Tafurejant amb el comodí “AQUELLA NIT “.
24 de gener de 2017
Aquella nit de principis de setembre semblava no tenir fi. Les
estrelles jugaven a fet i amagar i el xafogós silenci només era trencat per la
música sincopada d’un petit grill. Aquella
nit seria la meva darrera nit.
Aquella maleïda nit - i
no cap altra – va ser la que el Fiat Cinquecento
de color vainilla ensopida, va dir prou. Ell i només ell, va creure oportú que
els seus vint-i-tres anys d’existència havien superat de molt, la seva data de
caducitat i que per tant, posava punt i final a la seva mecànica vida en aquell
precís instant. Això em passava al voltant de mitja nit en un atapeït i solitari bosc d’Hostalric.
Aquella nit, els sentits es feien més fins. Podia mig endevinar que
em trobava envoltat de sureres centenàries i d’animals de totes les mides sense
domesticar, a jutjar per la fresses que aquestes criatures provocaven a les
ginestes del meu voltant i que les meves oïdes percebien constantment. Amb tot
es podia dir, que regnava una inquietant calma aquella nit.
Però aquella única nit – la mateixa
que us he descrit – no vaig tenir sort. Va
ser la nit on sortit del no res, va
aparèixer un antic i enfurismat enemic. La punxada va ser letal. Les forcen
desapareixien i en pocs minuts tot es va anar fonent... a negra nit.
DECLARACIÓ A LA
COMISSARIA SOBRE ELS FETS D’AQUELLA NIT.
Avui data 03/09/2016,
a les 22 hores de la nit, es pren
declaració en qualitat de testimoni al senyor M, nascut en data 08/06/1945 a la
localitat de B, fill de P i de T, domiciliat al Mas de cal Totxo de la població
d’Hostalric (Barcelona), amb núm. de DNI: 12345678G i núm. de telèfon: 669
696969, el qual:
MANIFESTA:
Que la nit del dia u de setembre de dos mil
setze sobre les 11 hores més o menys, va sortir de casa disposat a estirar
l’ossamenta i fer un vol pels corriols de prop del seu mas, doncs, feia una
temperatura prou agradable aquella nit.
Que això, ho fa
de tant en tant, seguint les prescripcions del Rosendo, el seu metge, a causa
d’una dolència... cònica (segons va entendre) que es veu que té, des de fa temps,
i que no el deixa dormir algunes nits.
Que va enfilar
el camí cap el mas Ferriol i a unes sis-cents passes en direcció del pou de glaç
de ca l'Enric, va veure un Cinquecento esgrogueït, solitari, matrícula de can
Fanga, amb el capó del motor aixecat i les portes obertes. Poc que es veia ningú
al seu interior!
Que aquella nit va veure un homenot que fugia
corrents d'aquell lloc amb una falç corbella a la mà.
Que li va
semblar que es tractava del bordegàs del seu veí, que poques hores abans d'aquella nit, havia petit un atac de
banyes protagonitzat pel nano de Cal Mal Averany.
Que les cames no
les té gaire bé de tant llaurar el camp, però que l'oïda sí que la té molt fina
i per això va oir que algú li demanava ajut. Així va ser, com va trobar en
Miquelet Averany, mal ferit a la pebrotera, estès al terra i mig amagat entre la
ginesta. Que ell no du pas rellotge però que deurien ser vora tres quarts de
dotze de la nit quan va passar això.
Que després de donar avís a les autoritats se’n va tornar caminant cap al Mas.
Que avui ha estat garbellant i netejant els fesols secs
a l'era perquè no es cardessin malbé i aquesta nit ha vingut cap a aquesta comissaria per dir tot lo que li passà
aquella nit.
TRES DIES QUE EL MEU "ALTER EGO" VA VIURE
Les vivències personals del 28, 29 i 30 d'octubre del 2016
Salut internautes,
Abans de continuar i entrar en
matèria, vull advertir al lector, que tot el que escric o escriuré en aquest relat no és necessàriament la veritat,
tota la veritat i res més que la veritat.
Acostumo, quan esgrafio unes
paraules en un paper, a utilitzar un alter
ego per teràpia natural vers la meva persona. Al lector correspondrà doncs,
discernir quan estic parlant en sentit figurat o amb certa sinceritat.
Som-hi !
