dissabte, 10 de febrer del 2024

Els dies previs. Un llibre per xalar, és a dir per gaudir d'allò més o rabejar-se amb la seva lectura.

 



Benvolguts benvolgudes,

M'agraden els adjectius amagats en l'imaginari català que, tímids, esperen ser recuperats algun dia. De tant en tant es colen entre pàgines d'algun escriptor o d'alguna narració i aquell dia... s'empolainen, es perfumen, van a la perruqueria i es preparen per lluir, rutilants, entre mig d'aquella frase per on han estat escollits.
   Tal vegada vindria ser rabejar-se. En el sentit de complaure's a prolongar allò en que hom troba una satisfacció. I és en aquest estat de gaudiment que m'he trobat immers llegint Els dies previs de l'escriptor Lluís Muntada. No volia, no podia, parar de llegir. He llegit i rellegit cada un dels vint-i-dos contes que integren el llibre com si fossin perles, tresors, que volgués retenir a la meva memòria.
   En Lluís Muntada és transgressor, innovador, elegant en qualsevol temàtica que escriu, explora i s'endinsa subtilment fins a la medul·la de l'ànima del personatge. 
   Per un lector és un llibre del qual no us penedireu. Per un escriptor, Els dies previs, és una eina a on ens podem emmirallar des del punt de vista de l'autenticitat i l'originalitat sota la màxima que, en literatura, es pot fer de tot. Sempre i quan sigui coherent, justificat i estigui ben escrit.

Fins aviat,
Jordi




dilluns, 9 d’octubre del 2023

No hem deixat de caminar

 


Benvolguts. Benvolgudes

Voldria agrair de tot cor la gran rebuda que em vàreu fer el passat dia 7 d'octubre a sant Sadurní d'Anoia de la mà de la cooperativa de vins COVIDES. Gràcies a tot i totes per ser-hi. Per acollir-me sempre amb el braços oberts i per fer de cada presentació una festa que guardo amb anhel dins del cor. 
No sabeu com s'omple l'ànima al veure la vostra resposta malgrat ser tot un forester i com d'agraït estic a Déu Nostre Senyor per fer possible un somni que mai hagués imaginat.

Com diu la cançó: Que tot et vagi bé  de Txarango:
(...) No hem mirat enrere mai, hi ha nits que encara ens pesen. Però no hem deixat de caminar. Que tot et vagi bé (...)
I això faré. Treballar, escriure, llegir i compartir amb tots vosaltres els Grans Moments que s'esdevenen festes quan ens trobem, plegats, per escoltar belles històries d'aquest modest escriptor. 


Que tot ens vagi bé i a cada vegada més i més.
Una abraçada,
Jordi

dimarts, 30 de maig del 2023

A on podeu trobar el llibre Converses de Taverna?


A ON PODEU TROBAR, A DATA D'AVUI, EL LLIBRE: 
CONVERSES DE TAVERNA?

Benvolguts i benvolgudes,

Després de la la ressaca del Sant Jordi i de les eleccions dels ajuntaments, m'he adonat que no us havia contestat a tots aquells que em demanàveu a on comprar el Converses de Taverna. Molts heu sentit que l'editorial té a l'horitzó llençar la segona edició de cara al novembre - desembre d'aquest 2023. I molts, també, teniu interès en aconseguir la primera edició abans que s'exhaureixi definitivament. Doncs bé, com diuen els nostres majors a l'Empordà, us demano un prec per no haver-ne informat abans. Aquí teniu la informació.

A data d'avui (nou de febrer de 2024), la primera edició està pràcticament esgotada. Només en queden una dotzena que els podeu aconseguir previ encàrrec fins a exhaurir les existències en aquest compte de correu: jordi.policarp@gmail.com

En quant a la segona edició, feta realitat el desembre de 2023, el podeu comprar a les llibreries següents: 

- La Nollegiu Mediterrània de Palafrugell. Tel: 972 42 94 91.

- L'Esquitx, llibreria, papereria i copisteria de Palafrugell. Tel: 972 3042 38.

