dilluns, 21 abril de 2014

La Metamorfosi de Frank Kafka o l'aperitiu d'aquest Sant Jordi.

Salut internautes,

Després de llegir "Els Miserables de Victor Hugo", em venia ganes de trencar una mica amb les lectures convencionals, reprendre algun vell clàssic literari i dedicar-me uns dies a la lectura d'alguna novel·la curta, d'aquelles que gairebé resulta indispensable haver llegit alguna vegada per tenir una visió una mica més complerta de l'univers literari.

La Metamorfosi de Frank Kafka, és l'única novel·la considerada acabada d'aquest mític escriptor.
No sabia ben bé què em trobaria. Fins ara mai havia agafat cap escrit d'en Kafka i tenia una certa curiositat per descobrir allò que és "Kafkià" i que tantes vegades utilitzem com adjectiu en les nostres converses, potser, sense saber el que significa realment.
En poc més de seixanta pagines que té "La Metamorfosi" hi he trobat: un ritme angoixant, un ambient opressiu que com a lector desitges que s'acabi ben aviat com si es tractés d'un malson i que en pocs minuts s'acabarà quan tot d'una ens despertem sobresaltats, una sensació de culpabilitat barrejada amb l'acceptació de la transformació en insecte que pateix el personatge principal, una situació irracional passada pel sedàs del raciocini, un humor latent que només es fa evident a petites pinzellades i una ficció creativa, imaginativa que s'escapa als paràmetres standeritzats de la literatura convencional.

Però potser en aquesta novel·la del que en el fons estem parlant és de com una societat autoritària i burocràtica tracta als seus individus diferents, o de la incomprensió que viuen els que pateixen una malaltia crònica irreversible per part de la societat i de com malgrat tot, la vida continua i s'ha acaba imposant a totes les adversitats. O potser, estem parlant de com algunes persones actuen egoistament amb aquelles altres que els hi proporcionen una vida acomodada mentre gaudeixen de salut i que quan aquestes persones benefactores pateixen penúries o malalties, deixen de ser útils, són abandonades pels seus familiars, amics o coneguts fins que s'acaben morint.

Segurament, cadascú de nosaltres hi trobarà un sentit i una interpretació diferent en aquesta novel·la que sens dubte recordareu al llarg del temps, i  que ens mostra l'essència d'allò que vol dir ser kafkià. 

Fins aviat,
Jordi

dimecres, 2 abril de 2014

Imatges no impreses d"Els Miserables". Darrer comentari.

Salut internautes,

Certament  una imatge val més que mil paraules. Però la imatge interna, personal, única que ens formem quan llegim un llibre que ens agrada i que ens atrapa, per força... ha de valdre més que centenars de milers de paraules. Aquesta imatge és nostra, l'hem creat en el nostre conscient, l'hem digerit, ha nascut espontàniament, ve acompanyada de sentiments, emocions, colors. Ens motiva, ens alliçona, la recordem i la guardem íntimament al costat del nostre cor,  la volem explicar, comentar, donar-la a conèixer als altres perquè la puguin arribar a estimar tal i com ho hem fet nosaltres. És que potser hi ha alguna altra acció més desinteressada i altruista que la que fa el lector... quan decideix aflorar les seves sensacions, explicar les seves vivències, quan ha acabat de llegir una novel·la? Quan, el mateix lector, sent el desig imparable de compartir aquestes emocions viscudes amb els demés?  Bé, suposo que sí i que en el fons és per això que es creen contínuament clubs de lectures, blocs de literatura, pàgines web de llibres, falques televisives, comentaris personals, tota una varietat de programes en els mitjans mediàtics, sense oblidar els twets i les nombroses i constants ressenyes a les xarxes socials.

