dissabte, 6 de febrer de 2016

El gat de Schrödinger de Jordi Dausà

Salut Internautes,
Quan la creativitat, la espontaneïtat i l'escriptura descaradament des-acomplexada es reuneixen en un sol llibre convocats de la mà d'en Jordi Dausà, no és que facin festa grossa no, si no que més aviat l'encontre i la barreja d'aquestes qualitats esdevé tot una orgia literària. 

En aquest cas l'autor del llibre que avui us recomano, en té prou per incitar la nostra curiositat en un monosíl·lab clar i contundent. 

Us enllaço el vídeo que il·lustra en síntesis el que gaudireu quan llegiu "El gat de Schrödinger" del Jordi Dausà.
Fins aviat,
Jordi

diumenge, 17 de gener de 2016

Vae Victus de l'Albert Sánchez Piñol.

Salut Internautes,
Em disposo a escriure aquesta ressenya una mica emprenyat amb la Waltraud. El personatge secundari que figura que rep les indicacions de Martí Zuviría per escriure la novel·la.

Waltraud, si jo pogués recular en el temps i et tingués cara a cara et diria que no li fotis gaire cas a en Martí Zuviría, sobretot quan t'explica els seus deliris o aventures suposades en altres indrets internacionals. Deixa-li clar amb la teva clara impertinència, que els lectors el que volem saber són més coses dels personatges llegendaris del 1714 i dels anys immediatament posteriors. Revela't contra falses aventures imaginades en països o indrets que en Martí no ha trepitjat mai, com la tribu dels indis yama a l'actual Carolina del sud. 
Sé, que la vida d'en Martí Zuviría mentre et dicta verbalment Vae Victus, ja està arribant al seu declivi i que per tant, poques coses més podrem esperar de les seves proeses, però n'estic convençut que va tenir contacte amb altres herois de l'època o amb el fills dels herois del 1714. De fet, et suggereixo que d'amagatotis, li facis una mica el "salt" literàriament parlant. Segur que l'Anfant, el "nen" de la novel·la que col·labora amb l'assassinat del duc de Berwick, et podria explicar coses molt interessants més enllà del 1725. Data, que tots nosaltres creiem probablement, que serà l'any de traspàs del teu narrador, un cop s'exiliï definitivament a Viena.

Estimada Waltraud, com que encara estic en el teu present que és el meu passat, abans d'acabar, vull agrair-te la teva bona feina. No només en el resultat final del llibre per la seva magnifica enquadernació, les il·lustracions que has afegit i les notes a peu de pàgina que posen seny als petits lapsus mentals de'n Martí Zuviría, sinó també, per haver transcrit magistralment tota aquesta història, captant el sentit de l'humor tant peculiar del teu dictador narratiu i amb un llenguatge captivador que m'ha mantingut atent al llarg de tota la novel·la.

Per cert, procura que aquest iaio xarrup que tens al costat, deixi per escrit en el seu testament, que tu has de ser l'única transcriptora de les futures històries que han de venir en un futur no gaire llunyà. Més que res perquè tu, benvolguda Waltraud, ja deus tenir una certa edat.

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 15 de desembre de 2015

En anglès: Dunces, en castellà: Necios, en català: Enzes, Ximples i Imbècils.

Salut internautes,
28 de novembre, diumenge a la tarda, estirat al sofà de casa i una veu interior, clara, inequívoca que em deia... ves, aixeca't del sofà, espolsa't la mandra de sobre, busca una llibreria oberta i compra el llibre que volies. 
Amb uns arguments tan contundents podia fer dues coses: o pensar que m'estava tornant boig, o fer cas d'aquesta musa, premonició o com ho volgueu anomenar i fer-ne via cap a Platja d'Aro que hi faltava gent.
Cal dir pels qui no heu visitat mai l'Empordà, que Platja d'Aro, és un llogaret força animat fins i tot els diumenges a la tarda, situat a uns 23 quilòmetres de casa meva.
El llibre que buscava era "L'última confidència de l'escriptor Hugo Mendoza" però... ves quina cosa! el llibre no hi era. Així doncs..., la musa m'havia traït? Hi era allà per a no res? M'havia de resignar i tornar a fer 23 quilòmetres més fins a casa? No m'ho volia creure, em sentia una mica ultratjat, ofès en la meva psique i fins i tot amb ganes de revenjar-me d'aquella musa. Però va ser just en aquests instants de tribulacions interiors que de cop i volta, un reflex o un flash o el que fos, els meus ulls es van fixar en un prestatge, en un punt concret i en un únic llibre d'aquella "macro" llibreria. 