- La22 llibreria de Girona. Tel: 972 21 23 95 - 972 22 14 30.

- L'Espai Libelista de Calonge, un consell a la pàgina web filtreu per localitat serà més fàcil ensopegar amb ella. Tel: 645 95 81 17. 

- La Rals llibres de Calonge. Tel: 972 65 16 24.

- La llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. Tel: 972 75 98 82.

A la botiga - llibreria del Museu de la Pesca de Palamós. Tel: 972 60 04 24.

Fins aviat,

Jordi

diumenge, 9 d’abril del 2023

Qualsevol mida és bona

 



Benvolguts, benvolgudes,

No hi ha llibres, petits, quan la història és descomunal. No hi ha llibres, pesats, quan la trama és lleugera, enriquidora, absorbent o encisadora. 

Dues veritats que són regles universals. La qüestió és saber-ne triar quin ens convé. Saber escollir un llibre i deixar-nos enamorar per un autor, una sinopsi, un començament de llibre, un petit fragment o fins i tot una portada. La felicitat, com a lectors, ens pot arribar per qualsevol d'aquestes vel·leïtats però per això, cal que estiguem atents. No descartar res de bones a primeres i no caure en cants de sirenes que busquen, tan sols, l'oportunitat del moment. Triem el llibre que ens enamori o millor dit, deixem que sigui el llibre, que ens trobi a nosaltres i segur que l'encertarem. A la parada de llibres o a les llibreries... mireu, remeneu, fullegeu i pregunteu tot allò que vulgueu saber. Si ho feu així, l'èxit està pronosticat.

Fins aviat, 

Jordi

dissabte, 1 d’abril del 2023

La vida continua com a la Carmeta li hagués agradat.

 


Benvolguts lectors i lectores,

Fa més d'un any que la mare ens va deixar. Quan va marxar d'aquesta terra, per ocupar el seu lloc al costat de les persones estimades que l'esperaven amb els braços oberts dalt del cel, vàrem sentir una buidor que ens ha costat molt de superar. Dic "ens" perquè amb el cor arrugat com una pansa resseca, es va acomiadar del pare, de dues filles i de mi, el seu fill. Sé del cert que molta més gent la deu trobar a faltar, però el dolor, l'enyorança i la tristor que sentim els de més a la vora, segur la podeu entendre quan recordeu aquells que més heu estimat.

Però com deia en el títol, estic segur que és feliç allà on està i vol que nosaltres continuem endavant amb la seva complicitat i la força de voluntat que d'ella, vàrem heretar.

Així doncs, tinc una bona notícia per tots vosaltres, en pocs dies tindrem a les mans el meu tercer llibre publicat per una editorial de Sant Joan les Fons. La portada ja la coneixeu, l'acabeu de veure al començament d'aquesta ressenya, però si voleu conèixer una mica més de que va, podeu clicar l'enllaç que us deixo a continuació on veureu un personatge amb gorra i pipa que us en farà cinc cèntims.

(https://youtu.be/ivKLJzflzaY)

Una abraçada i fins aviat,

Jordi

dilluns, 13 de juny del 2022

Homenatge. Mare i fill / Fill i mare. Premis Colada de lletres.

Homenatge


PREFACI:

Salut internautes,

Uns mesos abans de morir la mare, el cos, l'ànima i l'intel·lecte em demanava escriure una novel·la de ficció inspirada en personatges reals i perquè no dir-ho, amb alguns membres ficcionats de la família. El punt d'arrancada no podia ser cap altre que els pares i sobre tot la mare que en aquella època sentia que el poc temps que li quedava d'estar entre nosaltres: corria, fugia i s'escolava entre els seus dits com l'aigua quan fem cassoleta amb les mans. 

Va ser en aquesta època que va sorgir i es va publicar, amb força èxit entre els lectors, la novel·la Santa Innocència!

Mesos després, un rau-rau interior em deia que li devia un escrit a manera d'homenatge. El moment es va concretar aquest mes de maig de l'any 22, quan el dolor més punyent de la seva mort havia quedat temperat i matisat. Calia però abans de fer-lo, deixar que l'ànima recuperés el control per poder lligar amb una mica de sentit literari tot allò, que sense fer-me pesat, volia narrar.

