Les claus per Jordi Policarp

 

Una conversa entre majors d'avançada edat.

11 de juliol de 2021

Salut internautes,

Vet aquí una conversa que podia haver existit tot i ser una història de ficció.

A: —Per què m’ho fas això?

B: —Jo?, el què?

A: —Amagar-me les coses? Perquè no les trobi expressament i m’hagi de passar hores buscant-les.

B: —Jo no t’amago res. Ets tu que no saps on te les deixes.

A: —Les claus de casa. Jo sempre les deixo aquí, a l’armariet, al costat de la porta. I no hi són.

B: —Mira-ho a la tauleta de nit. Crec que les portaves a la mà, quan hi has entrat.

A: —A la tauleta? Per què vols que miri a la tauleta? Si no les deixo mai allà.

B: —Mira-ho. Les has trobat?

A: —Sí, aquí estan. Ho fas expressament perquè em torni boja.

B: —Que noo. Ja saps que se te’n va el cap molt sovint. T’has pres ja les pastilles?

A: —Quines pastilles? Que jo no estic malalta, noi!  Pren-te-les tu, les pastilles, si vols.

B: —Quina paciència Déu meu! Un dia d’aquests explotaré i no sé com acabarà tot això. Pren-te-les, sisplau.

A: —Bueno, va! Només perquè estic una mica marejada.

B: —Molt bé. Així m’agrada. A veure... obre la boca...

A:—Ja està. Què et penses? Que t’enganyo? Per cert. No trobo les claus. On me les has amagat? Sempre em fas el mateix.

Fins aviat,

Jordi