DIVENDRES 28
El dia ha estat tediós, monòton,
previsible. Excepte per allò esgarrifós que m'ha passat a quarts de nou del
vespre. Avui em costarà dormir, segur. Aquella imatge – la imatge que he vist fa
pocs moments – se'm quedarà fotocopiada a la retina per molt de temps. Els pèls
del meu cos encara resten tibats, punxeguts com espines d'escórpores i serà
difícil que recuperin la normalitat. La sensació de buidor a l'estómac, com a conseqüència
d'una baixada sobtada de la pressió arterial, ha estat precedida per una
estranya pèrdua d'escalfor corporal. La meva cara transparent, quasi cadavèrica,
s'assemblava més a la d'un espectre
vingut del més enllà, que a la d'una persona nascuda en aquest món. El que he
vist, creieu-me, s'escapa a tot enteniment humà. Decideixo tancar els ulls i
ignorar tot el que vist. Tot el que ha passat, esmicola l'ànima en mil bocins i
és massa horrorós per voler ser recordat a cops de ploma.
DISSABTE 29
El dia es desperta boirós... fred... humit. Em
desvetllo lentament amb una estranya sensació. Alguna cosa oblidada dins meu
s'afanya insistentment a ser recordada. Com si fos un delinqüent que torna al
lloc després del crim, decideixo sortir de casa i refer les passes que ahir al
vespre em dugueren en aquell lloc tan esgarrifós, on es pressentia maldat pels
quatre punts cardinals. No em costarà gens
de trobar-lo. Els arbres morts, semblaven anunciar-me que no continués
caminant. Aquell petit estany d'aigües negres, quietes, pudentes i glaçades em
deia a crits amb el seu silenci que era una mala idea continuar endavant. Però
he estat valent decidint avançar per aquell ombrívol corriol. Tot anava més o
menys bé fins el moment que el terra s'ha esfondrat sota els meus peus i m'ha
precipitat en aquest cau fosc i gèlid, des d'on us escric fent servir la poca
llum del meu mòbil. La por s'apodera del meu cos. El mòbil s'apagarà i aviat em
quedaré envoltat de denses tenebres.
Quan aquest matí m'he despertat no sabia on era. Tenia sensació de fred i no em podia moure en llibertat. Poc a poc el meus ulls s'han acostumat a la minsa claror que es filtrava per la finestra, i he anat agafant consciència de quina era la meva desesperada situació. Algú em deuria trobar ahir al vespre, nafrat, mig estabornit a l'interior d'aquell avenc on vaig caure i m'ha portat fins aquesta habitació tan estranya. M'he trobat estirat sobre un llit amb els llençols de setí de color vermell intens. Les mans, lligades pels canells al capçal del llit amb unes manilles folrades de plomes color bordeus. Les cames separades i enllaçades amb mocadors de fina textura als sortints rodons que formaven part de les potes del llit. El meu cos nu, brillant per algun ungüent oliós, jeia expectant de boca a munt en aquell matalàs. Podia notar els meus batecs accelerats. L'epicentre sexual de sota el melic, tenia ganes de gresca i exhibia orgullós tot el seu potencial. Segurament influenciat per l'estranya sensació de morbositat que em produïa aquell antre de perversió.
RECORDAR TOTA UNA VIDA EN DEU PUNTS
DIUMENGE 30
Quan aquest matí m'he despertat no sabia on era. Tenia sensació de fred i no em podia moure en llibertat. Poc a poc el meus ulls s'han acostumat a la minsa claror que es filtrava per la finestra, i he anat agafant consciència de quina era la meva desesperada situació. Algú em deuria trobar ahir al vespre, nafrat, mig estabornit a l'interior d'aquell avenc on vaig caure i m'ha portat fins aquesta habitació tan estranya. M'he trobat estirat sobre un llit amb els llençols de setí de color vermell intens. Les mans, lligades pels canells al capçal del llit amb unes manilles folrades de plomes color bordeus. Les cames separades i enllaçades amb mocadors de fina textura als sortints rodons que formaven part de les potes del llit. El meu cos nu, brillant per algun ungüent oliós, jeia expectant de boca a munt en aquell matalàs. Podia notar els meus batecs accelerats. L'epicentre sexual de sota el melic, tenia ganes de gresca i exhibia orgullós tot el seu potencial. Segurament influenciat per l'estranya sensació de morbositat que em produïa aquell antre de perversió.
