La Merla Blava de Maria Carme Roca

Salut internautes,

"La Merla blava" suposa una finestra oberta a la Barcelona de 1715 en un moment en que la ciutat de Barcelona encara es dolia per les ferides de la guerra i del setge que va culminar, com tots sabem, l'onze de setembre de 1714. En aquells temps, Catalunya va ser humiliada i sotmesa a les atrocitats borbòniques, a les crueltats i els assassinats en nom dels drets de conquesta però, de fet, mai va ser totalment vençuda. En el fons de l'ànima i el cor de tots els catalans, va renéixer des de l'endemà mateix de l'onze de setembre, la voluntat de recuperar els drets, les institucions, la llengua i la llibertat dels catalans tan aviat com fos possible. Una voluntat que s'ha mantingut persistent, pacient i inalterable al llarg dels més de 300 anys que ens separen de les heroïcitats viscudes dels nostres avantpassats. 

En un moment del llibre, els personatges es confabulen malgrat el cansament feixuc que els envaeix, per continuar endavant. Per lluitar des de la clandestinitat contra els enemics borbònics opressors amb la clara determinació de viure lliures o morir. Ho feien per ells, per les persones que van caure en la defensa de la ciutat, per les persones que varen lluitar en tots els fronts d'aquella societat, cadascú d'acord amb les seves possibilitats, i pels seus fills, els néts i les futures generacions d'un futur llunyà.

Us sona a alguna cosa semblant d'avui dia?  Jo hi veig molts paral·lelismes però amb un "petit" matís: que el "Viurem lliures o morirem" que es va popularitzar aleshores, el podríem traduir pel "viurem en llibertat (com un país normal) o morirem (social i culturalment) com a nació".

Però a la "Merla blava", a part d'una història èpica carregada de simbolisme adreçada a un públic juvenil, hi podreu trobar petites històries d'espies, d'amors i de desenganys, de gelosies, de mentides i de confabulacions. Personatges amb aparença ingènua, innocent que esdevenen personatges atrevits, i valents. També hi trobareu personatges odiats i botiflers com alguns que coneixem actualment.

Diuen que les pedres respiren i ens parlen perquè han estat testimonis de les gestes i els horrors que han viscut en temps passats. Així doncs, quan aneu pels carrers del barri de la Ribera de Barcelona com el carrer Montcada, el carrer Sant Domènec del call o els carrers històrics de la Barcelona del segle XVIII o, fins i tot visiteu l'església del Mar, toqueu les parets, escolteu les antigues muralles, sentiu-les, deixeu-vos impregnar d'històries, de savieses i transmeteu tots aquests sentiments i coneixements a aquelles persones que més us estimeu. Catalunya persistirà, no morirà mai, per molts segles que passin, si els que hi som, som capaços d'estimar-la; de fer, que els que tenim ben a prop nostre, s'enamorin follament d'ella i la defensin allà on vagin, contra tots aquells que la volen ridiculitzada i sotmesa.

Fins aviat,
Jordi