El vaig escriure, el vaig presentar en un concurs literari i va guanyar una de les dues mencions més rellevants que es varen donar. 

Ara, tot i que sempre la duré i la durem (tots els que la coneixíem) en el nostre cor, per ella i perquè sé que es el que la mare voldria, és hora de tancar aquesta etapa més cruent de la vida i tornar a enfilar-me en el tren de les ganes de viure cap a un destí, que encara em queda molt per descobrir.

A continuació podeu llegir l'escrit premiat,

Fins aviat.


Mare i fill / Fill i mare

Aquest podria ser un homenatge a totes les mares del món o potser no i només són cabòries d’un narrador.

Evidentment qui escriu no les coneix a totes —les mares— d’una manera individual però si en coneixia una, i us ho puc ben assegurar que la coneix molt bé, i a qui anomenarem Carmeta. La mare coneguda va tenir tres fills, dues noies i un noi que, com veurem més endavant, en lloc de portar una barra de pa sota el braç al néixer, portava tot de lletres i sintagmes nominals encara —com us podeu imaginar— no visibles.

 El nen, va néixer més o menys com tothom.

Bé! Podríem dir... gairebé com tothom si passem per alt l’ofegament inoportú del cordó umbilical que va estar a punt d’estroncar el pas civil de: nasciturus a persona física del nadó recent nascut.

D’haver estat així, aviat hauríem acabat aquesta història o simplement, mai no l’hauríem encetat i ara, tampoc, ens trobaríem davant d’aquest escrit i de postres aquest nen no hagués crescut abrigallat per una família, que amb tots els seus defectes i les seves virtuts, podríem definir com una família homologada, de classe mitjana i per sobre de tot formal, formal.

Amb pocs anys el nadó va passar de recent nascut a un marrec esporret —com diuen a les terres altes del Pirineu al nen de genolls pelats i mocs penjants. Però... Ai las! En alguna cosa sí que era diferent. Sentia una immensa curiositat orgànica, a nivell del moll de l’os per, tastar les diferents maneres d’estimació entre els humans, entre tots els humans.

Cap a l’adolescència, com si es tractés d’un Cavaller, d’espasa i armadura, va creure’s en la necessitat —ves per on— de defensar el seu país de persones que havien errat el seu destí. I que per un motiu o un altre, actuaven amb manca d’empatia manifesta cap als seus iguals o els seus diferents.

Tant va ser d’aquesta manera que un bon dia, el nostre Cavaller de brillant armadura, va ingressar a l’acadèmia dels mossos d’esquadra a Mollet del Vallés i nou mesos després, va passar a formar part del cos uniformat de la Generalitat.

Acabada l’acadèmia i convertit en resplendent agent de l’autoritat va contraure matrimoni i va conviure vint-i-quatre anys amb l’esposa i mare dels seus dos fills. Els quals, creixeren i es convertiren, segons es sabut per tothom, en dos homes de Dret, sans, fornits, resaviuts i formals... formals.

L’agent policial rutilant i elegant iniciada la segona edat adulta (és a dir la quarantena) va formalitzar un recondit desig. Es matriculà a la facultat de lletres de Girona  i “sembla” que els seus llibres van assolir un relatiu èxit nacional, això sí, després de divorciar-se amistosament, elegantment de la seva estimada esposa. Arribat aquest punt i curiós de mena com sempre ho havia estat en la basant sentimental, va centrar-se en explorar altres terrenys emocionals. Després d’experimentar amb el mètode hipotètic deductiu, d’assaig i error, una tarda d’un mes d’abril, va ensopegar amb el congènere. En Virgili. El soci guardaespatlles com deia la mare coneguda a qui anomenem Carmeta.

El nou vingut a la família com si fos la reencarnació del personatge de la Divina Comèdia, acompanyava al ara ja divorciat, cavaller, agent resplendent de policia            i lletraferit —és a dir al qui per simplificar li direm Koba— per bona part dels inferns    o batalles que van viure plegats. Tots dos amb el suport i l’estimació dels pares van viure una bona colla d’anys en harmonia ensucrada fins que sense estar del tot preparats— va arribar el sotrac dels sotracs.

La mare coneguda havia fet vuitanta-quatre anys  quan la maleïda parca la va venir   a buscar.

Aquell dia fatídic —ho explicaré tal i com em va arribar— les llàgrimes més amargues de dins i defora d’en Koba, van brollar roentes com tenalles escalfades, galtes avall... fins a negar de salobre i humitat tots els sentiments que tenia empresonats.

El dolor cruent i punyent va tenallar el cor d’en Koba malgrat saber, que la mare havia mort conformada amb un somriure als llavis i descansava finalment de totes les males dolències que estoicament havia carregat els darrers anys.

Llavors en Koba —fill i home formal— va plorar com mai havia plorat. Va sentir que tot és feia petit, petit. I una foscor sòlida, gèlida, tangible, l’arrossegava cap a un forat tètric i pregon, mancat de qualsevol esperança o il·lusió. Fins que entre les miserables espurnes de la desesperació, va recordar aquell anhel, aquell confort que tantes vegades havia viscut. El gest que brollava dels llavis de la Carmeta quan, somreia de la manera que només ella ho sabia fer: amb tot el cos i tota l’ànima. Recordant-la va sentir que una mà l’agafava, l’estirava i el rescatava de les tenebres abans d’arribar a les portes de l’avern.

I així va ser com la mare —des de la distància— tornava a salvar (com tantes vegades ho havia fet) al fill predilecte, el nen de casa, el cavaller, el pare de família, el divorciat, l’explorador de sentiments, el madur i el finalment escriptor de relatiu èxit nacional.

Va ser dies després de la cerimònia de l’enterrament, el dia que la Carmeta faria vuitanta-cinc anys, que fill i mare es van retrobar espiritualment dins del Cementiri de Sant Cugat. En la llarga conversa sense paraules que espontàniament van tenir, un missatge formal la mare li va donar. Va dir:

—Viu amb plenitud, sense escatimar esforços. Sense esperar res a canvi. Ajuda als que tens a prop. Passar per alt les seves malifetes i tingués ben present el premi que algun dia rebràs. Aquesta és la drecera que et portarà a la felicitat i al meu costat.

En Koba va seguir els seus consells i entrada l’edat adulta no hi havia dia que no se’n recordés del missatge donat. I cada any —fent ostentació de la seva condició de cavaller— per l’aniversari de la Carmeta, ell i en Virgili, portaven un ram de flors vermelles al lloc del descans etern de Sant Cugat.

 Arribada la vellesa, el nostre protagonista —ara també ancià— i la mare que coneixia molt bé, continuaven xerrant, això sí, us puc dir —pel que m’han explicat— que la Carmeta estava més interessada per les xafarderies de la família, dels veïns           i veïnes que per donar missatges transcendentals a la humanitat.  Diuen que deia, que des d’allà a on estava, tenia prou mitjans per saber-ho tot de tots, però que li agradava més sentir-ho explicar pel seu fill —ara ja una mica decrèpit i sord— que caminava amb bastó.

En Koba —l’envellit— ho sabia. Es retrobaria amb sa mare abans de fer noranta-nou anys. I a voltes la recordava quan encara era una dona valenta, capaç de viatjar, recórrer llargues distàncies amb cotxe o avió per anar a visitar a qualsevol dels tres fills que el destí, els havia portat a viure molt lluny de casa els pares. I li venia a la memòria quan poc després de fer els 80, la Carmeta va començar el declivi lent i tossut.

Primer espaiava  més les visites i les estades a casa dels fills.

Després les sortides de casa es van reduir a passejades de quinze minuts pels carrers del barri o tan sols per anar a missa.

Al cap d’un temps la mobilitat va quedar esmerçada. I la bata d’anar per casa i el sofà van ser els seus fidels aliats per a no sortir de casa. D’excuses en tenia un cabàs ple, deia:

>>Avui bufa de valent. Quedaré ben esventada només de posar un peu al carrer.

