Collita pròpia 2.0

Accidentally in Love
Mira que n'ets d'exagerat.
05 de juny de 2017


― Hola J, arribes un pel tard, com de costum. Però tranquil no passa res, tu al teu ritme... Posat còmode si us plau i, quan estiguis preparat, ja pots seure al teu lloc de sempre. A veure... deixa'm uns segons... Ah si! Avui tocava la teva relació  amb la Filomena.  Quan vulguis.

― Gràcies doctor, molt amable. Doncs bé. La Filomena i jo ens vàrem conèixer de molt jovenets. Bé, dic “molt jovenets” perquè als nostres quaranta i molts anys actuals, encara ens considerem uns xavals, és clar! És aquella edat, que nosaltres anomenem la segona joventut. Just abans que els adolescents ens tractin de “senyors” a la cua del supermercat i, et comencin a sortir certes dolències que com vostè sabrà...

― Frena una miqueta i no ens desviem del tema, que el temps corre. Continua.

― D'acord, d'acord. Deia que la meva ex dona i jo, ens vam aparellar quan voltàvem- tots dos- els vint-i-tres anys. La nostra coneixença va ser com la cançó  Accidentally In Love.  Tot va començar una nit d'estiu de fa dues dècades on casualment, vam coincidir en una discoteca de moda de la Costa Brava. L'amor  a primera vista, no seria exactament el que ens va unir. Jo, em fixava en un grup de noies que ballaven al centre de la pista. Elles, em miraven de reüll amb un lleu somriure per sota el nas. Jo, feia veure que les ignorava de tant en tant per fer-me l'interessant. Elles, s'encuriosien pensant: com podia ser que, tots els babaus de la discoteca les repassessin de dalt a baix, amb ulls de luxúria manifesta... menys jo. Aquell xicot, ben plantat amb cara de bon jan, que més aviat jugava a la  indiferència física, simpàtica, i perquè no dir-ho potser estratègica.

― Un moment, es... tra... tè... gi... ca. Continua.

Va arribar l'hora de les lentes. Aleshores s'estilava molt! No sé si avui dia, també passa això de posar uns minuts, de cançons ensucrades i romàntiques on els “pardalets” busquen la proximitat i alguna cosa més. Ai! perdó, que em disperso un altre cop. Doncs això! Que allà hi érem tots dos. Jo, sondejant aquell grupet, disposat a llençar-me i demanar-li a la noia interessant d'ulls blaus, si volia ballar un parell de cançons amb mi i quan ja feia el primer pas... just en aquell instant... se'm presenta al davant una noia de cara agradable, d'esperit entremaliat, generosa de corbes i somriure enlluernador, que em convidava a ballar lentes. I jo, que dic que sí; faltaria més!
Després del primer ball, va venir el segon. La setmana després, la nostra primera cita oficial. Al cap de pocs mesos, ja em presentava els seus pares, germanes, família extensa i amics. No havien passat dos anys de la nostra trobada casual, que ja havíem concertat, església, banquet, contret matrimoni i fet el viatge de noces a Venècia i Milà.

― Resumeix, si us plau...

― Ho faig. La primera filla va venir als onze mesos de matrimoni. La segona, als tres anys. N'estic convençut que el que em va donar un respir, en aquest parèntesi de dos parts, va ser el record un tant dolorós de la cesària i la recuperació més aviat lenta del post operatori. L'engendrament, de la segona filla, va ser tota una operació de logística, planificada, programada i metòdica en el que els dies més idonis per la fertilitat, havia de dedicar-me, sí o sí, uns minuts a procrear. No valien excuses. Si tocava... tocava, i punt, i jo, que cedia sense rumiar-m'ho gaire.

Ara, tot ha canviat. Les nenes, ja van a la universitat. Amb més o menys encert, han volat del niu familiar i tot i que no tenen feina com manen els cànons tradicionals, tenen la seva vida incipientment encarada. Arribats en aquest punt de la itinerància vital, què tocaria? Què em depararien els plans preconcebuts dissenyats per la meva dona? Doncs, aviat se'm farien evidents, doctor. Una separació amistosa, que li donés ales per volar del niu sense remordiments, sortir un altre cop de festa, enganyar a alguna altra ànima calenta a poder, ser sobrat de calers i... au!  A viure la segona joventut abans que la llei de la gravetat no se li fes  notablement visible a les glàndules mamàries. I, jo, cap a casa que s'hi està molt bé.

