“Vos, senyor
meu, sou un inconscient. Un temerari i un novell que amb la seva ximpleria vol
canviar-ho tot”
“Però,
il·lustríssima, us prego que m’escolteu.”
“On s’és
vist? Vos preteneu posar cotilles als nostres manuscrits amb una grafia del tot
inusual. ¿Com en dieu... guions llargs en les converses? Verge Santíssima! ¿I
què serà el següent què ens proposareu?, ¿estalviar el punt entre sigles de les
nostres Institucions?, ¿posar un sol punt entre hores i minuts? Vos, senyor, us
heu begut l’enteniment”.
“En la meva
modesta opinió, vos i els il·lustres acadèmics d’aquesta Institució, us negueu
a la realitat. La llengua, vulgueu o no... avança. Cal dotar-la d’una normativa genèrica,
moderna. On tots els literats, escriptors i usuaris de la llengua escrita, ens
sentim dignament representats. Hem d’acabar amb les arbitrarietats que
proliferen la gramàtica, si és que dels costums ancestrals que defenseu, en
podem dir gramàtica”.
“No i no! I
mil vegades no! Els nostres costums, la nostra tradició, els hem de preservar
davant de la follia de gent que, com vostè, es creuen uns setciències. Heu de
saber, senyor meu, que si no fos per aquesta institució, la nostra preuada
llengua ja no existiria. Així doncs, he de concloure que mentre em quedi un alè
de vida, defensaré a ultrança la nostra llengua de perversions foranes que no
tenen cap mena de sentit”.
El 24 de gener de 1913, la normativa ortogràfica d’en Pompeu Fabra es feu una realitat. Els catalans, per fi, disposàvem un autèntic codi lingüístic de primer nivell que ens unia a tots; vinguéssim de les contrades que vinguéssim. S’havien acabat les arbitrarietats arcaiques que regnaven en aquells temps.
Fins aviat,
Jordi
I així va anar. El que sabem segur és que Pompeu Fabra va investigar i crear la Normativa Ortogràfica.
ResponElimina