A la portada hi deia: John Kennedy Toole - Una confabulació d'imbècils. 
I a la descripció de l'autor hi deia: (...) John Kennedy Toole va néixer a Nova Orleans l'any 1937 i va morir l'any 1969. Va obtenir un màster d'anglès (...). Va escriure "Una confabulació d'imbècils" al començament de la dècada de 1960 i va intentar infructuosament que li editessin. Publicada pòstumament gràcies a la tenacitat de la seva mare (...) La novel·la va obtenir el Premi Pulitzer l'any 1981, va consagrar Kennedy Toole com un dels millors escriptors nord-americans de tots els temps i es va convertir en un long-seller inesgotable (...) 
No em calia llegir res més per adonar-me que era això. El motiu que m'havia fet venir, allò, que la musa m'havia estat dient minuts abans i que jo no havia acabat d'interpretar correctament. Ara "museta meva" et demano disculpes per haver dubtat de tu i et dono les gràcies per aquest regal.


Del llibre s'ha dit:
- primer comences llegint les primeres línies, després un paràgraf, i un altre i un altre i ja has llegit la primera pàgina i continues llegint i llegint, i quan te'n adones ja no pots parar de llegir, i en vols saber més i més i encara més, i tot d'una et sorprens a tu mateix amb un somriure per sota del nas i ho notes, ho saps que estàs atrapat, que aquell llibre és la teva agradable perdició perquè ara ja no vols parar de llegir fins arribar al final.
- hi ha qui diu que és una comèdia i una tragicomèdia en si mateixa, que és un llibre divertit però trist a la vegada, segurament, amb aquesta última opinió ens quedaríem curts, seria més correcta definir-lo com farsa tumultuosa de proporcions similars al mític personatge de Falstaff de William Shakespeare i llavors el terme comèdia encara s'hi acostaria més.

De l'Ignatius Reilly, el protagonista s'ha dit:
- que és un individu estrafolari, indolent, un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquinó
pervers, fosos en una sola persona.
- hi ha qui pensa que en realitat el personatge és una descarnada i esperpèntica caricatura del propi autor. Un personatge que de vegades l'odiaries, se't faria insuportable, l'engegaries a pastar fang més d'una vegada, però que en el fons el toleres perquè dins dels seu mon filosòfic, abstracte, esquizofrènic i antisistema li reconeixes una certa intel·ligència amb un cert cinisme humorístic i una ment brillant dins de la seva còmica raresa malaltissa.

Finalment, vull felicitar al seu traductor en Xavier Pàmies per la magnifica traducció que ha fet d'aquest llibre. En Xavier, ha sabut captar magistralment els excel·lents matisos dels diferents parlars de tots i cada un dels personatges secundaris que tot i que estant en un segon pla, les seves extravagàncies i confabulacions contra l'Ignatius Reilly fan d'aquest llibre, una obra mestra i de referència de la literatura universal.

Fins aviat,
Jordi

dimecres, 25 de novembre de 2015

G (la novel·la d'en Gaudí) de Daniel Sánchez Pardos

Salut internautes,

Si heu llegit el post immediatament anterior al que ara esteu llegint, veureu que "G" era un dels vuit llibres candidats que tenia en el punt de mira per ésser llegits. De fet,  tenia clar que el llibre per excel·lència que cauria a les meves mans sí o si, havia de ser VAE VICTUS de l'Albert Sánchez Piñol, però hi havia un petit problema: que aleshores encara no es podia trobar a les llibreries.
Per tant, els que m'heu anat seguit durant tots aquests anys pel bloc ho teníeu bastant fàcil per endevinar quin seria el primer llibre que triaria d'entre els vuit. Només havíeu de tenir present l'entusiasme que em desperta l'obra d'en Gaudí i la fascinació que em provoca tot el seu llegat. 

Però parlem del llibre,

En Daniel Sánchez Pardos ens dibuixa un Gaudí jove, educat, de casa bona, amb una ment intuïtiva, de mirada privilegiada abocada a l'observació dels detalls, de gustos refinats, interessat per les disciplines esotèriques i poc ortodoxes de la seva època i amb uns coneixements sobre arquitectura que sobrepassaven de molt les docències que impartien a la universitat on cursava els seus estudis.
Un Gaudí, que molts de nosaltres haguéssim volgut imaginar d'aquesta manera durant la seva joventut, però que de fet, avui per avui, hi ha molt poca informació de com era Gaudí, realment, a la seva època d'estudiant. 

L'escriptor té l'habilitat de jugar amb nosaltres. Ens presenta en Gaudí com un personatge secundari quan en realitat és sobre ell, que pivotarà tota la trama. Tampoc és gens casual que, ja en el primer capítol, en Gaudí salvi al protagonista principal, en Gabriel Camarasa, de ser atropellat per un tramvia. El mateix tipus de tramvia que a la vida real, va provocar la mort per accident de Gaudí.