Avui, quant aviat farà sis mesos de la nostra separació, les meves sospites s'han confirmat. La sensació d'home objecte, utilitzat per uns fins i uns propòsits evidents, s'han fet presents en la seva màxima esplendor. A la natura, hi ha aquell animaló que en diem un pregadéu, on la femella es desfà del mascle cruspint-se'l literàriament un cop aquest ha acomplert el seu destí de procreació. Ves! que no sigui veritat allò de la reencarnació.

― Mira que n'ets d'exagerat! Vint anys essent home objecte... no se jo...

― Per cert, ara que me'n recordo, doctor... Aquest matí a la cua de la farmàcia m'he fixat que la dependenta d'aquells ulls de color mel i somriure de maduixa em mirava amb certa luxúria. I si faig el primer pas... Què, què doctor? El faig? Em deixa?

― I tant! Fes, fes. No fos cas que s'ha m'acabés la feina. Té, pren-te aquestes pastilles de gingebre. Et faran falta. Són cinquanta euros.


Tortugues, màscares i forats de pany.
Embolics buscats
28 de març de 2017


-Maria Antonieta! Vols fer el favor d'enllestir? Una tortuga xica, coixa i reumàtica aniria més ràpida que tu. I acaba't, per favor, el bol de llet amb galetes d'una vegada, que deu estar congelat i no estem per llençar res a les escombraries.

La mare em manava la pressa. Estava entusiasmada i volia arribar d'hora a l'església. Calia agafar un bon lloc per veure la filla de la Carmeta caminant del bracet del seu pare cap a l'altar.

Jo no tenia cap interès d'anar a veure com la tibada de la Isabeleta, que devia tenir més o menys la meva edat, es casava amb aquell noi baixet, cepat, nou-vingut de Barcelona, i establert al poble feia uns cinc mesos. Però per no complicar la situació, vaig fer l'últim glop de llet i em vaig guardar les dues galetes que em quedaven a la butxaca, conscient, que, tard o d'hora, quedarien fetes pols.

La distància que ens separa de casa fins a la plaça de l'església la vam fer en un temps rècord. Semblava que es calés foc en algun lloc, perquè de seguida, em vaig adonar que no érem les úniques dones que no ens volíem perdre l'esdeveniment de l'estiu d'aquest poble de mala mort on mai no passa res d'interessant.

Entre empentes i moviments de cintura - la mare i jo- vam a aconseguir una vista privilegiada de la plaça. Just al davant de la porta del segle XII de l'església del Carme. Des d'allà, veuríem arribar a la nuvieta de cal Ferrer que es casava amb 16 anys per amor, segons deien els seus pares.

En el fons, tothom sospitava el mateix. La mossa havia fet Pasqües abans de Rams i s'havia vist obligada a passar per vicària, per evitar la vergonya de ser mare soltera.
La comitiva nupcial va arribar puntualment amb el so de les campanades del migdia. La Isabeleta caminava lenta, a pas de tortuga. Feia aquell posat angelical de no haver trencat mai un plat.

Ha! Si l'haguessin vist  rebolcant-se al cobert del paller amb aquest “noviet de capital”, ara fa unes sis setmanes com ho vaig veure jo, no aplaudirien tant, no. Si ja ho sé. Això d'espiar a la gent pel forat del pany, no està bé, però no va ser culpa meva. Les riallades primer, i després els xisclets de plaer que feia la Isabeleta quan consumaven l'amor, van doblegar la meva dèbil voluntat de saber què estava fent  la parelleta allà dins.

Però avui, observant a la gent del poble que està ansiosa per descobrir si la Isabeleta està encinta o no, me n'adono que més o menys tothom busca el que no té.
Avui, el noviet de Barcelona capital es casarà amb la Isabel, però en privat té un amor desfogat amb la dependenta de la fleca, que s'ha divorciat d'en Robert, que s'entén amb la Magdalena, la que un dia es va trobar al seu home abraçat al llit amb l'Armand de cal Ferran.
I allà està l'Olga – la del quiosc - que sap perfectament que les trobades amb l'Armand no van enlloc perquè està ajuntat amb la mare d'aquell marrec de disset anys que sovint la repassa de dalt a baix.
I també veig el Robert – el pastisser - que festeja amb la Consol que és de Riells i que de tant en tant rep a la Isabel, que així es venja en secret del seu noviet, baixet, cepat, de Barcelona capital.

Que fàcil seria si tots els presents es poguessin mostrar tal com són, sense màscares, sense hipocresies i falses aparences, que avui els fa aplaudir mostrant una alegria simulada però que amaguen- en realitat - una morbositat malaltissa i una vida paral·lela d'esquenes als demés. 




El majordom
20 de març de 2017


Els setanta-cinc anys em comencen a passar factura en aquest oxidat i encarcarat cos. Tot i que em van batejar com Richard Montain, en aquesta família d'esnobs sempre m'han anomenat Ricardo Montaña. 
He dedicat els millors anys de la meva vida al seu servei, tancat entre els dominis d'aquesta finca senyorial.

De tant en tant, quan els senyors no em necessiten, em permeto convocar vells records fent una mirada nostàlgica al passat. Recordo aquelles èpoques fosques on les guerres, calamitats i llargs períodes de pobresa i desolació, van provocar cicatrius profundes de convivència entre els inquilins d'aquest vell casalot. Però... avui, per sort, tot això sembla que ha quedat enrere. Els nous temps de democràcia, han retornat l'estabilitat i una certa opulència econòmica al meu senyor i, a la desena llarga de boques capritxoses que viuen a costa de la seva fortuna. No em refereixo només a la dona, al fill i al personal de servei de la casa, sinó també als coneguts, amistançats i interessats que s'acosten a algun membre de la família com sangoneres assedegades de xuclar sang, tendrums i fins i  tot l'ànima, si és que es planteja  la més mínima possibilitat.

El senyor, tenia per costum seure a la butaca de vellut de la sala noble, per dedicar un parells d'hores diàries a la lectura. Sovint es trobava immers – aïllat del seu voltant - amb alguna novel·la de terror del seu escriptor preferit, Edgar Allan Poe.

Aquesta família de classe alta, es pot dir que és com la majoria de les famílies benestants del voltant. De portes en fora, hom la considera rica, elegant, culte, aristocràtica i benefactora amb els més desfavorits sempre que convé socialment. De portes en dins, guarda els seus secrets entre murs i grans finestrals. La sang, la violència, els pecats incestuosos més inconfessables formaven i encara formen part de la història familiar més recent.

N'he vist de tots colors.

El patriarca i padrastre del meu senyor, morí a l'edat de noranta-set anys a causa d'una estranya malaltia que li paralitzà la fisonomia de la cara i li aturà el cor. Encara recordo l'expressió d'horror amb aquells ulls oberts, desorbitats que semblaven haver vist el mateix dimoni en persona. Aquella imatge la conservo clavada a la retina com si fos ahir. Recordo, com em va costar desincrustar-lo de la butaca de vellut aquella matinada xafogosa d'agost. La mateixa butaca de lectura que ha utilitzat fins aquesta  matinada el senyor de la casa.

Ho tinc decidit. Marxaré; d'aquest maleït casalot avui mateix.

Només m'ha faltat descobrir amb el primers rajos de sol, el cos encara calent del senyor entaforat a la butaca de vellut, assassinat cruelment. Quan l'he vist encara tenia el ganivet clavat a la gola. L'expressió de la seva cara mostrava el mateix horror, antigament viscut pel seu pare, els mateixos ull oberts de terror, desorbitats, talment com si s'hagués personat el mateix dimoni en persona. Al terra, al bell mig del toll de sang, un llibre de Edgar A. Poe obert per la meitat, jeia de boca terrosa amb les pàgines tenyides d'un vermell sanguinolent que li donaven un to macabre a la novel·la, i per sobre de tot, l'olor de sang fresca i aquella endimoniada butaca que sembla atrapar als seus lectors fins al punt de xuclar l'ànima  a qui s'hi aposenta entre els seus braços.


En aquell moment, el lector i pare de família, tancà el llibre sorollosament sobtat per una estranya presència petrificada al seu davant. Allà assegut, la sang se li començà a glaçar. 

Des del Baluard de Santa Clara 
11 de setembre de 1714


Fa tres dies que no dormim. L'enemic el tenim a les trinxeres que hi ha al davant. Potser a uns dos-cents o tres-cents metres a tot estirar si aquesta boira densa no ens enganya. Dins del baluard el temps s'atura. Les ganes de menjar desapareixen, i cada minut que passa, és un minut més que ens apropa a una mort possible. Però no ens rendirem. Aguantarem el que calgui... i més. D'aquí en sortirem lliures o morts. La nostra bandera negra així ens ho recorda a cada moment. No contemplen cap rendició, cap capitulació deshonrosa.  Ens hi va tot. Els nostres drets, els nostres costums i la nostra dignitat com a poble. I si per desgràcia som vençuts, el nostre exemple, la nostra lluita a ultrança, serà recordada pels nostres fills, pels nostres nets i quedarà gravada en la memòria col·lectiva al llarg de tota la història.

Tothom recordarà com nosaltres – els catalans – vam lluitar fins el darrer alè per la llibertat d'aquest país estimat i com, tot i deixant la vida, la darrera gota de la nostra sang va servir per regar aquesta terra que algun dia tornarà a renéixer, tornarà a lluitar i tornarà a vèncer.
Ho sabem. És una batalla desigual. Ells tenen l'artilleria. Nosaltres l'astúcia. Ells són quaranta-cinc mil però sense esma per lluitar. Nosaltres no arribem als cinc mil, però tenim el cor valent i la voluntat ferma a proba de canons. Hem aguantat dotze mesos i encara som aquí, tossudament alçats, quan les previsions més optimistes fetes pel nostre enemic no ens en donaven ni dos de vida.

Però la lluita també és contra nosaltres mateixos. Al nostre costat, veiem constantment la mort. No fa ni deu minuts que en Manelic li han arrencat el cap amb una bala de canó. Estava eufòric quan li han donat la carta de la seva dona. La Isabel li anunciava que aviat seria pare. Que l'enyorava molt i que en poques setmanes, tornarien a estar junts una altre vegada. Li deia també que es cuidés molt i que li enviava molts petons. Si sobrevisc, aniré a trobar a la seva esposa i li diré com de valent i d'entusiasta era en Manelic.

Em queden sis bales i la munició cada vegada triga més en arribar. Fa fred. Els ulls em pesen. Sento que algú crida: “Foc a discreció!” Els tenim a sobre! Catalans, ara o mai! Agafo el subfusell d'en Manelic i començo a disparar. Una figura s'acosta per la dreta. La seva mirada de terror es clava dins els meus ulls. Es disposa a saltar rera la defensa. És un noi de vint anys. Disparo. Cau mort sobre meu. Anava desarmat. El conec. Era dels nostres.



L'aigua o la meva versió de La Natura de Narcís Oller
04 de març de 2017


La Tuies sempre havia estat una dona forta. El seu caràcter robust, la passió que compartia per la terra i el bestiar, li havien permès fer jornades de 14 hores diàries, els tres-cents seixanta-cinc dies a l'any, sense fer un sol renec. Amb l'Eloi, havia trobat la seva ànima bessona. Si un era tossut, l'altre més. Si un llaurava l'horta de sol a sol, l'altre munyia les dues dotzenes de vaques que tenien, netejava el galliner o traginava pesats sacs de patates.

No podia més. Feia vint-i-un dies que jeia, seca, rígida com una post en aquell matalàs dur i atrotinat que van comprar feia trenta anys. Cada any per l'aniversari del seu casament, tots dos agafadets de la mà mentre sopaven alguna cosa davant de la llar de foc, a les fosques per no gastar, feien el propòsit que amb els diners de la propera collita comprarien un matalàs nou. El canviarien per un d'aquells que els seus veïns els hi havien contat. Sí, sí. Un d'aquells matalassos moderns que duien unes motlles molt xiques i especials, es veu que t'asseguraven un descans tan bo, que et feia la sensació d'estar flotant entre núvols quan dormies.

El dolor agut que la Tuies sentia per tota l'espinada, la tornà a la realitat. Era incapaç d'articular res més que no fossin petits i dèbils gemecs de tant en tant. La dona es consumia lentament a mesura que el seu cos s'anaven apagant.

- ic!... ic!... ic!...

Ja hi som! No passava més d'una hora que el dolor la tenallava repetidament. Era ben bé, com si algú, des del més enllà, expressament, li estirés bocins de l'ànima amb unes estenalles fines i esmolades.

Durant aquestes tres setmanes, l'Eloi, li procurà tots els remeis que n'era capaç. Sangoneres, pegats, cataplasmes, cebes al capçal del llit, ungüents d'herbes per totes les dolences, creus, oracions... Res d'això havia servit per res.  La Tuies notava que la dama de la dalla tenia pressa per venir-la a buscar. Se sentia cansada, esgotada. Només volia tancar els ulls i que aquell dolor que la mortificava desaparegués.

- ic!... ic!... ic!...

L'Eloi enraonava sense parar. Li deia no sap quines coses de l'aigua, de les mongetes, dels fills que havien perdut, de la Roseta – l'única pubilla de la casa – i del riu que baixava ple. Ella,  poc que l'entenia. Si amb prou feines sentia alguna paraula! Només podia fer, de tant en tant, un moviment amb el cap com si digués... que sí, que sí. Com sempre li feia a l'Eloi, sense escoltar-lo, quan es trobava bé.

La Tuies notà com se li esfondraven els ulls, com una suor freda li començava a pujar per les extremitats i avançava per tot el cos, fins arribar al damunt dels llavis, als polsos i al front.

Volia rascar-se, moure's, cridar. Concentrant els darrers alens de la vida, prengué dèbilment la mà de son marit, suplicant-li que marxés d'una vegada a regar, o a fer no sap què punyetes a les mongetes. Però l'Eloi s'entossudia a seguir raonant cada cop més i més neguitós. Fins i tot li semblà haver-lo vist plorar feia uns instants.

- ic!... ic!... ic!

Una espurna de foc, va lluir en els ulls quasi apagats de la Tuies, entre boirines d'enteniment, va intuir les intencions del seu marit. Redéu! La amortallaria, la deixaria sola i ell s'aniria a regar les mongetes assedegades abans que es perdés tota la collita.

Pensat. Dit i fet.

Abans del darrer alè, la Tuies encara va tenir temps de sentir un crit que venia de fora. Era l'Eloi. Massa tard! Tot estava perdut. El riu inundà tots els camps de l'horta, esmicolà els galliners i ofegà vaques, xais i ovelles. No s'aprofitaria res; i així va ser com finalment, els dos amors de l'Eloi morien al mateix temps. La terra... per massa aigua. La dona... seca i encarcarada de com quedà quan traspassà, per massa poca.



La primera línia, el detonant. La resta, combustió espontània.
20 de febrer de 2017


De tant en tant una línia, unes paraules escrites en un llibre, poden desencadenar l'estimulació de neurones, encendre espurnes en forma de paraules i crear la necessitat compulsiva de continuar aquella idea, aquella frase. Això és el que em va passar quan llegia la plana quaranta-u de La senyora Stendhal. El darrer llibre del gran escriptor Rafel Nadal.

Va anar així:

Si pogués atrapar les paraules que busco i se m'escapen...
Si pogués girar i regirar les frases i que encaixessin en perfecta harmonia...
Si pogués encendre els cors de molts lectors amb la meva literatura d'estar per casa...
Si pogués absorbir la manera de fer dels meus grans escriptors...

La felicitat esdevindria completa i potser...
podria ajudar a fer un món nou, un país millor.


Un misteri de poca volada.
26 de febrer de 2017


Fins ahir a la nit no em vaig adonar d'una taca rodona, uniforme, de la mida d'una llentia que es deixava veure a l'alçada del meu múscul pectoral esquerra, allà on un petit bony, pren el curiós nom de mugró.
Vaig pensar que no seria res. Una mica de saliva en el dit índex i una petita dosis de fricció corporal... i llestos. Allò marxaria. La maniobra planificada metòdicament i la mica de fred, que feia a casa aquella nit, van contribuir a assolir amb èxit la tasca planificada.

Avui dimarts a la nit, acabadet de dutxar i abans d'enfundar-me en el llençols de cotó de color blau marí, la vaig tornar a veure. La taca era allà. Burleta. Persistent. En el mateix lloc. Coronant triomfant el mugró esquerra. Vaig repetir l'operació manual de la nit anterior. Però aquesta vegada amb tant d'entusiasme i interès, que fins i tot el mugró, em va quedar vermell, infladot i adolorit.

Instants després, just abans que Morfeu em seduís i em portes a la terra boirosa dels somnis, em capficava i donava voltes al perquè d'aquest misteri. Per què aquest color? Per què aquesta forma? Per què en aquest mugró i no en l'altre? Per què avui? Per què ahir? Per què jo? Per què ve? Per què se'n va? Per què no em deixa? El cap em treia fum. Una petita idea em va venir al cap. Em vaig llevar del llit. Volia comprovar les camises utilitzades els dies anteriors. Sospita confirmada. Les dues peces de roba tenien la mateixa taca i a la mateixa alçada. Propera parada... l'armari de les jaquetes. Vaig posar la mà a l'infern de l'americana i... allà penjat per un clip i sense tap, vaig trobar la raó de les meves desgràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada