Umberto Eco i Haruki Murakami.

Salut internautes,

Umberto Eco i Haruki Murakami. Dos escriptors importantíssims de gran talent. Dos monstres de la literatura contemporània i també dos persones terrenals amb la mateixa naturalesa humana com qualsevol de nosaltres. I per tant, amb el mateix dret del món a tenir èxit però també a equivocar-se. 

És en aquest segon terme que crec que les seves dues darreres novel·les (respectivament) han estat un error de càlcul o d'expectativa.

En el cas del "Número Zero", d'Umberto Eco, m'he cansat de tants propòsits, matisos, preparatius i filosofies que s'esgrimeixen per muntar una mena de diari revolucionari. En una expressió col·loquial "Es mareja tant la perdiu" que hom acaba desesperat de veure que no s'arriba en lloc. I em sap greu dir-ho perquè l'anterior llibre d'Umberto Eco "El cementiri de Praga" em va encantar i el recordo amb una certa il·lusió. Però nois, en aquest cas, "Número Zero" no ha estat així. M'he desencisat una mica. De totes maneres, quan l'Umberto Eco tregui les seves properes novel·les, segur que me les tornaré a mirar. Per mi, una ensopegada no esborra el concepte que tinc sobre ell i continuarà essent un gran escriptor, d'aquells que fan escola en el món literari actual.

En el cas d'Haruki Murakami, jo no havia llegit res d'ell anteriorment, però sí que n'era conscient dels seus anteriors èxits com "Tokio blues", "Kafka a la platja" o "1Q84". Per això vaig decidir, arribat un precís moment de la meva vida personal, fer us tastet a la seva última novel·la o, més ben dit, en el recull de diferents contes que integren "Homes sense dones".  He llegit quatre dels set contes que es descriuen en aquest llibre. Quatre contes inconnexos, que no m'han aportat res de transcendental, que no els hi he sabut veure la gràcia de fons i que no m'han despertat l'espurna necessària per continuar invertint més temps en aquesta novel·la. Després, parlant amb altres lectors, he sabut que "Homes sense dones" era com l'excepció que confirma la regla en la trajectòria d'Haruki Murakami. Segur que sí, no ho dubto. Potser en un futur, hauré d'afinar més la punteria quan vulgui fer una aproximació a l'obra d'un gran escriptor.

En fi, internautes, si quan llegeixo un llibre que m'ha agradat us n'escric la ressenya explicant les seves bondats, és just que quan passa al revés també us expressi la meva més personal opinió, per ser coherents amb la filosofia d'aquest blog.

Fins aviat,
Jordi

Seguir lleguint

Umberto Eco: Els protocols dels savis de Sió i Maquiavel i Montesquieu.

Salut internautes,

Els que heu llegit l'últim llibre d'Umberto Eco, "El cementiri de Praga", segur que us heu preguntat si aquella antiga novel·la "Diàlegs en l'infern entre Maquiavelo y Montesquieu" de Maurice Joly, existeix avui dia. Doncs bé, després de cercar per les llibreries més grans de Catalunya, i de rebre les mateixes respostes com: "ho semtim molt no la tenim", "està descatalogada", "serà molt difícil que la tornin a editar",.. l'he trobada.

De fet, hauria de dir millor que l'he localitzada gràcies al servei de préstec de la xarxa de biblioteques de Catalunya. És d'aquelles coses que en aquest país funcionen molt bé i de les que un se'n sent orgullós.

Tal i com s'esmenta en la vikipèdia:

"Dialogue aux enfers entre Machiavel et Montesquieu" (títol original) es va publicar per primera vegada a Ginebra (Suïssa) el 1864.
En aquesta obra s'utilitza el recurs literari d'un diàleg entre dos conspiradors a l'infern, els personatges històrics de Maquiavel i Montesquieu.  Els fulletons, que és el format en que van ser publicats, van ser introduïts de contraban a França per la seva distribució i capturats per la policia, immediatament després de creuar la frontera. 
La policia va rastrejar el seu autor. Joly va ser arrestat, empresonat 15 mesos i els llibres van ser prohibits a tot França.
Gran part d'aquesta obra va ser utilitzada i plagiada en Els protocols dels Savis de Sió tristament famosos al llarg de la història. Primer, en l'època de la rússia tsarista per la persecució cruenta contra el poble jueu i, posteriorment utilitzats per Hitler com a marc de fons en el seus discursos per donar forma al nazisme i a l'holocaust antisemita.


Com veieu, ens trobem davant d'un altre exemple del poder de la literatura i de com un llibre, depenent de si està en bones mans o no, pot canviar el transcurs de la història.


Fins aviat,
Jordi

Seguir lleguint

Umberto Eco - "Mamma mia, che uno escrittore geniale!"

Foto arxiu. El Períodico.cat. 1-12-2010

O altrament dit: "Mareta meva! quin escriptor més genial!

Salut internautes,

Només un escriptor que va  escriure "El nom de la rosa" o "El Pèndol de Foucault" podia haver escrit una novel·la tan original basada en fets verídics els quals, van transformar la Història mundial tal i com la coneixem avui en dia.

Umberto Eco ens recorda en el seu llibre la manera com uns fulletons fraudulents, plagiats d'una antiga novel·la, van servir:
- com excusa per provocar i difondre l'odi contra milers de jueus en temps del Tsar de Rússia i més recentment, 
- de teló de fons del maleït holocaust de Hitler contra els jueus.

Però, és més, Umberto Eco qüestiona aquella Història que s'ha difós i escrit per personatges que existeixen avui en dia entre nosaltres com per exemple en "Simonini" (protagonista principal de l'obra) que, amb les seves males arts, han distorsionat els fets històrics per vestir o mantenir un imperi que en el cas que algú revelés la veritat, podria provocar l'ensorrament dels poders tàcits, eclesiàstics, judicials o governamentals.

Només cal mirar l'actualitat d'avui en dia a Egipte o recordar la guerra cruenta del president Bush per buscar armes de destrucció massiva a Irak i comprovar com el transfons de la novel·la d'Umberto Eco continua molt vigent en ple segle XXI.

Per cert, un consell per als lectors: si en algun moment us perdeu en la lectura del llibre, sempre podeu donar una ullada a la pàgina 565 per tornar a resituar-vos altre cop en la història.

En fi, espero que us agradi.

Fins aviat,

Jordi

Seguir lleguint

El cementiri de Praga - Umberto Eco - (Primeres pàgines)

Salut internautes,

Crec que és dels pocs llibres que he començat dues vegades. 

Les primeres pàgines em van impactar tant que no volia perdre'm per res del món el fil de la trama que se n'anava entortolligant. Així, quan portava unes 140 pàgines llegides a batzegades, vaig decidir tornar al principi del llibre i fer una lectura més continuada per no perdre'm cap detall del que anava succeïnt.

D'Umberto Eco se n'han dit moltes coses i pot agradar més o menys, però del que no tinc cap dubte és que estem davant d'una gran escriptor i que és capaç de fer bona literatura amb els personatges més odiosos que ens puguem imaginar. Aquest és el cas d'en "Simonini" (protagonista del llibre) que deixa ben retratats a un bon grapat de col·lectius, ja siguin jesuïtes, comunistes, jueus, franc-maçons,  francesos, italians, alemanys, i una bona colla més de "grups".

Pel que fa al llibre, pel que porto llegit, puc dir que arrenca amb un plantejament força atrevit pel que estem acostumats els lectors. Umberto Eco juga amb la doble personalitat del personatge principal, s'endinsa en el món de les falsedats que formen part de la història de la humanitat i penetra en el terreny de les grans teories conspiratòries mundials. En fi! com veieu, un llibre al que no li falten ingredients per deixar petjada dins dels més venuts.

Un apunt final, des de que va sortir la primera edició en català el novembre del 2010 de "El Cementiri de Praga", ja s'han fet quatre edicions més. És a dir, en dos mesos ja n'ha assolit la cinquena. Això em transmet bones vibracions de cara a l'èxit d'aquesta novel·la. Ja ho veurem!

Us deixo el vídeo de l'entrevista amb Manuel Fuentes que li van fer a "El matí de Catalunya Ràdio" el passat 16  de desembre. Que vagi de gust!

Fins aviat,

Jordi.

Seguir lleguint