"G" en definitiva, és un llibre ben escrit, amb detalls de pictografia molt interessants, que agradarà i molt als seguidors d'en Sherlock Holmes, als entusiastes de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX i els amants de l'obra gaudidiana. 

En fi, lletra ferits, us deixo el primer capítol en  aquest l'enllaç per si en voleu fer...    un tast.   ;-) 
Fins aviat,
Jordi

dissabte, 14 de novembre de 2015

Triar-ne un o triar-ne vuit, aquesta és la qüestió.

Salut internautes,

Ara que he acabat la lectura del darrer llibre de Rafel Nadal "La maledicció dels Palmisano", ja torno a tenir la mirada posada en uns quants llibres més:
- "Incerta glòria" de Joan Sales
- "Vae Victus" de l'Albert Sánchez Piñol
- "L'última confidència de l'escriptor Hugo Mendoza" de Joaquín Camps
- "G" de Daniel Sánchez Pardos
- "Les veus del Liceu" de Xulio Ricardo Trigo
- "Diamant blau" de la Care Santos
- "L'abric de Proust" de Lorenza Foschini
- "Les nits blanques" de Fiódor Dostoievski


Tots ells tenen algun o més d'un aspecte que em criden l'atenció. La tria serà difícil. Com sempre s'accepten suggeriments, anècdotes i experiències relacionades amb aquests o altres llibres (hehehe).
També, podria posar tots els títols en un barret de vimet i triar-ne un a l'atzar. I també, podria incloure'ls tots vuit a la llista dels reis mags d'orient i esperar que me'ls porti tots el rei Baltasar. Però em temo que no tindré prou paciència i buscaré qualsevol excusa per auto regalar-me'n un, "c'est la vie".

Fins aviat,
Jordi

dijous, 29 d’octubre de 2015

La maledicció dels Palmisano - Rafel Nadal

Salut internautes,

Diuen que una característica dels bons actors és aquella mirada que atrapa a l'espectador. Aquella harmonia entre el "que" diu i el "com" ho diu. Que quan... interpreten l'escena que interpretin, et resulta creïble, et convenç i fa que tinguis ganes de continuar enganxat a la pantalla fins al desenllaç final de la pel·lícula.

Doncs bé, us proposo un joc. Obrim aleatòriament algunes pàgines del llibre "La Maledicció dels Palmisano" d'en Rafel Nadal i llegim una estrofa, unes línies tan sols, a veure que passa.
Si l'experiment funciona bé, identificarem aquella bona sintonia entre el "que" hi ha escrit i el "com" està escrit, i notarem aquell poder d'atracció que ens provocarà la curiositat i les ganes de continuar llegint.

Per exemple:
..pàgina 72
(...) En Vitantonio, en canvi, a les reunions familiars s'hi ofegava. Era disciplinat i complidor i el que tenia d'espontani també ho tenia de transparent. Però el noi trobava que al palazzo de l'àvia tot era massa tibat i que la disciplina hi era  molt excessiva. A l'interior de la casa (...)

..pàgina 157
(...) A mitja tarda o havent sopat, els senyors travessaven amb pas apressat els dos jardins i d'aquesta manera discreta entraven a la casa de la Bella Antonella, l'atractiva vídua d'un comerciant de robes arruïnat que regentava la casa de cites de més renom de la ciutat. El local tenia l'entrada principal per un carrer secundari, però ningú no la usava fins que era negra nit i els veïns ja dormien. (...)

...pàgina 201
(...) - No pots... -va intentar replicar-li la zia, però no va acabar la frase. Acabava d'adonar-se aterrida que la promesa que li estava fent en Vitantonio era la mateixa que li havia fet el seu home vint-i-cinc anys abans. Ho va considerar un mal presagi i es va posar a tremolar. Va entrar en estat de xoc.
Van estar així una bona estona: ella tenia la mirada perduda, tremolava i anava repetint "No, no, no" i també negava amb el cap; ell la calmava i l'abraçava com hauria abraçat a una nena petita. (...)

...pàgina 341
(...) En Vitantonio no va contestar. Es va acostar a la taula i amb el braç va escombrar tots els papers. Després va agafar l'emissora de ràdio i també la va tirar per terra.
- Encara treballes per als feixistes o ja treballes directament per als agents de l'Abwehr alemany? - va preguntar-li molt alterat. (...)

Arribats en aquest punt, potser entendreu perquè en Rafel Nadal, ens ha anat atrapant amb els seus tres llibres que ha anat publicant. El canvi d'escenari d'aquest darrer llibre amb els seus dos predecessors és notable. De les memòries de la infantesa de "Quan érem feliços", vàrem passar a la crònica vital de la saga familiar del llibre "Quan en dèiem xampany". Ara, ens aboquem a una crònica de ficció, de dues famílies, els Palmisano i els Convertini, situades al sud-est d'Itàlia, en una regió La Pulla, a on hi podríem trobar ciutats amb un gran atractiu paisatgístic i amb una forta personalitat històrica com Bari o Matera. No seria gens estrany que un cop acabeu de llegir aquesta gran novel·la, us agafin ganes de fer turisme cap a l'extrem est de la bota italiana i de llegir més llibres d'en Rafel Nadal.

Fins aviat,
Jordi.

dimarts, 29 de setembre de 2015

El que no et mata et fa més fort (Millennium 4 - Stieg Larsson) de David Lagercrantz

Salut internautes,

Stieg Larsson un dels escriptors de més èxit de les darreres dècades, va morir sense poder veure la seva trilogia publicada i sense poder gaudir del fet de vendre més de vuitanta milions de llibres arreu del món. El seu infart sobtat i l'absència de testament van ocasionar tota una cadena de litigis per gestionar aquesta gran fortuna pòstuma, generada pels drets d'autor de les vendes de la Saga Millenium. 

Per una banda, la seva dona Eva Gabrielsson, amb qui l'Stieg Larsson va conviure més de trenta-dos anys sense haver-s'hi casat. I per altra part, el pare i el germà en qualitat d'hereus legítims segons les lleis de Suècia. Però el tema econòmic no va ser l'única desavinença. Poc abans de la seva mort, l'escriptor va deixar un manuscrit inacabat del quart volum de la saga Millenium. La seva viuda defensava que no s'havia d'editar cap continuació a la trilogia ja publicada. Els familiars opinaven que a partir dels darrers apunts en vida de l'Stieg Larsson es podia desencadenar una nova trama i donar cabuda a una quarta obra, que fos fidel a l'estil i a la personalitat del personatges creats en vida per l'escriptor.
Sigui com sigui, aquest polèmic quart volum, ha sortit a la llum amb moltes expectatives per tots aquells lectors que vam quedar atrapats en la saga Millenium formada pels tres llibres predecessors: "Els homes que no estimaven les dones", "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", "La reina al palau dels corrents d'aire".


David Lagercrantz, ha estat l'escriptor que ha recollit el repte  de continuar la trilogia Millenium. Era una tasca difícil. S'enfrontava a dos personatges amb molt de caràcter com la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist i al mateix temps, l'escriptor, havia de sentir-se el llibre com a seu. Calia evitar de totes totes que es convertís en una imitació plagiada de la forma d'escriure del gran novel·lista Stieg Larsonn i ho ha aconseguit (un punt a favor).

Diuen que l'acció en aquesta novel·la triga una mica en arribar, si és així... no es troba a faltar. La tensió es manté des de bon començament, i quan arriba el primer assassinat, és com la cirereta que culmina el pastís que hem anat coent lentament al forn, a poc a poc i a baixa temperatura (un altre punt a favor).

La temàtica de plena actualitat com el món dels hackers i el tràfic il·legal de la informació confidencial a nivell internacional que afecta als serveis d'intel·ligència més prestigiosos del món convertiran aquest llibre probablement com un dels llibres més venuts d'aquest any (darrer punt a favor i conclusió).

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 22 de setembre de 2015

Més de 300 escriptors recolzen la independència - Manifest Junts pel Sí

Salut Internautes,

El moment s'ho val.
La coherència i les conviccions de qui us parla en aquest blog literari, fa que sigui del tot adient fer-ne ressò del manifest que més de tres-cents escriptors van subscriure recolzant la independència del nostre país.


El MANIFEST diu així:
"Tothom sap que el nostre país es troba en un moment excepcional.Tenim una oportunitat que potser sigui única per decidir el nostre futur i assegurar una vida millor per a tothom. Per això creiem que és molt important que Junts Pel Sí guanyi a les urnes i que els representants electes facin possible aquest somni que una gran majoria compartim i que tenim a les nostres mans convertir en realitat. Per això hem decidit donar suport a aquesta candidatura. Creiem que encarna l'esperit unitari que sempre ha enfortit Catalunya. Som més de 300 escriptors i escriptores que, davant d'aquesta cita electoral del 27 de setembre, donem el nostre suport a la candidatura Junts pel Sí. Tots els que en tenim el dret anirem a votar i demanem que faci el mateix tothom que vulgui sortir d'aquest bucle perniciós i començar un futur molt millor. Que cap vot a favor de la plena sobirania no es quedi a casa!"

