Salut internautes,
Una bona amiga, escriptora, llafranquina, catalana fins a la medul·la per vocació i per devoció, entre altres moltes virtuts, m'envia aquesta crònica que m'ha semblat genial i que em molt de gust i el seu permís us reproduiré.
Diu així:
De bon matí el país ja bull. Ens enviem missatges per desitjar-nos bona Diada i per compartir des de primera hora les pessigolles d'un dia que serà únic. Ens esbandim les mans a l'aigüera amb el pa amb tomata a mig xucar perquè no ens en sabem estar de mirar què ens diuen. Les icones del WhattsAapp avui es guanyaran un sobresou.
I sortim de casa. Amb l'estelada, la samarreta groga o vermella, els entrepans, una peça de fruita, l'aigua i, si som de llàgrima fàcil, mocadors de paper de reserva. Mirem l'estelada del balcó abans de fer cap a la plaça de Can Mario i ens falquem la motxilla sabent que, molts de nosaltres, hi portem amagats sentiments fondos: els pares i els avis que no ho han pogut veure, els que han deixat la pell perquè puguem ser aquí, un germà que tenim a l'altra punta de món, el fill que treballa o que estudia fora, la mare que és gran i que es fon perquè no pot venir, l'amic de l'ànima amb qui voldríem compartir tram però que va a la Gran Via amb la família de la seva dona. I un munt d'anhels: el desig d'un futur millor per als fills i els néts, les ànsies d'un país nou, lliure, més just, on tots hi capiguem - tant si pensem blanc, negre, gris clar o gris marengo.
Hi ha castells a Plaça Nova i a la plaça de Can Mario. Quin goig que fa l'enxaneta dels Marrecs suspesa al cel entre la senyera del Museu del Suro i el nostre campanar inacabat. Vénen els parlaments i, abans de pujar als autocars organitzats per l'Assemblea de Palafrugell ens deixem emocionar per l'energia de la Rita Ferrer i les veus dels seus cantaires. I cantem Els Segadors. Amb tots els pulmons que tenim.
A la cua dels autobusos no hi som tots els que hi anem: la gent que s'ha quedat sense tiquet de bus ha agafat el cotxe i ha marxat a primera hora per no trobar un tap al peatge de la Roca. Afortunadament, Palafrugell encara és un poble - que vol dir que els que fem cua ens coneixem entre nosaltres. Hi som tots, tinguem pares i avis de Palafrugell, de Cruïlles, de Campillo, de Pozo Alcón o de la Cerdanya. Aquesta és la nostra força.
Si ho poguéssim seguir des de l'aire, pels volts de migdia veuríem una corrua de cotxes i autobusos fent camí cap a Barcelona des de tots els punts del país. Estem contents, amb una emoció continguda perquè sabem que això no és res comparat amb el que ha de venir. A dins de l'autocar se senten comentaris entusiastes i bons auguris: "Serem molta gent!" "Serà molt maco!"
I, desembarcats, dinats i ubicats al tram, comprovem que, efectivament som molta, molta, molta gent. I que és increïble. Abracem els coneguts, ens fem fotos, ballem amb la música de l'orquestra del nostre tram, cantem, plorem i donem gràcies per ser aquí i poder-ho viure.
Les franges s'ordenen per colors amb l'ajuda dels voluntaris i des del vèrtex de la V un clam s'escampava per la Diagonal i per la Gran Via: In, Inde, In-de-pen-dèn-ci-a!. I, com l'espina d'un peix, des del cap fins a la cua a les 17:14 s'estén una mateixa esgarrifança d'emoció.
Som un poble. Un poble viu que vol votar i que vol ser lliure. Després de tres-cents anys, ja ens toca.
Signat: Núria Corredor Mató
Fins aviat,
Jordi.
