El canelobre enterrat - Stefan Zweig

Salut internautes,

Una de les característiques dels grans escriptors, que han assolit la categoria de genis literaris, és el do de saber imposar-se als moviments transcendentals de la seva època, i contra tot pronòstic, fer arribar la seva nítida veu per sobre de les injustícies dictatorials, absolutistes, retrògrades que involucionen a la humanitat.

Stefan Zweig va escriure El canelobre enterrat en plena consolidació del nazisme antisemita l’any 1937. Sense esmentar el nazisme de forma directa, ens parla del patiment del poble  jueu al llarg de la història desviant l’atenció cap a uns altres emperadors. En aquest cas els romans. Però, l’extrapolació a diferents èpoques és inevitable i els comportaments dominants de governants, amb excessives ànsies de poder es repeteixen una vegada i un altre al llarg dels segles.

Ho hem dit en altres ocasions, l’egolatria inhumana i miserable cap el nostres iguals, només es pot curar amb grans dosis de cultura. Llegir Stefan Zweig, Josep Pla, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda, Gaziel, Joan Sales, Jordi Coca, Joan Perucho, Pere Calders per citar-ne uns quants que ara en venen a la memòria, és la millor garantia d’abandonar el regne animal irracional. Així doncs, us animo a regalar alguna de les millors obres de la literatura catalana que podeu visualitzar clicant AQUÍ.  :-)

Bones Festes !!!

Fins aviat, 

Jordi

Seguir lleguint

He llegit: Fra Junoy o l'agonia dels sons d'en Jaume Cabré

Salut internautes,

Crec que algun altre cop ja ho he dit, però no em fa res insistir-hi.

Escriure com ho fa en Jaume Cabré, només ho poden fer els grans escriptors. L'estil, la tensió, l'abducció que ens provoca la lectura de qualsevol de les seves novel·les, és impressionant. Mai et quedes indiferent després de tancar la darrera pàgina de qualsevol de les seves obres. Mentre llegeixes la novel·la, et pots trobar fent un mig somriure i només unes pàgines més endavant, et pots trobar que el cor se't fa a miques. En un moment donat, et pots veure accelerat per la velocitat lectora que et porta la construcció sintàctica de les frases i acte seguit, al paràgraf següent, que tot s'estabilitza, que gairebé tot s'atura per la profunditat i transcendència del contingut.

"Fra Junoy o l'agonia dels sons" és la segona part d'una trilogia que transcorre a la població de Feixes (Terrassa). En aquesta ocasió, ens endinsarem a la vida d'un monestir de clausura en el qual el nostre frare és relegat com a confessor del monestir de la Ràpita de l'"Ordre del Císter de l'Observança Estricta en la Pobresa Absoluta". Fra Junoy s'enfrontarà amb la intolerància, la incoherència eclesiàstica, el fanatisme religiós i el poder absolut de qui pot salvar una ànima, o bé arruinar per sempre la vida física i espiritual d'un frare pel sol fet de pensar diferent, de contradir les normes establertes, enquistades, inamovibles, eternes... durant segles i segles.

En conclusió, Què és un bon llibre?... ja ho sabeu. I què us pot agradar (encara més) si esteu interessats en la vida secreta de les monges de clausura?..., també és cert. Però per sobre de tot, us pot entusiamar pel rerefons que s'hi amaga, tan antic i a la vegada tan actual com el que ens podem trobar avui dia.

Bona lectura i bones festes.

Fins aviat,

Jordi

Seguir lleguint

La pàgina 1006 (no escrita) de "Jo confesso" d'en Jaume Cabré

Salut internautes,

Dia 8 d'octubre de 2011. El dia que vaig acabar de llegir "Jo confesso" d'en Jaume Cabré.

Quan ens aboquem a la lectura d'algun llibre que ens entusiasma, arriba aquell moment fatídic que gires la darrera plana i ensopegues amb una pàgina en blanc abans de tancar el llibre. És el punt i final. Normalment, tot seguit ens envaeix una sensació de complaença personal o de repudiament temporal pel que acabem de llegir. En aquest moment valores la possibilitat de fer una relectura més endavant, o pel contrari, qualifiques el llibre d'insípid, de poc rellevant i digne de ser oblidat ràpidament.  En el millor dels casos el desem a la prestatgeria, a la secció dels llibres de "ni fu ni fa", o el destinem a omplir espais buits, o potser com a suport per altres llibres. De vegades pot acabar fent de falca per una tauleta baldera, de safata improvisada portadora d'aliments matutins a la nostra parella o ésser convertit en una arma llancívola, en cas de necessitat, contra algun dels nostres enemics.

Però aquests darrers exemples no es faran realitat (n'estic convençut) amb el llibre d'en Jaume Cabré. Recordo que quan vaig tancar la novel·la, fins i tot després de repassar les ressenyes finals dels personatges que s'esmenten en el llibre, em vaig quedar uns segons enyorant la colpidora història de l'Adrià Ardèvol (el protagonista) i em varen venir al cap dues paraules molt nítides i clares... "És boníssim". 

Per mi les últimes pàgines de la novel·la han estat com una traca final de sensacions, de viatges en el temps, com si el meu cervell i el de l'Adrià Ardèvol es fusionessin en un de sol.

Diu l'escriptor que va trigar set anys en escriure aquesta novel·la, doncs pel que fa al resultat, pot estar tranquil i orgullós de la feina feta. Pels lectors l'espera que sortís publicat ha estat molt ben recompensada. Fins i tot m'atreviria a dir que aquesta novel·la recol·lectarà forces premis. De fet, des de que va arribar a les llibreries, ha estat un èxit de vendes constant.
El llibre, ja és una obra mestra i estic segur que la seva lectura no us deixarà indiferents.

Fins aviat,
Jordi

Seguir lleguint

"Jo confesso" de Jaume Cabré

Salut internautes,

Dia: 24/09/2011

Moment del llibre: pàgina 390. 

En Jaume Cabré és genial. Ho ha tornat a aconseguir. En aquest llibre, vas i véns per diferents èpoques dels personatges que, encara que en un primer moment ens poden desconcertar, de seguida tot es posa al seu lloc. Tot acaba sent per una raó justificada, poderosa, aclaparadora.

A l'escriptor, com ell ha dit en alguna ocasió, el diverteix, li encanta provocar en el lector un "capbussament literàri" inesperat. Et preguntes... "On estic?... Què ha passat?..." i de seguida.. "Ah! sí, ja ho sé! ja ho entenc".

En aquestes alçades de la lectura m'he imaginat la manera de viure del protagonista, he rigut, he empatitzat amb l'Adrià Ardèvol, he rememorat altres històries meves personals de la ma d'en Bernat (l'amic íntim de l'Adrià), he reconegut el patiment universal d'una mare, he tornat a odiar la Santa Inquisició i els crims execrables de la SS i, he descobert que alguns personatges del llibre van existir realment. Tot això només quan vaig per la pàgina 390 del llibre.

Què m'espera d'ara endavant? Aviat ho descobriré!

En fi, si voleu una recomanació, dediqueu-li estones llargues, plàcides, sense interrupcions i gaudireu d'una obra mestra, tal i com diu l'autor a l'última pàgina: (...) definitivament inacabada (...)

Com de costum, us deixo amb un vídeo. En aquesta ocasió correspon a l'entrevista que li van fer en "El matí de Catalunya Radio" el  6 de setembre del 2011. Què vagi de gust!

Fins aviat,
Jordi

Seguir lleguint