ALGUNS ESCRIPTORS ADHERITS:
Sílvia Alcàntara, Jordi Arbonés, Lluís Anton Baulenas, Sebastià Bennassar, Joan Daniel Bezsonoff, Lolita Bosch, Blanca Busquets, Jaume Cabré, Assumpció Cantalozella, Andreu Carranza, Toni Clapés, Manuel Cuyàs, Jordi Dausà, Rosa Fabregat, Celdoni Fonoll, Martí Gironell, Jordi Homs, Jordi Jané, Maria de la Pau Janer, Joan-Lluís Lluís, Salvador Macip, Andreu Martin, Biel Mesquida, Jordi Mir, Pep Molist, Montserrat Palau, Víctor Pàmies, Marc Pastor, Alfred Picó, Agustí Pons, Pilar Rahola, Maria Carme Roca, Maria Mercè Roca, Xavier Rubert de Ventós, Sebastià Roig, Teresa Sagrera, Marius Serra, Jordi Suñé, Jesús Tibau, Xulio Ricardo Trigo, Antonia Vicens, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs.

Si voleu veure la totalitat dels escriptors adherits podeu clicar aquí mateix.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 30 d’agost de 2015

Cremeu Barcelona! d'en Guillem Martí

Salut internautes,

Ho he tornat a sentir.
Em refereixo a aquella sensació de plenitud, d'emoció controlada, d'il·lusió sobtada, que en un moment inesperat, sense guardar relació amb res del que fem en aquell moment, ens envaeix de forma silenciosa al mig de les nostres activitats més quotidianes.
Aquella sensació en la que, de cop i volta, recordem el llibre que estem llegint. El mateix llibre que ens està esperant delerós perquè el tornem a agafar, el tornem a obrir acariciant les seves pàgines, a poc a poc, d'una en una, mansament i el devorem amb la nostra mirada atenta, absorta a qualsevol realitat que ens envolta.

Això és el que m'ha fet sentir "Cremeu Barcelona!" d'en Guillem Martí.

Una història heroica, desconeguda fins el moment on l'any 1939 el Conseller de proveïments de la Generalitat, Miquel Serra Pàmies, va haver de lluitar contra les ordres que li venien dictades per la Kominter (III Internacional Comunista), Va fer servir la incompetència, la ineptitud, la confusió i els mals entesos premeditats com a armes per salvar la vida a centenars de milers d'innocents barcelonins evitant així, que Barcelona s'incendiés pels quatres costats i que literalment saltés pels aires.

Miquel Serra i Pàmies va arriscar la seva vida, la de la seva dona embarassada i la dels seus amics més propers essent conscient que si no ho aconseguia, el més probable, és que tots ells acabessin afusellats i que una bona part dels barcelonins d'aquella època morissin cremats sota les flames de les bombes incendiàries.


Gràcies a aquest acte d'heroïcitat, de desobediència, originat per un atac d'audàcia, avui dia reconeixem Barcelona com la ciutat que és. I malgrat la dura dictadura feixista que vam patir els catalans poc després durant molts i molts anys, podem dir que encara som aquí, tossuts, perseverants, esperançats per un futur millor.

És més que probable que el fenomen literari en què s'està convertint aquesta novel·la, contribueixi a engrandir una part de la història prou desconeguda pels catalans i al reconeixement ben merescut cap a aquest heroi. Però fins que no arribi aquest moment us deixo aquí el tràiler de la novel·la i el primer capítol per satisfer una mica la vostra curiositat.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 9 d’agost de 2015

Els meus anhels - Jordi Policarp

 

Voldria convèncer,
cridar als quatre vents.

Voldria fer despertar als que encara dormen,
esperonar, motivar, engrescar als que encara dubten.
Desterrar les pors heretades del passat i omplir d'entusiasme i il·lusió tots els cors.
Fer que els anys de foscor, penúries i misèries d'altres temps es transformin d'una vegada per totes 
en anys de claror, riquesa i felicitat.

Voldria que tothom s'adonés de la importància del moment.
Fer veure als que encara tenen els ulls entelats, 
que només tindrem una oportunitat.

Voldria que tothom entengués que la història la podem reescriure en positiu d'una manera triomfant 
o que serem anorreats com a poble, sense pietat i per sempre més.

Voldria honorar als nostres avantpassats, a tots aquells que van patir per nosaltres,
que van estimar aquest país i que van morir amb l'esperança que un dia 
Catalunya aconseguiria la seva llibertat.

Voldria donar la meva sang, la meva vida, si d'aquesta manera els meus fills, els seus nets i les futures generacions rebessin el llegat d'una Catalunya millor, d'una Catalunya independent
 i que arribessin a estimar-la tal i com l'estimo jo.

Voldria fer tot això i molt més i sé que se'ns acaba el temps.

Sé que encara hi ha gent que viu despreocupada, feliç, distreta 
i que podrien fer molt més del que fan per aconseguir aquest somni tan important.

Sé que si no ho aconseguim serà només per culpa nostra
i que després vindran les desesperacions, frustracions i les autocomplaences.

Sé que aleshores serà tard, molt tard i que no hi haurà volta enrrere.

Per això demano 
a tots els que m'enteneu, a tots els que m'escolteu, a tots els que lluiteu per aquests ideals, 
que fem el darrer esforç, ens conjurem, col·laborem i ens organitzem 
per arribar allà on encara no hem arribat, 
sabent que el nostre premi 
ha de ser la llibertat.

(signat:Jordi Policarp)

diumenge, 26 de juliol de 2015

"La noia del tren" de la Paula Hawkins

Salut internautes,

Avui és tot un plaer parlar-vos d'un llibre que m'ha agradat, que m'ha fet entusiasmar com feia temps que no em passava. La noia del tren d'aquesta escriptora nascuda a Zimbabwe, és d'aquells llibres que ens fan vibrar, ens carreguen les piles i ens dóna sentit a la vida.

He trobat impressionant veure com al llarg de tota la novel·la "les peces" van encaixant una a una fins a completar-se com si d'un gran trenca-closques es tractés; com l'opinió que ens formem els lectors, sobre els diferents protagonistes va canviant a poc a poc a mesura que va avançant l'acció; com juga l'escriptora amb nosaltres i ens fa passar pràcticament a sentir animadversió cap a un personatge d'extraordinària feblesa humana, a pàgines després, empatitzar amb ell i a estimar-lo amb totes les seves manies i les seves rareses. És també increïble, en el bon sentit de la paraula, veure com un petit detall, inesperat, observat en una rutina diària, pot desencadenar tot un thriller psicològic com esdevé "La noia del tren".

El llibre ens parla d'aquelles parelles que ens envolten, dels nostres amics, veïns i coneguts que sovint els idealitzem perquè només coneixem una part de la seva vida, i no ens parem a pensar quina és la vida real que porten entre-mans, a porta tancada, fora de la mirada curiosa dels seus iguals.

Paula Hawkins ens mostra (allò que hem sentit tantes vegades) que la realitat moltes vegades supera la ficció i que en el fons cap de nosaltres està prou segur en aquest món. 

Podria passar, i potser més sovint del que ens pensem, que aquell veí que tenim a prop nostre, amb el qual ens hem saludat a l'ascensor, aquell amb qui ens creuem tot sovint pel carrer, aquell amb qui compartim una part del nostre trajecte o aquell veí amb qui fins i tot hem arribat a compartir alguna xefla o festa del barri, amagui un assassí sense escrúpols dins seu. I què em dieu d'aquell pare de família, bo, amable, educat, curós amb els detalls vers els demés... i que ves per on, un dia, descobrim que porta una doble o triple vida discreta, amagada a la vista de tothom, la qual faria posar de vermell a més d'una o d'un? Segur que coneixeu algú així.

Potser sí, que és veritat, que tots nosaltres portem a dins nostre un àngel i un dimoni convivint conjuntament de forma més o menys controlada. I que depèn només de nosaltres mateixos deixar-los aflorar en moments determinats o sucumbir irremeiablement a un dels dos. Cal saber-ho. Ser-ne conscients. Tenir prou força i ser valents per tal que la nostra vida tranquil·la i segura que ens hem procurat i de la que gaudim habitualment, no es converteixi en un infern fosc i profund. 

Però com ens ensenya Dante a la Divina comèdia, fins i tot, també de l'infern ens en podem sortir. Caldrà, això sí, trobar les complicitats i les forces necessàries, allà on siguin. Arrapar-nos a elles si cal amb les dents, tornar a començar i reeixir a una nova vida diferent que ens ha de fer indubtablement millors.

Fins aviat,
Jordi

dijous, 2 de juliol de 2015

L'alquimista de Paulo Coelho. Un llibre per connectar.

Salut internautes,

Sé que algú li pot semblar una obvietat, però crec, que hi ha llibres que formen part de l'imaginari col·lectiu i de la literatura universal, que mereixen ser llegits algun cop a la vida, encara que no formin part de les nostres lectures habituals. Només cal que triem el moment idoni i que ens aboquem a la seva lectura sense reserves ni prejudicis de cap tipus per treure'n el màxim profit. Com algú va dir una vegada, "quan has llegit un bon llibre no desapareix, sinó que s'amaga dins nostre. Les coses que hem après, el món que hem descobert amb la seva lectura, ens acompanyaran i formaran part de la nostra vida per sempre més".

L'alquimista d'en Paulo Coelho, és un d'aquests llibres.
Ens ensenya a connectar amb el nostre cor o el nostre interior i ens indueix a escoltar-lo. Ens porta a parlar amb "aquell" o amb "allò" que és el "tot". El mateix "tot" que ens envolta, que va crear el planeta que coneixem, que ens dóna l'energia i que tot ho pot.

