dilluns, 31 de desembre de 2018

Recuperem la pregària secreta del Càtars


Benvolguts internautes,

Com haureu sentit el catarisme era una confessió cristiana difosa des del segle X fins al segle XV. Els seguidors d'aquest corrent religiós se'ls coneixia com a càtars o com albigesos. També van ser coneguts com a bons homes o bons cristians. M'ha semblat interessant reproduir en el blog la que és l'autèntica i secreta pregària càtar coneguda com "Pater noster" que ha perdurat fins els nostres dies i que ja no és tan secreta.

PATER NOSTER
El Sant Senyor, el Just Senyor, Déu dels esperits bons.
El qui mai no s'equivoca, mai no menteix, mai no va errat i mai no dubta que no morirem al món del maligne, un déu estrany, que ni som d'aquest món, ni ells és del nostre.
Ensenyeu-nos a saber el que Vós sabeu, voler el que Vós voleu.
Els fariseus bloquen les portes del Regne, no deixen entrar els que volen entrar, ni ells mateixos ni hi entren. Però jo reso al meu Just Senyor, Déu dels esperits bons, car Ell té el poder de salvar les ànimes i transformar-les amb ajuda dels esperits bons, perquè floreixin com les flors.
A banda dels bons, Ell dóna la vida als dolents. I això serà així, mentre que les ànimes bones siguin en aquest món i fins que les últimes de les ànimes ungides abandonin la Terra.
Les seves ànimes vénen dels set Regnes Seus, sortiren del paradís instigats per Llucifer, que afirmava que Déu els mentia forçant-los a fer només el bé. La mentida infinita del diable consistia en el fet que ell prometia el bé i el mal.
L'enemic els prometia fer-los reis, comtes, emperadors, perquè fent servir una au poguessin capturar-ne una altra i amb un animal poder atrapar-ne un altre.
Els que obeïren baixaren a la terra i varen poder fer el bé i el mal al seu gust, com Déu al cel.
Amb tot això el maligne els predeia que era millor que fossin abaix, on podrien triar entre el bé i el mal, per ells mateixos, mentre que, al Cel, l'Altíssim només els deixar fer el bé, limitant la seva llibertat.
Tan sols uns quants aconseguiren pujar al Cel de cristall i després ascendien més enllà a la bombada celeste. Però d'altres queien i es perdien.
Això fou així abans que baixés del Cel Déu amb dotze apòstols i abans que nasqués la Verge Maria, per salvar les nostres ànimes bones i tornar-les a la casa del Senyor que les estima.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 23 de desembre de 2018

Bons llibres per Nadal i Reis.

Salut internautes,

Són èpoques de bons desitjos i de bons propòsits. Com de costum per aquestes alçades de l'any, us proposo uns quants llibres de ficció i de no ficció que han sigut tendència d'èxits de venda i que han estat molt ben valorats per una bona pila de lectors. 
Amb això, no vull dir que siguin els millors de tots els llibres que s'han venut aquest 2018, però sí que tots ells configuren el llistat d'una vintena d'obres literàries, que són altament recomanables i perquè no, fins i tot, podrien engruixir les llistes de regals del Pare Noel o de Ses Majestats els Reis d'Orient.

Imatge dels llibres de FICCIÓ



Imatges dels llibres de NO FICCIÓ




Bon Nadal i Bones Festes
Fins aviat,
Jordi

diumenge, 9 de desembre de 2018

El canelobre enterrat - Stefan Zweig


Salut internautes,

Una de les característiques dels grans escriptors, que han assolit la categoria de genis literaris, és el do de saber imposar-se als moviments transcendentals de la seva època, i contra tot pronòstic, fer arribar la seva nítida veu per sobre de les injustícies dictatorials, absolutistes, retrògrades que involucionen a la humanitat.

Stefan Zweig va escriure El canelobre enterrat en plena consolidació del nazisme antisemita l’any 1937. Sense esmentar el nazisme de forma directa, ens parla del patiment del poble  jueu al llarg de la història desviant l’atenció cap a uns altres emperadors. En aquest cas els romans. Però, l’extrapolació a diferents èpoques és inevitable i els comportaments dominants de governants, amb excessives ànsies de poder es repeteixen una vegada i un altre al llarg dels segles.

Ho hem dit en altres ocasions, l’egolatria inhumana i miserable cap el nostres iguals, només es pot curar amb grans dosis de cultura. Llegir Stefan Zweig, Josep Pla, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda, Gaziel, Joan Sales, Jordi Coca, Joan Perucho, Pere Calders per citar-ne uns quants que ara en venen a la memòria, és la millor garantia d’abandonar el regne animal irracional. Així doncs, us animo a regalar alguna de les millors obres de la literatura catalana que podeu visualitzar clicant AQUÍ.  :-)

Bones Festes !!!

Fins aviat, 
Jordi

dijous, 22 de novembre de 2018

Mini relat de ficció. "Dos punts de vista" per Jordi Policarp





DOS PUNTS DE VISTA EN PRIMERA PERSONA

PRIMERA PART

Fa tres anys que no puc dormir. El sol fet de veure la llum del sol em provoca una mena d'urticària que no desapareix fins que s'esvaeix la claror del dia. La meva dona va morir per culpa meva. Sé que aquest remordiment no me'l trauré de sobre durant molt de temps. Ella prou que m'insistia que el Citroën feia un soroll estrany i jo, poc que me l'escoltava. Cada dos per tres, la mateixa cantarella. Que si el cotxe no va fi... Que alguna cosa li passa a la direcció... Que el sorollet metàl·lic que fa no és normal...
Cert és que un dia vaig obrir el capó del cotxe per fer-li una ullada. Jo, home de lletres, mai he estat un bon mecànic i no vaig veure ni trobar cap peça fora de lloc. Li vaig dir que el que li passava al cotxe, era simplement mal de vell i que fins l'any  següent no tocava canviar-lo.
Però aquell dilluns fatídic que la Carmeta feia tarda a la feina, va forçar el motor més del comte. No havia fet més de vint quilòmetres que en un revolt de l'autopista A7, a l'alçada del Montseny, se li va quedar el volant a les mans. El cotxe, va canviar inesperadament de carril i un tràiler de set metres i mig de llarg el va envestir de costat, esparracant-lo per la meitat. De res serviren els airbags. La meva doneta estimada va tenir una mort cruel i fulminant.
Des de llavors, ningú vol parlar amb mi. Ni em miren. Ni em volen escoltar. Per molt que m'hi escarrassi, és com si m'hagués tornat invisible per la resta de la gent. La solitud i la tristesa que sempre m'acompanyen, ho tenyeixen tot de negre i el temps sembla congelat.
El banc, va posar el mas a la venda amb l'excusa que el seu propietari, no donava senyals de vida i això és mentida. Sempre he estat aquí. Però tots, absolutament tots, van decidir girar-me l'esquena, per quedar-se aquestes terres i la meva llar.
Només hi ha un vailet de dotze anys que m'escolta. Tot i que sembla que de vegades li faig por.

SEGONA PART
Em dic Adrià. Ara he fet 15 anys. Quan en tenia 12 el meus pares “hippies”, en van portar a viure a un mas a tres quilòmetres del cim de les Bruixes. A mitja hora en cotxe del disseminat de Fitor -un petit nucli urbà- al mig de les Gavarres del  Baix Empordà. Ho van fer per prescripció mèdica. Els psicòlegs que em visitaven així ho van dictaminar. Deien que un canvi d'ambient, fora de la gran ciutat m'aniria bé. Ells -els metges- mai van entendre que el que em passava era que podia veure al meu voltant més persones de les que pertocaven. Aquesta gent, -els visitants- es presentaven sense avisar. Al principi eren nens de la meva edat que callats, ploraven desconsoladament. Volien tornar amb el seus pares. Jo els volia ajudar, fins i tot, a abraçar però no podia. Es fonien entre els meus braços com si res. Envoltats de llum i ombres, semblaven fets d'un aire glaçat que sempre els precedia i es tornava càlid quan marxaven del meu costat.
Els pares, no em van creure mai. Em castigaven, m'escridassaven i em renyaven dient que això que feia, no feia gràcia. Que deixés d'inventar-me històries o tothom em prendria per boig. Durant un temps em van medicar amb unes pastilles que només em provocaven son, molta son. Després, cap els 10 anys, em van portar en una clínica per malats del cap i ara fa uns tres anys, en un intent de protegir-me -segons ells- vàrem venir a viure a Cal Bernat, un mas al mig del no res.


...continuarà

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Demà tindrem sort - Núria Martí Constans

Salut internautes,

"Demà tindrem sort", és la història que ens agradaria escoltar dels nostres pares i avis. 
És el testimoni directe d'uns anys que encara no s'han esborrat del tot de la nostra memòria col·lectiva. Malgrat, el pacte de silenci que, sense preveure-ho, es va autoimposar la gent gran del nostre voltant. 

La Núria Martí, ens presenta una novel·la plena d'optimisme. Sense caure en situacions melodramàtiques de llàgrima fàcil, tan recurrents en altres llibres que tracten (de forma més o menys directa) els darrers anys de la guerra civil.

Però el que ens agradarà més de la història de Juan Pacheco, és que està farcida de moments cruels i tendres a la vegada, que no ens deixaran indiferents. Alguns d'aquests moments històrics, els hem pogut escoltar dels nostres majors. D'altres - els més recents- els vam viure el passat dia 1 d'octubre una bona part dels catalans.

Com diu el protagonista, totes les guerres s'assemblen. Però el que és ben cert és que els refugiats, vinguin d'on vinguin, necessiten trobar la pau i deixar enrrere un infern carregat de dolor i agres sentiments. Tot i això, la mirada clara, espontània, alegra, d'un nen de vuit anys (encara que creixi entre pàgines) es fa present en tota la novel·la. I és per això mateix, que ens enganxa fins al final.

No ens cansarem de lluitar contra la barbàrie d'una gent que vol sotmetre per la força del poder o de les armes, a altres persones que pensen, senten i s'expressen diferent. Utilitzant fins a límits insostenibles la repressió i la humiliació contra els seus iguals.

Juan Pacheco, la seva mare, el seu pare i el seu germà són un exemple de supervivència que no caurà en l'oblit. Gràcies en bona part a la història que ens ha deixat escrita magistralment la Núria Martí Constans.

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 3 de setembre de 2018

La Pura i la Ramoneta per Jordi Policarp

Salut internautes,

Vet aquí un diàleg enxampat d'amagatotis entre dues bones amigues. O potser és del tot inventat -aflorat- de la meva collita?

La Pura i la Ramoneta
Són dos quart de vuit del vespre del diumenge 26 d'agost d'enguany. Com cada dia les campanes criden a missa de vuit a Sant Esteve de les Roures de Baix.  La Pura mira el rellotge neguitosa. Treu el cap per la finestra. El carrer desert no dona senyals de vida de la Ramoneta.

—On s'haurà ficat aquell pendó de dona?  Com sempre arriba tard. És clar no m'estranya amb els quilos de cremes que es posa a la cara... Guaita-la! Per allà ve tota empolainada. Es deu pensar que encara té trenta anys.  
Hola Ramoneta. Carai! que guapa vas! Trobo que avui llueixes especialment. No ho sé, però potser és aquest moreno” de la Costa Brava que t'ha agafat a la cara...

—Gràcies Pura, maca. Tu també fas molt de goig! Què, som-hi? Diuen que avui comença un nou mossèn de vint-i-vuit anys que és un bombonet de sucre. M'han dit, que es nota que va al gimnàs i que quan es posa d'esquena fa sospirar a les feligreses.

—Ramoneta, no canviaràs mai! Però si a la teva edat podries fer-li d'àvia i tot! Va! passa!

Tres quarts de vuit. El repic de campanes, ara més accelerat, es tornar a sentir.

—Un moment, Ramoneta. Potser que agafi una jaqueteta. He sentit per la “tele” que avui farà una mica de tramuntana i la temperatura baixarà fins els vint-i-sis graus.

—Fes, fes, Pura. Però no triguis.

Com cada vespre la Pura i la Ramoneta enfilen la pujada de Sant Magí de camí a l'església agafadetes del bracet per no caure.
En arribar a dins:

—Has vist... com s'ha engreixat la Francisqueta de Cal Sabater? Però si sembla a punt de rebentar! Sort que nosaltres mantenim el nostre tipet. Fixa't, aquesta faldilla prisada de floretes que porto és una talla 54.

—Ah, si Pura. Ja ho veig. Però si estàs feta una col·legiala! Què peses ara? Setanta-vuit? Setanta-nou? Quant t'he vist, de seguida t'ho he notat. Aquesta dieta de l'albergínia que has començat fa quatre setmanes, t'ha anat molt bé.

—Gràcies Ramoneta! I què me'n dius del Tonet, el nano del flequer? Saps que es va divorciar d'aquella “estirada” que tenia per dona? Ja saps qui vull dir. Aquella que cada dos per tres feia espetegar les dents amb els llavis...

—Vols dir... la mateixa dona que posava la dentadura en un got amb aigua i llimona, cada nit, a sobre de la tauleta, abans d'anar a dormir?

—Sí, Ramoneta sí. Sort que nosaltres som ànimes senzilles que no tenim cap taca que se'ns pugui criticar.

—No ho sé Ramoneta, no ho sé. Si et dic el que m'estava imaginant quan he vist el bombonet de sucre... Crec que mullaríem tot el terra de l'església i tothom sentiria el xipixap que faríem al caminar quan anéssim a rebre –lliures  de pecat- la sagrada forma de Déu, Nostre Senyor.


Fins aviat,
Jordi

dimecres, 15 d’agost de 2018

Literatura des del minut zero II - Vista Privilegiada per Jordi Policarp



Salut internautes, 


De vegades em venen atacs d'angoixa. Necessito esbargir-me, sortir de la rutina del dia a dia. He provat de tot. Llegir, escriure, veure la televisió, fer mots encreuats... fins i tot he arribat a fer-me trampes al solitari. Diuen que l'edat et porta a veure les coses d'una altra manera. Que amb els anys, el que mai havies pensat que faries... de cop i volta, ho fas, et distreu i t'agrada. És clar que en la meva situació... més aviat és caixa o faixa.

La meva “suite” fa sis metres quadrats per dos i mig d'alçada. Té una magnífica finestra de quaranta per quaranta centímetres. No tinc calefacció ni aire condicionat. Això sí, disposo d'una magnífica peça niquelada de color blanc, sense tapa, per fer les meves necessitats, molt pràctica de netejar i accessible des de qualsevol punt de l'habitació. Una pica minimalista completa la zona d'higiene personal. Els mobles, sense ser del tot sofisticats, desprenen un aire de lleugeresa i simplicitat molt d'acord amb les línies pures, estilitzades, sense manca d'ornamentació, pròpies, de la corrent estètica noucentista i pragmàtica de la decoració.

La meva obsessió? Observar a través de la finestra. Més que una obsessió és una devoció. El que veig fora m'agrada. M'entusiasma i em diverteix cada vegada més. En general, la gent corre atrafegada amb cara de pomes agres durant el dia. De nit, els que s'atreveixen a passar per aquí davant, ho fan a un ritme més aviat a allegro, tirant més a presto que andante.

No fa gaire vaig poder veure, des de la meva tribuna, l'apunyalament d'un jove per part d'un grup d'addictes al cànnabis. L'olor de la sang fresca em feia venir salivera. Quins records! Llàstima que encara em quedin quinze anys per sortir en llibertat. Mentrestant, m'hauré de conformar en animar i aplaudir des d'aquí.

***
Nota: El fragment de carta que acabem de llegir, correspon al llegat literari -en forma de memòries- que un personatge il·lustre va cedir al museu necrològic de les atrocitats de Melbourne (Florida). O potser... no.

divendres, 20 de juliol de 2018

Literatura des del minut zero - Jordi Policarp

Presentació als alumnes de l'aula de lletres de Girona. Estiu del 2018

Quan tenia cinquanta-tres anys em vaig apuntar per primera vegada a un curs  impartit per  l’IstitutoSacerdos ubicat a la Via degli Aldobrandeschi de la immortal ciutat romana. El nom del curs...“Curso de Exorcismo y Oración de liberación”.

He hagut d'assistir a tres edicions diferents del mateix curs -la darrera aquest mes d'abril del 2018- per rebre els coneixements i les experiències necessàries, per practicar amb total seguretat la remoció demoníaca i el sanament de les persones posseïdes pel mal, altrament dit maligne.


Per aquest motiu, he viatjat molt durant una bona pila d'anys per molts indrets de Catalunya, posant en pràctica els coneixements i les experiències rebudes. Les estadístiques actuals diuen que com a mínim un 1% de les persones que ens envolten, han estat a prop del maligne en alguna ocasió de la seva vida. I la meitat d'aquest u per cent, ha cedit o ha estat sota la influència directa del dimoni, que rep diversos noms segons la simptomatologia que la persona posseïda manifesta externament.

El motiu pel qual m'he apuntat en aquest curs accelerat d'escriptura de viatges és per dibuixar en paraules totes aquelles sensacions que han quedat impregnades en la meva retina i que necessiten ser explicades sobre paper, abans no abandoni aquest món.

Sóc, alt, guapo, atractiu, extravertit, amant de la bona cuina, curiós per naturalesa i m'agrada la literatura des del minut zero sempre que tinc ocasió d'iniciar un escrit. Per exemple... aquest. 

Salut Internautes,
Jordi

dissabte, 16 de juny de 2018

Por - Stefan ZWEIG

Salut internautes,

Visca la novel·la curta. 
Que esborra barreres per triar un llibre. Que et crida i t'anima a ser llegida. Que la pots portar a l'infern de l'americana sense notar-la. Que en qualsevol moment pot ser oberta i llegida en petites dosis, aprofitant minuts fugissers -que esdevenen diamants- sota la mirada atenta d'un lector intermitent.

Aquest és l'encert de l'editorial "Quaderns Crema" que ha rellençat les novel·les de l'Stefan Zweig en un format que enganxarà a molts lectors amb poc temps per la lectura. 

Poques coses es poden dir d'aquest monstre de la literatura universal. En canvi, les impressions que rebem com a lectors en llegir les seves obres... són infinites, plenes de matisos, d'acord amb les vivències personals que ens adjectiven -de forma diferent- a tots nosaltres.

"Por" de Stefan Zweig és com un pintura que retrata una escena quotidiana explicada pel propi autor, però des del punt de vista, del personatge que ha estat pintat i que s'expressa  amb veu pròpia. En tot moment, el lector acompanya els pensaments de la protagonista. Que evolucionen, des d'una situació d'angoixa a un veritable estat de pànic, que acaba com acabava.

No hem de perdre de vista que els valors personals emmarcats en la societat de l'època en que Zweig va escriure aquesta novel·la, no tenien la transcendència i la rellevància que avui dia donem a la fidelitat o promiscuïtat conjugal. On les separacions, els divorcis i les alternances entre parelles estan a l'ordre del dia.

Si no coneixíeu abans Stefan Zweig, avui podria ser un bon dia per empatitzar amb ell i la seva literatura. Atrapeu un llibre seu i atrapareu una bona experiència literària. 

Salut,
Fins aviat,
Jordi

dimarts, 17 d’abril de 2018

Els recomanats del Sant Jordi 2018 des del meu celler particular.

Salut internautes,

Com cada any i a petició de molts seguidors, lectors, blogaires i amics us deixo un llistat dels llibres que recomanaria a ulls clucs per aquest Sant Jordi 2018. 
En aquesta selecció personal, hi trobareu de diferents temàtiques, per diferents públics. Això és així perquè no m'agrada encasellar-me i, posar barreres en lloc i menys a la bona literatura que es fa en  català. 
Darrera de grans llibres, hi ha grans escriptors. Darrera de grans escriptors hi ha molta Cultura en majúscules. I darrera de la gran cultura hi ha un gran país, amb un gran esperit, que és el nostre. 
Trieu, remeneu i gaudiu-ne amb qualsevol dels llibres proposats. Tots tenen aquella part de misteri o d'encanteri que ens farà emocionar, sobretot si sabeu extreure la part bona que s'hi amaga darrera de les seves pàgines. 

Bona Diada.


 Per ordre alfabètic:
01.- Ciutat d'aigua
02.- El temps de les cireres
03.- Els Romanents
04.- Fer-se totes les il·lusions possibles
05.- Flor salvatge
06.- Jo vaig matar a Franco
07.- La bruixa
08.- La censura invisible
09.- La dona a la finestra (AJ Finn)
10.- La dona a la finestra (Vicenç Villatoro)
11.- La força del destí
12.- La llibreria
13.- La terra maleïda
14.- Les vuit muntanyes
15.- Moriria per tu
16.- No deixis de mirar al cel
17.- Nosaltres dos
18.- Origen
19.- Por
20.- Preqüela
21.- Quan érem els peripatètics
22.- Solenoide
23.- Tots els contes

Per saber-ne més sobre ells, no us oblideu de clicar sobre l'enllaç.

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 27 de gener de 2018

Origen - Dan Brown

 Salut internautes,


He llegit forces comentaris de la darrera obra de l'escriptor Dan Brown - Orígen. El primer que he constatat, és que la gran majoria de crítiques negatives a la darrera obra d'en Dan Brown, provenen d'alguns autoanomenats crítics literaris que es deixen portar, abans, per la seva catalanofòbia que per la qualitat intríseca de la novel·la. Una obra que per cert, ha triomfat a la gran majoria de ciutats i països on s'ha publicat.

A casa nostra -Origen- ha respòs a les expectatives de molts lectors. Pot agradar més o menys, però el que és indubtable és que Catalunya i la marca Barcelona, han captivat des de sempre, a persones molt rellevants de la societat que ens envolta. Els catalans, hem estat capaços -amb la nostra manera de ser- d'assolir els més alts nivells d'excel·lència en la majora de les disciplines culturals, artístiques, filosòfiques, industrials, científiques, turístiques i tecnològiques per posar alguns exemples. Per tant, no és estrany que aquest prolífic escriptor de primer nivell, hagi ambientat la seva novel·la a una de les ciutats més internacionals, atractives i acollidores com és Barcelona. Tinc la sensació que els catalans vivim, encara, una mica d'esquena a la gran bellesa del nostre paisatge urbà i territorial i, que se'ns escolen entre els dits, homenots de gran vàlua intel·lectual, els quals, cerquen fora del nostre país el reconeixement que aquí no troben.
Potser - i dic només potser - hauríem de pecar una miqueta més d'orgull i menys de modèstia tots plegats. Per això, hem de continuar enamorant a tot el món aprofitant, l'impuls i la popularitat que ens ha brindat el procés. Us imagineu el que podríem arribar a fer si l'ànima de Catalunya (allò que des de temps immemorials ens ha fet diferents com a poble) pogués descansar en el seu propi cos -en el seu propi estat- enlloc d'ambular com una ànima errant entre dos cultures colonitzadores i centralitzadores? Jo sí. Benvinguts siguin tots els Dan Brown del món.


Però no vull acomiadar-me sense parlar una mica del llibre. 
Una de les coses que m'atrau d'aquest autor, és la seva capacitat de mantenir el suspens al llarg de més de cent pàgines (per exemple) sense que ens adonem. Brown, domina a la perfecció el "tempus" de l'acció i del misteri i és un mestre en la narrativa de la descripció. Aconsegueix projectar imatges, que no veiem amb els ulls, però que apareixen davant nostre amb tota la seva majestuositat i nitidesa. Fa fàcil, el que sembla difícil, sense que el relat grinyoli. I en aquesta novel·la, respon de manera molt brillant, a dues preguntes que sempre s'ha fet la humanitat. D'on venim? i A on anem?

Brown, no decep. No es deixa influenciar. Diu les coses pel seu nom de forma elegant. Sense amagar el que és evident a la llum de tothom, per molt que alguns ho intentin, vulguin, s'esforcin i neguin... la realitat. Continuarem sent com som. Venim de molt lluny i molt lluny arribarem.

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 18 de desembre de 2017

Proses reposades de Miquel Martín

Salut internautes,

Proses reposades és el llibre que tots voldríem tenir a la nostra biblioteca. És el llibre que ens ve molt de gust quan arribem a casa després d'una dia complicat i tenim una estona per estar tranquils en la nostra intimitat. És el llibre perfecte per llegir quan anem en tren, en  metro o ens escapem de la feina a mig matí per fer un petit esmorzar i necessitem carregar piles abans de continuar amb empenta la tasca que ens espera.

Llegir Miquel Martín, en una tarda de diumenge acompanyats d'un gran vi, no és que sigui un plaer, és arribar a tocar el cel a cavall de la seva prosa depurada. Envoltats de paraules que espurnegen per elles mateixes, però encalçades magistralment, fluidament en els diferents relats de l'autor que configuren aquest llibre, mostren en el seu conjunt un univers que sabem que hi és, que el tenim a tocar, però que malgrat la seva majestuositat, sovint, el deixem de banda i ens oblidem d'ell.

Diu l'autor en un dels seus escrits:
"Puc estar-me de moltes coses, coses que per part dels altres semblen imprescindibles. De fet, en prescindeixo sense cap esforç, a canvi de llegir llibres i tastar vins. Les dues activitats, a més a més, es combinen de meravella, es realcen l'una a l'altra. Ambdues demanen temps, paciència, sensibilitat"

L'entenc perfectament. Aquest cerimonial, forma part d'un dels plaers més grans que un amant de les dues disciplines pot experimentar.

Llegir proses reposades, és encetar un llarg recorregut de plaer que el podríem fer a bord de l'Exprés d'Orient, no tan pels seus misteris sinó per la comoditat, luxe i plaer que ens acompanya la literatura en majúscules que esgrimeix en Miquel Martín, sense ostentacions, de forma planera i entranyable que no voldries que s'acabés mai.

Fins aviat,
Jordi.

diumenge, 16 de juliol de 2017

El laberint dels esperits - Carlos Ruiz Zafon

Salut internautes,

El novembre del 2016, sortia publicat El laberint dels esperits el darrer llibre de la tetralogia d'El cementiri dels llibres oblidats. Una nova obra mestra que rebla com si es tractes d'una joia, el tres volums anteriors. Amb qualsevol dels quatre volums d'aquesta saga que he llegit, sempre he rebut un munt de sensacions, emocions, vibracions que van des de: la nostàlgia, dels carrers entranyables de la Barcelona més gòtica a,  la tensió i les inquietuds farcides de misteris que ens posa en safata en Carlos Ruiz Garzón. Tot això, ben mesurat i amb el seu propi tempo, aconsegueix captar totes les nostres neurones quan llegim qualsevol dels quatre llibres de la tetralogia.

Aquest darrer volum, tanca totes les preguntes que al llarg dels tres llibres anteriors ens hem anat formulant. Us recomano que l'agafeu amb calma i durant estones llargues de lectura. No tingueu pressa en acabar-lo. A cada pas, a cada línia, a cada pàgina que avanceu del llibre, es convertirà a les vostres mans en una delícia literària.  Ja sigui, si us trobeu en els punts àlgids de la novel·la o en els moments de calma temperada dels seus protagonistes. Assaboriu-lo. Val la pena.

dilluns, 5 de juny de 2017

El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster

Salut internautes,

Estem acostumats als contes de Nadal, envoltats de neu, fred, llums de colors, cançons dolces, fantasmes i esperits nadalencs, però hi ha un conte que fuig d'aquest marc tradicional i ens porta a un altre pla més realista, però igualment
fonamentat, en aquest esperit de les bones obres; dels bons sentiments, de l'empatia vers en els altres encara que siguin totalment desconeguts per nosaltres.

El conte de Nadal de l'Auggie Wern que va escriure Paul Auster i que també el podeu trobar en imatges (Smoke), ens parla d'il·lusió, de males i, de bones accions, de confiança sega en situacions inesperades i de remordiments de consciència que volen ser perdonats.

Com es diu en un moment de la conversa entre els dos protagonistes:
(...)Mentre hi hagi una persona que se la cregui, no hi ha cap història que no sigui veritat.(...)


Una frase que per si sola ja és tota una declaració d'intencions i un estímul per a joves escriptors. En altres paraules, podem crear móns imaginaris, crear il·lusions basades en fets reals o podem mentir vilment en pro de l'art de la literatura, però al final, el que comte de debò és que el lector i l'escriptor se sentin estimulats a cerca  la seva felicitat real, verídica  a través de la literatura.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017 (13+5+5) d'abril.

Salut internautes,


Tornem a tenir molt bona qualitat literària al nostre abast. He seleccionat aquests tretze llibres de ficció perquè crec que son els que ens faran gaudir - més intensament - en les nostres estones íntimes de lectura. Són recomanables cent per cent. A ulls tancats. De fet, per si sols, molts d'ells son grans obres de la literatura actual i uns quants, han estat guardonats amb importants premis literaris el 2017. També hi ha algun d'aquests, que va ser editat anys anteriors, però per la seva mestria i rellevància, torna a ser un èxit de vendes any rera any.


A l'apartat de "no ficció" n'he triat cinc que estant triomfant en el boca-orella de molts lectors. El poder, els perjudicis preconcebuts, els tabús o les inquietuds sobre com podem aconseguir un nou estat o una nova república, formen part dels llibres més demanats actualment a les llibreries. Valia la pena deixar-vos les seves portades en aquest blog perquè els tinguéssiu presents de cara a la diada de Sant Jordi.


Finalment cinc llibres per el públic més jove de cada casa. Tots cinc, tenen la virtut de ser unes magnifiques portes a iniciar o consolidar un costum tan sa i beneficiós com és la lectura.

Fins aviat,
Jordi