O aquella altra:

>>Què no ho sabeu? Fins que el garbí no se’n va a dormir, més val no posar un peu al camí.

I el raonament recurrent:

>>Goita la Blasita! —la veïna del davant— Ho veus? Ja té la persiana baixada del menjador! Això vol dir que ja és tard. Un iogurt que no sigui fred de la nevera...             i a dormir. Que com a  casa no s’està enlloc.

 

Dels esforços que feien —fills i coneguts— amb molt poc èxit perquè sortís una mica, van passar a la batalla del menjar.

La que ja no hi era, sempre els va educar en el plaer culinari i en les virtuts d’ingerir tot tipus d’aliments. Per això la seva desconnexió alimentària va passar de ser considerada de: “És normal! Són coses de la gent gran! Els vells quan es fan grans es tornem llaminers!” a... veure, defallits, com la malaltia prenia la vida d’una manera vaga però contundent a la Carmeta. Els sentits poc a poc s’anaven desconnectant. El gustatiu va ser el primer. La impotència, la desesperança (dels que l’estimaven) els van conduir   a la derrota més absoluta en aquella batalla alimentària. El punt de no retorn va ser quan una culleradeta de sopa o un mini glopet d’aigua els rebutjava sistemàticament.

Diuen que abans de la tempesta sempre hi ha un moment de calma intensa.

Va ser la nit de nadal. Avis, fills, gendres, joves, nets  i netes feien el tradicional sopar a casa de la germana gran. En aquells moments no imaginaven que vuit dies més tard, la Carmeta, ja no hi seria. Però aquella nit, uns i altres es miraven en silenci, corpresos. Els ulls oberts com taronges, mentre veien com la mare xuclava potes i caps d’unes rogenques gambes de Palamós acabades de pescar.

Expliquen que aquesta va ser la darrere vegada que li van veure espurnes als ulls d’emoció i el somriure juganer, picantor, engrescador, quan alçava la vista del plat i els mirava a tots amb cara d’estaquirots.

            El dos de gener de l’any vint-i-dos, per la Carmeta, es van dissipar per sempre els records i les cares de tots els que estimava.

            Es va dissipar el dia que repetia una i una altra vegada —com una fixació— que als dos petits dels tres germans (ella deia de 6 i 8 anys) els va deixar arraulits en el safareig del pis de Carme. Un poblet de la comarca de l’Anoia on passàvem llargues temporades estiuenques. El motiu —deia— perquè la gran dels tres germans reclamava el seu suport en els  preparatius del casament que es faria a Alemanya.

Res d’això no resultava creïble. Doncs per molt avançada que sigui una societat democràtica europea, voldria dir que la gran dels tres es casaria amb 10 anys. Massa jove aplicant la lògica numèrica.

Es van esborrar les desfilades de vestits de paper i el plaer que tenia quan per qualsevol excusa mostrava a les veïnes, els barrets, cintes, jaquetes i faldilles que temps enrere havia lluït amb molt d’orgull en festivals i casals d’avis.

Es van fondre les copes de llautó i diplomes del club de petanca. I el torneig de 24 hores que amb vent gèlid i pluja fina van quedar segones i es van endur la petita copa de subcampiones provincials.

Es va emmudir la seva veu de tenora, les sortides amb la coral pels casals de la gent gran i les rondalles de caramelles on sempre hi participava però, que mai no assajava. Com acostumava a explicar: “A mi no em cal llegir la lletra, no com ho fan les altres. Me les a sé de memòria. En tinc prou de seguir la mà de la directora per saber fins         a quant he de mantenir la nota i quan l’he de baixar”.

I van deixar de sonar —per tots els que l’estimaven— els aplaudiments a la Taverna del Peix Fregit de Palafrugell, el dia que sense avisar, després de sopar, espontàniament, va cantar “La Gavina, Cantinero de Cuba, Cuba i la Bella Lola”.

 

Ara, però quan tot això ja forma part de la història, els que queden aquí —també jo— la recordem, lluitem i preguem perquè la seva memòria no se’ns dissipi com el fum d’un havà que s’enlaira fent formes fràgils, vagues, ansioses... cap al cel. 

Palafrugell, 01 de maig de 2022



dissabte, 16 d’abril del 2022

A les portes del Sant Jordi de 2022.

 


Venim de la marató i encarem la recta final.


Benvolguts, benvolgudes,

D'entrada donar-vos un univers ple de gràcies per la bona acollida que ha tingut el segon llibre Santa Innocència! a les llibreries, a les presentacions i al boca-orella. Moltes, moltes gràcies.

En segon lloc, molts de vosaltres voleu saber a on signaré llibres aquest Sant Jordi i a on es poden trobar les dues novel·les. Doncs bé dir-vos que del primer Res no serà igual, només en queden cinc o sis. Aquests només els podreu aconseguir a les dues darreres presentacions que faré aquest més d'abril, és a dir:

- La de l'Ateneu Barcelonès el dimarts, 19 d'abril a les 18: 30 i la del divendres 22, a la mateixa hora, a la Capella del Carme de Palamós.

Pel que fa a on podeu trobar el Santa Innocència!, cap problema. Aquest, avui per avui, encara el tenen a:

- Girona a les llibreries Geli, La 22 i Les Voltes (972 201790, 972 212395, 972 201969)

- Torroella de Montgrí  a la llibreria Cucut (972 759882) 

- Calonge a la Cocollona, la Libelista i la Rals (652 080333, 645 958117, 972 651624)

- Sant Antoni de Calonge  a la llibreria de Can Dalmau (972 650839)

- Igualada a la llibreria Aqualata (93 8051029) i a, 

- Palafrugell a la Llibreria BDP i  la llibreria Esquitx (972 300463, 972 304238).

Deixeu-me abans d'acomiadar-me, tornar a donar-vos les gràcies i a convidar-vos a seguir-nos trobant a les llibreries i a les presentacions o a través d'aquest bloc que tanta energia em dona quan contacteu, el llegiu o opineu en alguna ressenya de les moltes que té.

Una forta abraçada

Fins aviat,

Jordi

dimecres, 3 de novembre del 2021

He plorat - per Jordi Policarp

 


He plorat

He plorat d'emoció al barri del Raval. Recordant, belles paraules d'una novel·la. Admirant, les pedres que tantes històries han preservat a través dels anys. I quan m'he adonat del significat ocult de la bellesa que em feia paquetejar el cor.
He plorat al tastar una croqueta d'escrita que un cuiner d'origen francès, arrelat al Baix Empordà, va crear el dia que celebràvem el meu Sant.
Sé que tal vegada les llàgrimes més amargues, per dintre o per defora, arribaran el dia que els fills o els pares facin el viatge ineludible que a tots ens espera.
Sé que un dolor cruel arribarà en el moment que la mare, conformada, amb un somriure als llavis, s'acomiadi de tots nosaltres per descansar definitivament de les seves dolències i de la vida sacrificada, desgastada, que ha portat.
He plorat pels que tinc a prop quan l'infortuni o el destí els han fet les pitjors males jugades, que hom pot imaginar.
He plorat i ploraré, sí! No em fa res dir-ho. I tan de bo sigui de felicitat, joia o alegria. Com el dia que vaig fer cinquanta anys mentre abraçava a tots els que s'havien conjurat, per sorpresa meva, en un restaurant.
Però si algun dia el cor se'm torna a encongir, la foscor m'aclapara i a sota els peus, un pregon forat s'obre, buscaré aquell anhel que vaig sentir quan tu i jo ens vàrem conèixer. I recordaré aquells breus moments d'estimació, de plenitud, de fusió corporal que vam viure plegats.
Només així, tornaré a la vida per poder tornar a plorar desterrant... aquesta vegada sí, la tristesa.

Fins aviat,
Jordi

dimecres, 13 d’octubre del 2021

Josafat de Prudenci Bertrana. Retorn als orígens.

 



Salut internautes,

Fa temps que tinc la sensació que la literatura catalana actual, divaga per mars insondables amb un rumb indefinit donant l'esquena als seus orígens, amagant, mots i expressions amb el conegut pretext que l'idioma evoluciona i que hem d'incorporar al nostre vocabulari paraules foranes perquè estan de moda o provenen  etimològicament d'altres idiomes. Així, hem abandonat tresors lingüístics com: golfos, pruïja, jaspi, urc, emperó, paüra, aital, esglai, aprés, bleixar, blaimat, verms i pitxeret, entre moltes altres paraules i, hem defenestrat del nostre magí cultural i del DIEC mots com: abim, adjuves, plagotes, rublert, sainà i cadavre.

Per això, quan vaig descobrir l'edició de l'any 2014 de Josafat (de d'Edicions de la ela geminada) a cura del nostre il·lustre doctor en lletres Xavier Pla i Barberó, em vaig entusiasmar de tal manera que... com diria en Prudenci Bertrana... "el cor em paquetejava per dintre".

Aprés, al sofà, quan llegia a pleret la introducció d'en Xavier Pla de l'edició esmentada, el jaspi dels ulls se'm dilatà quan vaig saber que la primera edició de Josafat (1906) va ser impresa, a quatre carrers de casa, de mans dels impressors Paulí Juanola i Pere Ribes que formaren la societat "Juanola i Ribas" l'any 1905.

Retornar als orígens, descobrir tresors, treure la pols a belles paraules, desllorigar-les o fer-les sortir del cau on estan perquè recuperin la brillantor que els ha estat manllevada... m'agrada. És una tasca que em motiva especialment. Pagarà la pena defensar-la, si cal, a contracorrent.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 1 d’agost del 2021

Sorolls per Jordi Policarp

 


Salut, internautes,

Continuo experimentant amb diàlegs inventats que podrien ser molt bé reals. Avui us porto una discussió familiar que ja veureu com acaba. 😱😉

Diu així:

Ja hi tornem a ser?

    —F, quantes vegades t'he de dir que recullis la roba de la teva habitació? Ja no ets un nen a qui hem d'anar al darrere.

    —Que sii, que ja ho faré. És la meva habitació i la tinc ordenada a la meva manera. Ja ho saps que sempre faig el mateix.

    —F, tu també saps que P, s'emprenyarà molt si quan arribi de treballar troba els teus calçotets bruts i la samarreta tirada pel terra.

    —P, no s'anodarà. Quan ell arribi ja l'hauré recollit. No cal córrer tant, M.

    —Però que et costa, F? És molt fàcil. Et lleves, ventiles l'habitació, et dutxes i quan acabis de dutxar-te... et fas el llit, et vesteixes i poses la roba bruta al cistell de rentar. És tan difícil fer les coses com Déu mana?

    —Sempre estàs igual! Tu precisament no ets l'ordre personificat. Sempre t'he d'anar al darrere endreçant les ampolles de whisky escocès, que et beus com l'aigua. I què me'n dius del tabac? Tens totes les estovalles i els llençols del llit ple de cremades de cigarreta! Sort que P, quan arriba de treballar no està per orgues i no para atenció a res.

    —Mira F, jo tinc els meus problemes. Ho reconec. Però que jo sigui un desastre, no vol dir que deixi de ser la teva mare. A més, encara ets menor d'edat. Mentre visquis amb nosaltres hauràs de seguir certes normes, t'agradin o no.

    —Ja estic fart! El mes que ve faré el divuit i llavors ja no em podràs donar la vara com sempre fas.

    —Ho faré sempre que ho consideri necessari, F. Què t'has cregut?

    —Doncs marxaré de casa i no em veuràs mai més!

    —No m'amenacis! 

    —Que no t'amenaci? Doncs deixem en pau d'una puta vegada!


***

Des del carrer es sentien tota mena de sorolls que provenien del pis de F i M.

Sorolls de cops.

Sorolls d'embriaguesa.

Sorolls d'una finestra esberlada i de l'impacte d'un marc de fotos que s'esmicolava contra el terra des d'un cinquè pis.

Sorolls molt forts de P, intentant posar pau entre F i M quan va arribar a casa.

Sorolls de plors que eren com udols d'animals ferits.

Sorolls de sirenes d'ambulàncies i de passos a tota velocitat de pujar i baixar escales.

Sorolls de silencis i de cors trencats de molts veïns al veure marxar el cotxe de la funerària.

Fins aviat,

Jordi

divendres, 16 de juliol del 2021

Un diàleg diferent per Jordi Policarp

 

Podia haver anat ben bé així.

A principis del segle XX;  a les vigílies del primer dia, de l’any de 1910; a la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, tingué a lloc aquesta conversa:

            “Vos, senyor meu, sou un inconscient. Un temerari i un novell que amb la seva ximpleria vol canviar-ho tot”

            “Però, il·lustríssima, us prego que m’escolteu.”

            “On s’és vist? Vos preteneu posar cotilles als nostres manuscrits amb una grafia del tot inusual. ¿Com en dieu... guions llargs en les converses? Verge Santíssima! ¿I què serà el següent què ens proposareu?, ¿estalviar el punt entre sigles de les nostres Institucions?, ¿posar un sol punt entre hores i minuts? Vos, senyor, us heu begut l’enteniment”.

            “En la meva modesta opinió, vos i els il·lustres acadèmics d’aquesta Institució, us negueu a la realitat. La llengua, vulgueu o no... avança.  Cal dotar-la d’una normativa genèrica, moderna. On tots els literats, escriptors i usuaris de la llengua escrita, ens sentim dignament representats. Hem d’acabar amb les arbitrarietats que proliferen la gramàtica, si és que dels costums ancestrals que defenseu, en podem dir gramàtica”.

            “No i no! I mil vegades no! Els nostres costums, la nostra tradició, els hem de preservar davant de la follia de gent que, com vostè, es creuen uns setciències. Heu de saber, senyor meu, que si no fos per aquesta institució, la nostra preuada llengua ja no existiria. Així doncs, he de concloure que mentre em quedi un alè de vida, defensaré a ultrança la nostra llengua de perversions foranes que no tenen cap mena de sentit”.

El 24 de gener de 1913, la normativa ortogràfica d’en Pompeu Fabra es feu una realitat. Els catalans, per fi, disposàvem un autèntic codi lingüístic de primer nivell que ens unia a tots; vinguéssim de les contrades que vinguéssim. S’havien acabat les arbitrarietats arcaiques que regnaven en aquells temps.

Fins aviat,

Jordi

diumenge, 11 de juliol del 2021

Les claus per Jordi Policarp

 


Una conversa entre majors d'avançada edat.

11 de juliol de 2021

Salut internautes,

Vet aquí una conversa que podia haver existit tot i ser una història de ficció.

A: —Per què m’ho fas això?

B: —Jo?, el què?

A: —Amagar-me les coses? Perquè no les trobi expressament i m’hagi de passar hores buscant-les.

B: —Jo no t’amago res. Ets tu que no saps on te les deixes.

A: —Les claus de casa. Jo sempre les deixo aquí, a l’armariet, al costat de la porta. I no hi són.

B: —Mira-ho a la tauleta de nit. Crec que les portaves a la mà, quan hi has entrat.

A: —A la tauleta? Per què vols que miri a la tauleta? Si no les deixo mai allà.

B: —Mira-ho. Les has trobat?

A: —Sí, aquí estan. Ho fas expressament perquè em torni boja.

B: —Que noo. Ja saps que se te’n va el cap molt sovint. T’has pres ja les pastilles?

A: —Quines pastilles? Que jo no estic malalta, noi!  Pren-te-les tu, les pastilles, si vols.

B: —Quina paciència Déu meu! Un dia d’aquests explotaré i no sé com acabarà tot això. Pren-te-les, sisplau.

A: —Bueno, va! Només perquè estic una mica marejada.

B: —Molt bé. Així m’agrada. A veure... obre la boca...

A:—Ja està. Què et penses? Que t’enganyo? Per cert. No trobo les claus. On me les has amagat? Sempre em fas el mateix.


Fins aviat,

Jordi