L'alquimista explica que si quan tenim la nostra inspiració... perseguim el nostre somni i, persistim en completar la nostra llegenda personal... aleshores tard o d'hora trobarem el nostre tresor i aconseguirem fer realitat tot allò que semblava impossible.
Escoltant el nostre cor, podrem vèncer malalties, superar dificultats i decidir el moment d'abandonar aquesta vida, sempre i quan el "tot", no ho tingui previst i designat abans que nosaltres. Tot i així, arribada la nostra hora, sempre s'hi pot parlar i mirar de convence'l que ho deixi per un altre moment.

L'alquimista ens insinua que no hi ha alegries o felicitat sense la seva dosi de patiment, sense creuar el nostre propi desert, sense passar per poques o moltes dificultats. Fins i tot en ocasions, caldrà experimentar el dolor o experimentar sacrificis personals. És només a través d'aquest camí que arribarem a conèixer el significat de la felicitat i a tenir la capacitat d'ajudar i empatitzar amb als demés. 

Depèn de nosaltres, de com connectem amb el nostre cor i de les millores que fem en el present, que aconseguirem o no, fer d'aquest món un món millor. Així doncs, per acabar... cliqueu aquí i connecteu!!!

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 20 de juny de 2015

Umberto Eco i Haruki Murakami.

Salut internautes,

Umberto Eco i Haruki Murakami. Dos escriptors importantíssims de gran talent. Dos monstres de la literatura contemporània i també dos persones terrenals amb la mateixa naturalesa humana com qualsevol de nosaltres. I per tant, amb el mateix dret del món a tenir èxit però també a equivocar-se. 

És en aquest segon terme que crec que les seves dues darreres novel·les (respectivament) han estat un error de càlcul o d'expectativa.

En el cas del "Número Zero", d'Umberto Eco, m'he cansat de tants propòsits, matisos, preparatius i filosofies que s'esgrimeixen per muntar una mena de diari revolucionari. En una expressió col·loquial "Es mareja tant la perdiu" que hom acaba desesperat de veure que no s'arriba en lloc. I em sap greu dir-ho perquè l'anterior llibre d'Umberto Eco "El cementiri de Praga" em va encantar i el recordo amb una certa il·lusió. Però nois, en aquest cas, "Número Zero" no ha estat així. M'he desencisat una mica. De totes maneres, quan l'Umberto Eco tregui les seves properes novel·les, segur que me les tornaré a mirar. Per mi, una ensopegada no esborra el concepte que tinc sobre ell i continuarà essent un gran escriptor, d'aquells que fan escola en el món literari actual.

En el cas d'Haruki Murakami, jo no havia llegit res d'ell anteriorment, però sí que n'era conscient dels seus anteriors èxits com "Tokio blues", "Kafka a la platja" o "1Q84". Per això vaig decidir, arribat un precís moment de la meva vida personal, fer us tastet a la seva última novel·la o, més ben dit, en el recull de diferents contes que integren "Homes sense dones".  He llegit quatre dels set contes que es descriuen en aquest llibre. Quatre contes inconnexos, que no m'han aportat res de transcendental, que no els hi he sabut veure la gràcia de fons i que no m'han despertat l'espurna necessària per continuar invertint més temps en aquesta novel·la. Després, parlant amb altres lectors, he sabut que "Homes sense dones" era com l'excepció que confirma la regla en la trajectòria d'Haruki Murakami. Segur que sí, no ho dubto. Potser en un futur, hauré d'afinar més la punteria quan vulgui fer una aproximació a l'obra d'un gran escriptor.

En fi, internautes, si quan llegeixo un llibre que m'ha agradat us n'escric la ressenya explicant les seves bondats, és just que quan passa al revés també us expressi la meva més personal opinió, per ser coherents amb la filosofia d'aquest blog.

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 2 de juny de 2015

Algú com tu - Xavier Bosch

Salut internautes,
El premi Ramon Llull d'aquest any guardonava una novel·la "trencadora" si més no pel que fa a l'estil literari del seu escriptor. En Xavier Bosch deixa la trilogia del periodisme d'investigació, acció, corrupció i de lluites de poder... per fer un gir de 180 graus, i endinsar-se al gènere romàntic. Ara, en el seu darrer llibre "Algú com tu", l'escriptor ens proposa l'amor com a recepta als mals que viu la societat actual. 

Si un llibre (sigui del gènere que sigui) aconsegueix despertar com ha despertat l'entusiasme entre els seu lectors... i esdevé tot un fenomen literari, a mi se'm desperta la curiositat. I quan això passa, intento esbrinar si realment el seu èxit obeeix a una connexió "mística" entre el lector i l'obra que llegeix o si es tracta d'una moda incentivada mediàtica i circumstancialment del moment.
Un cop llegit, "Algú com tu" sorprèn i sorprèn molt.
- Sorprèn, perquè podria semblar una història romàntica i carrinclona si ens fixem en la portada o en les papallones de la reraportada. Romàntica...? pot ser sí, però amb una bona dosi de nostàlgia però mai cursi o embafadora.
- Sorprèn, perquè no parla de temes superficials, sinó de temes profunds com és la dificultat d'establir relacions estables en aquesta societat moderna o del significat de l'amor, no només entre una dona i un home, si no també entre un pare i una filla.
- Sorprèn, perquè no només hi ha uns protagonistes "materials" a la novel·la com son la Gina Homs i el Jean-Pierre Zanardi, sinó que també agafen una bona dosi de protagonisme, l'amor incondicional, les fractures familiars, la passió, el sexe, les llibreries, la poesia, la música, la pintura, la filosofia i Shubert per motius que ja descobrireu si algun dia llegiu "Algú com tu".
- Sorprèn finalment, perquè en el fons la novel·la, vol ser un homenatge als llibres i a les llibreries com es posa de relleu quan en Xavier Bosch diu literalment en una entrevista: "si obres un llibre..., descobreixes nous mons..., vius vides noves... i li dóna sentit a la teva vida".

Acabo amb un petit vídeo que podeu accedir a través d'aquest enllaç on en Xavier Bosch, ens descobreix els motius que l'han portat a decidir-se a escriure sobre l'amor en aquests precisos moments que vivim socialment.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 17 de maig de 2015

Strappo d'en Martí Gironell.

Salut internautes,

Strappo: terme lingüístic d'origen italià que dóna nom a la tècnica d'arrencament de la superfície cromàtica d'una pintura mural, amb la qual, s'aconsegueix separar la pintura de l'arrebossat del mur on es troba i trasplantar-la a un altre suport o indret diferent.

Som-hi!:
Martí Gironell, ens proposa el seu darrer llibre, una novel·la històrica sobre un dels episodis més cruents que ha patit l'art romànic català a la seva història.

A principis del segle XX les pintures romàniques de la Vall del Pirineu de Lleida eren arrencades sistemàticament per ser venudes a museus d'art nord-americans sota la connivència de moltes persones de Catalunya que ho sabien. Un espoli amb tota regla (legal però alhora immoral) que s'aprofitava de la ignorància de la gent del territori, de les necessitats econòmiques de certes parròquies i del buit legal del segle passat.

Però "strappo", com a tècnica, no només pot tenir aquesta connotació de crim cultural de l'art romànic del segle XII, també té la seva vessant positiva.Va ser la millor opció que es va trobar per salvaguardar i protegir aquest important llegat. Amb la mateixa tècnica d'arrencament, es va poder centralitzar en un únic museu català totes aquelles pintures que estaven permanentment exposades als robatoris, als actes de vandalisme i a unes condicions de conservació molt precàries.
Recentralitzant d'aquesta manera, aquests murals d'incalculable valor, es va reduir molt el comerç especulatiu i la cobdícia de personatges adinerats sense escrúpols de l'època. Tot i així, si viatgeu als Estats Units, a Massachusetts, encara podreu veure exhibides les pintures romàniques de Santa Maria de Mur a la coneguda Catalan Chapel del Museu de Belles arts de Boston. I... si no voleu fer tantes hores de viatge, també us podeu arribar fins al MNAC a Barcelona a on hi trobareu la millor i més important col·lecció del món de pintura romànica medieval.  

Naturalment, sempre us quedarà la bella opció de llegir "Strappo" d'en Martí Gironell; una novel·la fàcil de llegir, sense estilismes complicats, on hi trobareu personatges tan reals com el comerciant d'obres d'art Lluís Plandiura o Joaquim Folch i Torres, el salvador de bona part del patrimoni artístic català.

Tinc molt clar que en Martí Gironell, té un estil molt peculiar d'escriure, directe, incisiu, ràpid, de bon comunicador, com ho és ell, i que treballa amb arguments històrics ben documentats però sense la transcendència novel·lística que podem trobar en altres escriptors reconsagrats com per exemple Joan Sales, Marcel Proust, Philippe Claudel o Jaume Cabré. Sens dubte dins del panorama literari català, té el seu propi espai i un públic fidel que li resta expectant a cada sortida de les seves noves novel·les. Així doncs, Martí, si vols depurar encara més el teu estil fes-ho però sigues sempre tu.

Per cert, vull agrair la magnifica edició literària que ha fet "Edicions B" d'aquesta novel·la. Edicions tan ben acabades, serigrafiades a tot color per dins i per fora del llibre, amb una sobrecoberta amb elements en relleu que desperten sensacions, se'n veuen molt poques o gairebé mai. Els col·leccionistes de llibres i de les bones novel·les ja tenim un altre motiu per no deixar de comprar "Strappo" d'en Martí Gironell.

Fins aviat,
Jordi (posseïdor del primer llibre signat pel mateix autor, de la primera edició: abril 2015 de Strappo)