Quan vaig començar a llegir les primeres pàgines del
llibre de la Júlia Navarro, de seguida vaig intuir que estava davant d'una gran història.
Després... al llegir unes poquetes pàgines, vaig tenir la sensació que allò que m'havia semblat una genialitat estructural de plantejament novel·lístic, esdevenia una constant massa repetitiva, i es convertiria segurament, en un abús d'estil literari. La intuïció em deia, que això faria baixar les expectatives dipositades pels lectors en aquesta novel·la. Però tot i així, vaig continuar llegint sense defallir.
Com veieu, em trobava davant d'una incipient lectura del llibre i ja percebia sensacions que, amagades, feien cua per abandonar el llibre i colar-se en el meu subconscient.
Era a la pàgina trenta-dos i no em podia creure la dolenteria concentrada en grau superlatiu que exercia aquell infant vers el seu germà, la seva mare i les persones més properes del seu voltant.
Ho tenia decidit. M'apartaria d'aquell llibre que em provocava tantes tribulacions. I...
sí, vaig odiar la forma de ser d'aquell nen, que en el cas que actués amb sang i fetge m'hauria semblat la perfecte encarnació d'un dimoni.
Però alguna cosa, ja se m'havia quedat a dins. En el meu subconscient, creixia la curiositat i la necessitat de tornar a agafar aquest llibre. O potser, era un sentiment de morbositat per continuar llegint la història de la vida del protagonista i comprovar; esperançat, si aquest "
enfant terrible" en algun moment de la seva vida canviaria la seva manera de ser. Si es tornaria més humà i esdevindria una persona comuna com la majoria dels mortals.
Ara, un cop he arribat a l'última lletra de la darrera pàgina del llibre, una cosa se m'ha fet evident. I és que l'escriptora, no ens ha volgut descriure la vida d'un ésser maligne, sinó la història d'un nen que va néixer, essent un CANALLA integral. Un nen sense empatia pels altres, amb manca total de remordiments. Que no coneix el significat de fer el bé, que es mou pels seus propis interessos o ambicions, i que gaudeix fent patir als demés.
Podríem dir que a continuació de la narració d'una part tenebrosa, el lector sempre hi trobarà la descripció d'una part lluminosa. Però
un canalla és un canalla, i per tant, les bones accions no figuren en el seu codi genètic de conducta perquè senzillament, no hi són. No és que siguin rebutjades conscientment a priori, és que simplement aquest nen, va néixer amb un defecte de fàbrica, amb una patologia que es deu anomenar amb algun nom difícil de pronunciar.
Malgrat tot, està molt clar que en termes de ficció, la maldat té un cert aspecte d'erotisme que ens atrau. I perquè no dir-ho, a tots de tant en tant, ens agradaria ser una mica canalles, segurament perquè pensem que una persona que sempre fa el bé, que sempre és correcte i que mai transgredeix les normes establertes, ens resulta una mica... avorrida. Us garanteixo, que aquest llibre es tornarà addictiu entre les vostres mans, i se us farà molt difícil arraconar-lo, abandonar-lo, o prescindir-ne totalment.
Potser, fins i tot durant un temps, us sorprendreu a vosaltres mateixos actuant com a petits trapelles amb els demés. Això sí, sense arribar a semblar-vos al protagonista eh! que si no, us convertiríeu en un bon problema per a la bona gent.
Fins aviat,
Jordi