28 de desembre de 2016
1.- Recordo coses que no vull recordar.
2.- Recordo un exercici a classe de literatura,
del JO... que en realitat era un JO impostat perquè portava airbag incorporat.
3.- Recordo aquelles converses familiars de quan
érem petits. Com jèiem arraulits, mig barrejats, al llit dels pares abans
d'anar a dormir. Érem cinc en un llit de metre trenta-cinc. Els meus pares, les
meves germanes i jo.
4.-Recordo el neguit de les nits de reis. I
aquell any que els reis es van perdre una mica, perquè al llevar-me ben d'hora pel
matí, es veu que encara no els hi havia donat temps d'arribar a casa, pujar pel
balcó i deixar els regals al costat del bell arbre de nadal.
5.- Recordo com molts de vosaltres la meva
primera vegada de moltes coses: el meu primer amor... el meu primer petó... el
meu primer llibre de lectura... la meva primera borratxera... Tot era intens,
tot era nou. En aquells temps consumíem la vida pel broc gros.
6.- Recordo el meu cotxe al voral de la
carretera amb el sostre enganxat a l'asfalt i jo, a dins, que maldava neguitós
per treure'm el cinturó de seguretat, i que sortia esperitat per una finestra
trencada, i un cop fora, fer-me una repassada ràpida per tot el cos i veure que
– aparentment - estava il·lès.
7.-Recordo que per ser gran, molt gran, he de ser petit, petit, molt petit.
8.- Recordo la TV en blanc i negre, i aquell
vespre que sortia un senyor vell - sense pèls al cap- que entre sanglots i
llàgrimes ens deia: “espanyoles... Franco... ha muerto”. I el meu pare, que
feia volar el tap de suro d'una ampolla i ens deia: “família... avui per
sopar... beurem cava!”.
9.-Recordo aquella gota de suor que agafava
embranzida lliscant pel teu pit, i que un cop va arribar al límit convex del
teu cos, es precipitava en caiguda lliure fins al centre del meu melic.
10.- Recordo coses que si no les
recordés, donaria mitja vida per conservar-les i per no perdre-les com a records.
Ara ho veig clar.
És quan recordo que me n'adono que he estat viu, molt viu.
POQUENENS DURANT LES FESTES DE NADAL
21 de desembre de 2016
De la feina, per anar a l'escola
de lletres caminant, una persona de la meva edat, alçada i corpulència, ha de
fer unes quatre-centes vuitanta passes – o si preferiu – ha de recorre sis-cents
metres.
El trajecte seria del tot
agradable sinó fos perquè, a les hores que em veig obligat a recorre'l, he
d'anar esquivant onades de marrecs que porten les mans ocupades i la mirada
fixa en un telèfon d'aquests que ara en diuen “intel·ligents”. Potser sí que aquestes
màquines infernals poden ser intel·ligents però, badar d'aquesta forma... no
m'ho sembla pas.
Potser demà en lloc d'esquivar
adolescents farcits d'hormones pel carrer i de comptar les passes que em
separen per anar d'un lloc a l'altre, em dedicaré a quedar-me quiet, palplantat
al meu costat de la vorera i aleshores seré jo, qui comptarà quants poquenens
he estat capaç d'atrapar en els vuit minuts que es triga per anar del carrer
Vista Alegre fins a l'escola municipal d'humanitats: La Mercè.
Malgrat tot, Bon
Nadal! També als pokenens. :-)
EL COS SANT DE SANT PERE DE CASSERRES
6 del 6 de l'any 1006 a les 6 hores.
Autor: Jordi Policarp
TAST DE LA FUTURA NOVEL·LA
PRÒLEG
Un petó, suau, dolç i continuat,
li besà la galta mentre dormia. Va durar
el que dura un petó; uns instants, però
aquests instants es van fer eterns. L’infant sant, acabava de fer tres dies des
de la seva naixença. Es sentia protegit; lliure de totes les dolències i mals
de caps dels homes terrenals.
Quan el petit es despertà i obrí els ulls, davant seu, va veure una figura alta, enlluernadora, femenina que el mirava amorosament. L'infant volia tocar-la, abraçar-la. Volia seguir-la allà on fos, però tots els esforços que feia, eren en va. La imatge s'evaporava subtilment, i a cada segon que passava, aquella figura desapareixia lentament fins arribar al punt de no existir.
PRIMER CAPÍTOL
Sis de juny de l’any sis del primer mil·lenni després de
Crist, a les sis de la matinada.
Des de fora el castell, puc veure
com la boira freda i humida s’escola pel forat de la finestra, de la que ha
estat la meva cambra aquesta nit. A les terres dels Casserres del comtat
d’Osona, ja hi estem acostumats. Des de fa temps sofrim aquesta mena de
fenomens naturals. Hom els intueix com un canvi de cicle. Com les acaballes de
les bonances dels mesos primaverals.
El dia s'ha despertat trist i fosc.
A l'horitzó puc veure núvols negres amenaçadors, i un sol que els travessa majestuosament,
fins a il·luminar amb la seva imponent presència, aquesta tenebrosa terra. Sens dubte, senyal d'un bon averany que ha de venir.
Però, perdoneu, em presentaré: em dic Ermengol, frare de l'ordre de Sant Benet, enviat per la vescomtessa
Ermetruit. La meva missió és donar fe del lloc on per, designis celestials, haurem
de posar la primera pedra del que serà l'únic monestir de ordre del benedictins
al vescomtat d’Osona.
La meva tasca ha estat senzilla.
Només he hagut de seguir allò que el nen sant ens va dir. Em refereixo al fill
del vescomte Ermenir, que va néixer tot just fa un mes i que el tercer dia ja
parlava com una persona gran. El petit va dir que només viuria trenta dies, i
que, un cop mort, el seu cos fos posat dins una arqueta tancada, que es
carregués sobre una mula i que es deixés a l'animal anar cap on volgués. Allà
on s'aturés s'hi hauria de construir un monestir sota l'advocació de sant Pere.
I aquí em teniu. Al costat de la mula morta i del cos inert d'aquest infant,
que tot i ser sant, encara no he aconseguit esbrinar amb quin nom l'hem de
nomenar. Tan se val. Amb “Infant sant” n'hi haurà prou. Pel que fa al monestir
està molt clar. El ressenyarem d'ara endavant com el monestir de Sant Pere de
Casserres, per voluntat divina, es clar.
CARN O PEIX.
CONVERSA INVENTADA.
27.09.2016
8 de juliol de 1978
De’n Bernat a la Mama
Estic trist. Fa temps que
t’ho vull explicar però les paraules se’m queden a dins. Quan em decideixo a
treure-les i a sincerar-me amb tu, sempre passa alguna cosa que m’ho impedeix.
Ahir, per exemple, va ser el
papa que inesperadament va arribar més d’hora a casa cansat de treballar i
volia sopar. Aquest matí, estaves massa enfeinada per escoltar-me. Tenies
moltes coses a fer. Aquesta tarda, m’ho impedia la teva partida de cartes setmanal
amb les teves amigues, i aquest vespre tampoc he trobat el moment per parlar-ne
i ara, quan són les onze de la nit... no puc més. No ho sé si mai aconseguiré
ajuntar prou forces per dir-t’ho cara a cara, de fill a mare. Però sento que el
neguit que em presiona el pit, l’he de deixar sortir. Per això, ara escric
aquesta nota. Somio que tard o d’hora la trobaràs, la llegiràs i aleshores les
meves paraules ja no caldran ser escoltades.
Mama! no m’agrada el PEIX,
ja m’entens. Estimo la CARN, sobretot si
té molta qualitat, està ferma i és de
bon menjar. Si ja ho sé, em diràs què sóc molt jove, que només tinc 17
anys i que encara és massa aviat per saber si sóc CARN o PEIX. Però fa temps
que ho sé. Fa anys que ho intento dissimular. Per tu, pel papa, pels tiets i
pel que diran les veïnes si ho algun dia ho arriben a saber.
Quan mirava programes o
notícies a la tele de dança o ballet, els meus ulls sempre es fixaven allà
mateix, en aquelles malles tan cenyides que ressaltaven certa voluoptositat.
A l’escola, a la hora del
pati, tot i ser molt dolent jugant a futbol, m’esforçava a donar puntades de
peu a la pilota. Intentava fer-me amic dels més bordagasos de la classe, només, per evitar-me comentaris
despectius. I fins i tot, per semblar més mascle, m’apuntava a les típiques
bromes de nois sobre pits i culs de les noies. Però a mi, el que de veritat
m’encén, el que de veritat m’infla tots els músculs del cos i m’accelera la
sang, és veure i tocar els pectorals durs, dels nois més forts de l’escola.
Uf!, ja està. Ja ho he dit.
10 de juliol de 1978
De la peque de la casa al Bernat,
Germanet, saps què? L’altre
dia vaig enxampar al papa i a la mama parlant de tu. Sembla que la mama va
trobar com una carta on li explicaves alguna cosa de si menjaves CARN o PEIX.
El papa feia cara d’emprenyat. Parlaven de si hauries de menjar un bon tall de
peix un cop a la vida, encara que fos pagant en algun lloc super car i net. Que
no menges hamburguesses i gambes de vegades? Saps de què va, tot això?
11 de juliol de 1978
Del Bernat a la Carleta
No et preocupis germaneta.
D’aquí un parell d’anyets ja ho entendràs. Només va de triar entre un parells
d’aliments. Hi ha qui li agrada la CARN, i hi ha qui s’estima més el PEIX i també
hi ha qui menja molt sovint les dues coses. La qüestió és que triïs el que
triïs, et facis un fart de menjar i que et senti bé.
19 de juliol de 1978
De la mama a tu, Bernat
Doncs sí Bernat, he tronat
la teva nota endreçant la teva habitació. Des de que eres petit ja vaig notar
alguna cosa diferent. Em pensava que simplement eres un noi a qui li agtradaven
molt les pel·lícules d’acció. Però ara veig que tants posters al capçal del
llit del Bruce Lee i del Christopher Reeve, tenien un altre significat. No
pateixis fill. Hi posarem remei. Ens han parlat d’un metge que cura aquesta
mena d’inclinacions contra natura. El teu pare, diu que el que et convé perquè
se’t passin tots aquests mals, és una bona dosi de PEIX. Diu que dissabte que
ve, et portarà a un lloc molt car on trobaràs PEIX i MARISC de molt boba
qualitat. Diu que és car, però que per un fill, es fa el que calgui. Es veu que
li fan bons descomptes. Ah! i pels veïns, no et preocupis. Serà un secret entre
nosaltres tres. Déu em guard si ho arriben a saber. Quina vergonya!
25 de juliol de 1978
De l’Ovidi al Bernat,
Hola Bernat. Sóc l’Ovidi de
tercer. Fa temps que noto que em mires d’una forma especial. Potser m’equivoco
però crec que a tots dos ens agrada la CARN. Si vols, quedem el divendres, a la
font, al sortir de classe; anem a berenar i escalfem un parell de botifarres.
26 de juliol de 1978
Del Bernat a l’Ovidi,
Hola Ovidi. He tastat el
PEIX i no estar gens malament. A quina hora vols quedar? Portaré un parell de
fundes de plàstic, perquè la CARN no se’ns faci malbé.
BREU MONÒLEG EN VEU ALTA DE'N J.
20.09.2016
Em llevo. Són dos quarts de vuit. Repasso mentalment i en veu alta tot el que me depara el dia. Que si planxar la roba blanca, dutxar-me, anar a comprar, recollir el nen a l'escola... uf! Quina mandra! Em dic a mi mateix "J" et cal un "xute" vitamínic. Vaig a l'armari de les medicines i em prenc un "pharmaton complex", un cafè i una cocacola. Una veueta interior em diu, ara si "J", ara ja pots sortir a menjar-te el món. Ho faig. Decideixo no agafar l'ascensor i baixar les escales de dos en dos. Al carrer, em trobo amb el bordegàs de la zona blava, i li dedico el millor dels meus somriures. Torno a sentir la mateixa veuta que em diu: avui tindràs un bon dia.
DIÀLEG ENTRE UN PARE I EL SEU FILL ADOLESCENT.
20.09.2016
Aviam A , explicam-ho perquè
no ho entenc.
Tu, per què vols ara la independència? Que no estem bé tal com estem? Que no t'he tractat bé tota la
teva vida, en els 18 anys que tens? Que potser no t'he donat tots els capritxos que
has demanat? Que no has fet sempre el que et sortia dels "cataplins"?
Que no has tingut tota la llibertat per entrar i sortir de casa i arribar a
l'hora que t'ha rotat,
fins ara? Doncs, ara, de què va tot això? A què vénen aquestes "collonades"
de marxar?
Papa, és
molt fàcil.
Em ratlles molt. Vull fer la meva amb els meus col·legues. Els de tota la vida.
Ells, ja han convençut als seus vells. Volem, trobar una keli per estudiar, sortir de birres i
portar al pis, les nenes que se'ns posin a tiro.
Pels calers que necessitaré, no t'hi menjis
l'olla. En tinc prou amb els que he guanyat treballant
de cambrer tot l'estiu. I "tranqui". No et preocupis. Que si cal, et
truco cada dia. O millor et faig
una perdi i em
truques tu. Que pensant-ho bé potser sí que aniré una mica curt de pasta.
Ja t'hi
val, A! Això ho dius ara perquè no et doni més
la bara. Estic segur que de
seguida passaràs de mi, i només tindràs temps per la "facu", sortir
de marxa, dormir, menjar i tornar a dormir. Que això últim, sí que
se't dóna bé.
En fi, fes el que vulguis. Això sí, com a mínim, fes-me un petonàs i envia'm un whatsapp cada dia quan et llevis. Així sabré
que estàs viu.
Ai, papa! Ja saps que ets el que més estimo en aquest món. Vine cap aquí! muah!.
ESCRIPTURA PALPITANT.
Quatre plantejaments que requereixen ser resolts.
13.09.2016
Em dic T.
És evident que la meva parella sentimental m'ha enviat un WhatsApp per error. El missatge no sembla escrit per adreçar-me'l a mi. I, a més apunta a una doble vida de la meva parella.
En el missatge que he rebut la meva parella ha escrit:
"Quan T. m'hagi deixat davant del gimnàs, ja pots passar a buscar-me. Després de tres dies de no veure't, tinc moltes ganes d'estar amb tu".
La meva resposta seria:
"D'acord. Ens ho passarem bé. Tinc moltes ganes de tenir-te entre els meus braços i de repassar cada plec del teu cos. Per cert, vindré acompanyar per una altra persona. Tots tres, viurem noves experiències molt estimulants. És el meu altre amor secret. Es diu T. No t'importa, veritat?"
Ni el sopar, ni la festa, ni la vetllada van com seria de desitjar. Per més inri, un/a pesat/da dels/les que assisteixen a la festa em persegueix pertot arreu i, amb la seva xerrameca incessant, em bombardeja sense remissió.
Vull desprendre'm d'ell/ella d'una manera taxativa però sense ser violent ni groller (si puc).
Crec que actuaria així:
En un moment oportú faig veure que rebo una trucada del telèfon mòbil i li diria:
- Perdona, et prego que m'excusis però ara he d'atendre una trucada molt important.
Aprofito per acomiadar-me d'ell amb un somriure una mica impostat.
Nota:
Si la persona que no em deixa en pau és una dona, faria veure que qui em truca és el meu promès. Evitaria així falses expectatives envers la meva persona.
Si el pesat és un noi, li diria, que es tracta de la meva dona, que reclama la meva presència per atendre "activitats conjugals" acompanyant aquestes darreres paraules amb una picada d'ullet.
Completo d'una manera breu i original la següent frase inicial: Vaig sentir el telèfon. Vaig despenjar-lo...
A l'altra banda de la línia uns segons de silenci. Tot seguit una veu dèbil llunyana... que deia el meu nom. Coneixia aquella veu. Era la "baba", la meva àvia. Morta l'any 73.
Vaig en tren. M'he quedat endormiscat. El tren s'atura a l'estació de L. Quan torna a arrencar per sortir de l'estació, em desperto. A poc a poc el tren abandona l'andana. Miro cap enfora. En un dels bancs de l'andana hi ha assegut un amic meu. Per un moment creuem les mirades. Tots dos reaccionem amb rapidesa, esclatant en una salutació efusiva.
A partir d'aquest moment he d'acabar la següent frase. "Tot seria plenament racional si no fos que..."
Ho faig així:
Tot seria plenament racional si no fos que... a qui realment saludava el meu amic tan efusivament, no era ami. Sinó a la noia rossa, descomunal, de bon veure, que seia al meu costat. O potser era a tots dos a qui saludava?. Sortiria de dubtes. Li vaig trucar. Encara conservava el seu número de mòbil. Quan va despenjar va dir: Ostres J. fa molt de temps que no ens veiem. Podríem quedar un dia no?
Vaig penjar la trucada. Avui l'he esborrat de la meva llista de contactes.
Fins aviat,
Jordi
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada