic el que m'estava imaginant quan he vist el bombonet de sucre... Crec que mullaríem tot el terra de l'església i tothom sentiria el xipixap que faríem al caminar quan anéssim a rebre –lliures  de pecat- la sagrada forma de Déu, Nostre Senyor.


Fins aviat,
Jordi