Dit això, i per finalitzar les ressenyes de llibre que ja he acabat de llegir, he triat un paràgraf de la plana 358 del segon volum d'Els Miserables, a on en Victor Hugo, ens defineix molt bé la mena de llibre que va escriure. Diu així:

"El llibre que teniu entre mans és, del començament al final, en el seu conjunt com en els seus detalls, i a despit de totes les intermitències, excepcions o caigudes, la marxa del mal al bé, de la injustícia a la justícia, de la falsedat a la veritat, de la nit al dia, de l'apetit a la consciència, de la descomposició a la vida, de la bestialitat al deure, de l'infern al cel, del no res a Déu. Punt de partida: la matèria; punt d'arribada: l'ànima. L'hidra al començament, l'àngel al final."

Espero que serveixi per il·lustrar una mica allò de la imatge que he volgut dir-vos amb aquest post. Fins i tot, algú de vosaltres hi estarà d'acord. Si és així, em sentiré un xic més feliç. Gràcies per escoltar-me!

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 16 març de 2014

Perles literàries de Victor Hugo en "Els miserables" (Volum II)

Salut internautes,

Dins d'aquest any que vull dedicar als grans clàssics universals, defugint una mica de les novetats més rabioses del moment, vaig encetar ara, ja fa unes quantes setmanes, el primer volum de "Els Miserables".
Com us deia en la ressenya anteriorVictor Hugo deixa anar, a tort i a dret, reflexions, conjectures, conclusions de vegades referenciades en fets històrics i en altres ocasions, revestides de filosofia transcendental que no ens deixen indiferents.

De fet, gairebé, si obriu per qualsevol pàgina un dels dos volums d'aquesta llarga novel·la és ben segur que ensopegueu amb una d'aquestes petites joies narratives. Per exemple:

...pàgina 72 del segon llibre de "Els Miserables"
(...) Les novel·les d'amor han abusat tant de les mirades que han acabat desprestigiant-les. A penes si ara es gosa a dir que dues persones s'han estimat perquè s'havien mirat. Però vés és així com s'estima, únicament així. La resta és la resta, i ve després. Més grans no poden ser les grans sotragades que dues ànimes es donen en bescanviar aquesta guspira. (...)

Per altra banda he sentit a dir que alguna cosa està canviant en les llibreries i en la seva venda de llibres. Pel que es veu, hi ha una tendència a llegir llibres que porten més d'un any i mig publicats i que els lectors d'avui dia ja no es deixen influenciar per les promocions més agressives de les novetats literàries del moment. Serà per aquest motiu, que sense saber-ho, m'he marcat com a preferència cercar els grans escriptors de tots els temps? Serà per això, que ha tornat a ser un dels llibres més venuts "Wonder" publicat per primer cop el 2012, com es pot veure en el llistat dels llibres de ficció més venuts d'aquest bloc?

Vosaltres teniu la resposta.
Fins aviat,
Jordi

diumenge, 2 març de 2014

Estic llegint: Els miserables de Victor Hugo - (Volum-I)

Salut internautes,

Aquesta és una obra que pot provocar en el lector moments àlgids de gran passió i moments d'ensopiment tediós en determinades pàgines, que desitjaries llegir ben de pressa per avançar en la trama i retrobar-te amb el rerefons de la novel·la. 

És una obra que malgrat certs moments insípids, si t'ho agafes amb heroica paciència, trobes veritables perles literàries que justifiquen el gran ressò mediàtic i la majestuosa fama que va adquirir en Victor Hugo amb aquesta novel·la, que és tot un clàssic de la literatura universal.

Per exemple, a la plana 309, Victor Hugo fa una descripció o, millor dit, una reflexió del vençut en el camp de batalla i que val la pena que us en faci un bocinet, perquè veieu a què em refereixo amb això de les perles literàries:

(...)"Si res és esfereïdor, si existeix una realitat que sobrepassa el somni, és aquesta: viure, veure el sol, estar en plena possessió de la força viril, tenir la salut i l'alegria , riure sense por, córrer cap una glòria que es té al davant, enlluernadora, sentir-se el pit un pulmó que respira, un cor que batega, una voluntat que raona, parlar, pensar, esperar, estimar, tenir mare, tenir dona, tenir fills, tenir la llum, i de sobte, el temps d'un crit, en menys d'un minut, esfondrar-se en un abisme, caure, rodolar, aixafar, ser aixafat, veure espigues de blat, flors, fulles, branques, no poder agafar-se a res, sentir la inutilitat del propi sabre, homes a sota, cavalls al damunt, debatre's en va, amb els ossos trencats per una guitza a les fosques, sentir un taló que us fa saltar els ulls, mossegar ferradures en ràbia, asfixiar-se, xisclar, recargolar-se, ser allà a sota i pensar: "¡Fa una estona jo era viu!" (...)

Com veieu, una situació que de ben segur es podria aplicar a molts herois catalans que van deixar la seva vida defensant els seus ideals, les seves famílies, els seus anhels, la seva voluntat de lluitar pels seus drets, per la seva existència i per deixar a les generacions futures, un país millor. 

En fi, com que "Els miserables" és una obra bastant immensa per la quantitat de planes que té i per la rellevància històrica que ha agafat al llarg dels temps, ens podem continuar trobant en aquest bloc per comentar algun altre passatge rellevant, més endavant, en algun altre moment.

Fins aviat,
Jordi

divendres, 17 gener de 2014

Quan érem feliços d'en Rafel Nadal

Salut internautes,

Diuen els savis que de tant en tant, els lectors, hem de ser valents i deixar de banda (encara que sigui per un període curt de temps) aquells llibres que tenim per costum llegir. Diuen també, que és bo per la nostra formació, com a lectors, fer alguna incursió literària en altres arts lingüístiques inexplorades per nosaltres que ens podrien ensenyar tot un món de sensacions que val la pena visitar, malgrat no ens atreguin inicialment.

Doncs bé, seguint aquesta màxima, vaig triar el llibre d'en Rafel Nadal "Quan érem feliços" que anava per la seva sisena edició. Conscient que corria un risc de trobar-lo insípid perquè les cròniques, memòries, biografies, autobiografies i similars a mi mai m'han cridat l'atenció. De fet, pensava que aquest tipus de lectura era cosa de gent de la tercera edat i que algun dia, quan sigués més vellet ja tindria temps d'explorar aquest terreny literari. Però nois! m'equivocava.
Quan encetes el llibre d'en Rafel Nadal t'engoleix. T'arrossega com si fos un corrent d'aigua fresca i clara, envoltada per una aroma novel·lística, que si fos un perfum, seria dels cars. Segur! I dic aroma perquè estic convençut que cada llibre guarda al seu interior la  seva aroma, la seva ànima particular i et deixa amb un o altre regust peculiar. Digueu-me romàntic si voleu.
El cas és que et trobes tan còmode entre les seves pàgines que tot flueix en perfecta harmonia estilística. Mentre llegeixes, recordes i visualitzes una època nostàlgica, entranyable, plena de dificultats i anècdotes simpàtiques que va viure la família Nadal - Ferreres en plena època de la post guerra. Una família de 12 fills, amb uns pares de l'Opus Dei que van saber donar tota la llibertat educativa als seus fills sense imposar mai les seves creences personals i educant-los de la millor manera que van poder i saber  més o menys com avui en dia ho intentem fer tots els pares però en un altre context social i econòmic ben diferent.

En fi, crec que si teniu ganes de buscar un llibre ben estructurat, de ràpida lectura, amb una exquisida qualitat narrativa, de fort calatge cultural-gironí i prioritzeu aquests valors, per sobre dels assassinats i les intrigues que es troben en altres novel·les, amb el llibre d'en Rafel Nadal,  podreu xalar d'allò més.

Per cert, en Rafel Nadal és el número sis de 12 germans que va començar amb en Quim i que va completar l'Elena quan en Quim tenia 17 anys.


Fins aviat,
Jordi

dimarts, 24 desembre de 2013

He llegit: Fra Junoy o l'agonia dels sons d'en Jaume Cabré

Salut internautes,

Crec que algun altre cop ja ho he dit, però no em fa res insistir-hi.
Escriure com ho fa en Jaume Cabré, només ho poden fer els grans escriptors. L'estil, la tensió, l'abducció que ens provoca la lectura de qualsevol de les seves novel·les, és impressionant. Mai et quedes indiferent després de tancar la darrera pàgina de qualsevol de les seves obres. Mentre llegeixes la novel·la, et pots trobar fent un mig somriure i només unes pàgines més endavant, et pots trobar que el cor se't fa a miques. En un moment donat, et pots veure accelerat per la velocitat lectora que et porta la construcció sintàctica de les frases i acte seguit, al paràgraf següent, que tot s'estabilitza, que gairebé tot s'atura per la profunditat i transcendència del contingut.

"Fra Junoy o l'agonia dels sons" és la segona part d'una trilogia que transcorre a la població de Feixes (Terrassa). En aquesta ocasió, ens endinsarem a la vida d'un monestir de clausura en el qual el nostre frare és relegat com a confessor del monestir de la Ràpita de l'"Ordre del Císter de l'Observança Estricta en la Pobresa Absoluta". Fra Junoy s'enfrontarà amb la intolerància, la incoherència eclesiàstica, el fanatisme religiós i el poder absolut de qui pot salvar una ànima, o bé arruinar per sempre la vida física i espiritual d'un frare pel sol fet de pensar diferent, de contradir les normes establertes, enquistades, inamovibles, eternes... durant segles i segles.

En conclusió, Què és un bon llibre?... ja ho sabeu. I què us pot agradar (encara més) si esteu interessats en la vida secreta de les monges de clausura?..., també és cert. Però per sobre de tot, us pot entusiamar pel rerefons que s'hi amaga, tan antic i a la vegada tan actual com el que ens podem trobar avui dia.

Bona lectura i bones festes.
Fins aviat,
Jordi

dimecres, 18 desembre de 2013

La selecció dels llibres del celler pel 2014

Salut internautes,

Aquest any he seleccionat la quantitat de 17+14 llibres en homenatge al "tri centenari de 1714 a Catalunya", que està a punt de començar.
He defugit expressament dels llibres més comercials i de tots els que he remenat, m'he fixat en els que tot i no ser de la més rabiosa actualitat, el boca orella els ha tornat a posar de moda (malgrat els anys que porten editats). Aquí teniu els primers set llibres:


En quant a la resta (vint-i-quatre llibres concretament), els he escollit per la seva qualitat, sempre procurant que configurin un ventall novel·lístic prou ampli per arribar tant als lectors més experimentats com als lectors més joves. I també... als més menuts de la casa.

En trobareu alguns amb clau d'humor, com és el cas del "Ha tornat" i d'altres que formen part (més o menys encertadament) de l'anomenada literatura eròtica femenina, com seria el cas del "Faré tot el que tu vulguis".

Algunes novel·les, us semblaran molt properes a la vostra realitat geogràfica, com podria ser "L'arquitecte de somnis". En d'altres, com en el cas de "La peixera", potser pensareu que són especialment cruels, tal i com ho han reflectit les crítiques i opinions d'alguns lectors. 

Fins i tot, en alguns dels llibres proposats us podeu retrobar amb vells sentiments que us abocaran, sens dubte, a la nostàlgia familiar, com és el cas del llibre "Quan érem feliços". O podríeu refermar la perseverança patriòtica d'anhelats desitjos de llibertat, amb la novel·la de l'Andreu Martin "Cicatrius de 1714". I perquè no, podria ser que descobríssiu alguna joia literària de gran èxit actual, com la novel·la "Quan jo tenia cinc anys en vaig matar", de l'escriptor Howard Buten, traduïda a setze idiomes i amb unes vendes que superen els dos milions de llibres venuts a França.

En fi, amics, si les recomanacions atemporals dels lectors que ja els han llegit van ben encaminades, estic segur que podreu gaudir del plaer de la lectura, en aquestes festes tan especials que se'ns acosten.
Us desitjo un bon Nadal i un molt bon any 2014, ple de grans obres literàries, de grans fites històriques, de felicitat i llibertat.
Fins aviat,
Jordi

Nota: Per saber-ne més sobre aquests llibres, podeu clicar l'enllaç de cadascun d'ells que us deixo a continuació.
10.- Wonder

Més 14:
20.- Ha tornat

dimarts, 3 desembre de 2013

Lectura acabada: El pelegrinatge insòlit de Harold Fry.

Salut internautes,

A una velocitat lectora de 20 pàgines per dia he acabat de llegir "El pelegrinatge insòlit de Harold Fry". Sí, ja ho sé, m'ho he agafat amb molta calma, però... que consti que no ha estat per manca d'interès en el llibre sinó més aviat per altres afers laborals més prosaics que m'han tingut ocupat. :-)

"El pelegrinatge insòlit de Harold Fry", és un d'aquells llibres que et fan replantejar algunes qüestions que formen part de la nostra esfera més íntima i que sovint ens passen per alt en el tarannà atrafegat del dia a dia.

El llibre, a estones simpàtic, a estones profund i gairebé sempre entranyable, et crida l'atenció per la seva senzillesa. Esguarda una bellesa literària, que se'ns revela a cada paraula, a cada frase i fins a la última síl·laba de la darrera pàgina. 

La història que ens planteja la Rachel Joyce, et va creant expectatives que van creixent a cada pas, a cada quilòmetre que recorre en Harold Fry en el seu peculiar pelegrinatge a peu des de Kingsbridge (Anglaterra) fins a Berwick-upon-Tweed (Escòcia).

Amb en Harold Fry, somriureu, empatitzareu, us enfrontareu a les vostres pors més íntimes, potser fins i tot, trobareu algun paral·lelisme en alguna tribulació de la vida del protagonista i algun moment concret de la vostra.

Sempre he pensat que una gran obra és aquella que en poques línies et captiva l'atenció i et manté expectant fins al final. Doncs bé, aquesta novel·la... ho és. Algú em va dir que les últimes 20 pàgines són les millors... és cert. De fet, si mai comenceu la seva lectura, val la pena que arribeu fins al final de la vostra travessia lectora sense defallir pel camí.

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 16 novembre de 2013

"El pelegrinatge insòlit de Harold Fry" de la Rachel Joyce.

Salut internautes,

Tinc entre mans un llibre altament recomanable segons diuen molts lectors i segons professen les crítiques que he trobat a través de la xarxa.

"Un petit échantillon" que diuen els francesos:
"La carta que ho havia de canviar tot va arribar un dimarts. Era un matí qualsevol de mitjan abril que feia olor de roba neta i gespa segada. En Harold Fry estava assegut a la taula per esmorzar, acabat d'afaitar, amb una camisa neta i corbata,davant d'una torrada que no es menjava. Per la finestra de la cuina guaitava amb ulls distrets a la gespa arranada del davant, amb l'estenedor desplegable de la Maureen clavat al mig i encerclada per tots tres costats per la tanca de fusta dels veïns.
- Harold! - va cridar la Maureen per sobre del brunzit de l'aspirador -. Carta!" (...)

Així comença aquesta novel·la de la Rachel Joyce publicada en català l'any 2012 i traduïda a molts idiomes. Ha passat més d'un any de la seva publicació a la nostra llengua i la seva fama continua creixent. Tinc ganes de comprovar per mi mateix si aquesta fama és del tot ben merescuda o respon més aviat a criteris comercials. De moment les vibracions són bones, hehehe.

Us deixo amb un "book video trailer" de la novel·la per anar fent boca.
Fins aviat,
Jordi

dissabte, 9 novembre de 2013

August de John Williams

Salut internautes,

Què és "August"?
D'entrada és el nom del primer emperador de la dinastia Juli - Clàudia de nom: Gai Juli Cèsar Octavià, Cèsar August, Octavi August o simplement August. Va ser el successor de Juli Cèsar. Nebot i hereu de Cèsar, s'imposà a la guerra civil que hi hagué després de l'assassinat de Juli Cèsar l'any 44 aC.

Però "August" com a novel·la, és per sobre de tot un exemple atemporal de la naturalesa humana en estat pur alhora que un magnífic finestral al món romà de  l'any 44 aC fins el 14 dC. Una època on les lluites cruentes pel poder eren més que habituals, un període de la història on els magnicidis i les traïcions eren massa sovint moneda de canvi al millor postor, on les relacions sexuals entre iguals eren tolerades com una variant més de les preferències sexuals de cadascú i on els adulteris que es succeïen a tort i a dret, eren acceptats com un fet comprensible i quotidià, sobretot, si el marit es passava molt de temps lluny de la seva parella defensant l'imperi i la pau romana contra els invasors.

"August" és també un món on els pactes interessats amb enemics eren disfressats de cordialitat i amistat on sense cap escrúpol es concertaven matrimonis de conveniència sotmesos a interessos partidistes per engrandir, encara més, l'imperi i la seva influència sobre els altres pobles o nacions.

"August" és tot això i més, guarnit  amb unes pinzellades de filosofia que flueixen del mateix emperador.

Així doncs, podríem dir que:
Si us agraden les històries de romans, aquest pot ser un molt bon llibre.
Si us agrada la narrativa històrica no subjecta a l'encotillament mil·limètric i cronològic, aquest... pot ser un bon llibre.
Si us agraden els llibres amb complots polítics on el que val és aconseguir el poder per el poder amb tota mena de traïdories, morals i sexuals, aleshores aquest... pot ser un llibre com n'hi ha molts. Però si ja esteu saturats de romans, emperadors, filòsofs i poetes il·lustrats aleshores... aleshores segur que aquest llibre pot ser un avorrit llibre. Vosaltres trieu. 

Per cert, posats a triar una història de romans, em quedo amb "Barcino" de la Maria Carme Roca. ;-)

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 1 octubre de 2013

Stoner de John Williams (traduït per Albert Torrescasana)

Salut internautes,

Déu! no us podeu imaginar com he odiat el personatge de William Stoner.
La primera part del llibre em va atrapar per la senzillesa humil de la trama que ens planteja l'autor de la novel·la. Després, quan William Stoner, descobreix la seva passió inexorable, gairebé religiosa per la literatura, comença una vida que alguns lectors la  descriurien com heroica, altres dirien que és la vida clàssica d'un perdedor, altres la definirien com la vida d'un lluitador incansable, perseverant amb les seves idees i uns altres com jo, opinem que és la vida d'una persona marcada per l'abúlia, és a dir, la vida d'un home que ha perdut o se li ha afeblit considerablement la força de voluntat i es incapaç de reaccionar.

M'he passat gran part del llibre desitjant que el personatge agafés les regnes de la seva vida i que es desempallegués de prejudicis i lligams socials per aconseguir ser una mica més lliure, més feliç d'acord amb la seva pròpia concepció de la vida; però no. No ha estat possible.

Dit això, l'autor aconsegueix que aquesta vida grisa, tediosa del personatge t'atregui simplement per la seva forma d'escriure. Com diu el mateix traductor de la novel·la, l'Albert Torrescasana: "La clau de l’èxit resideix en l'honestedat i la noblesa amb què escriu, lluny de la pretensió i del virtuosisme. És una literatura que neix del pur plaer d'escriure, que atrapa amb aquella màgia que t'empeny a continuar llegint, i que, sense entretenir-se en descripcions enfarfegoses, ofereix escenes commovedores i apassionants, amb un rerefons de solitud i de conflicte intern perpetu".

Per acabar, crec que seria just proclamar als quatre vents, que gran part de l'èxit de la novel·la es deu a la traducció, precisa i rica en matisos, que fa l'Albert Torrescasana, sense la qual el lectors, no haguéssim copsat les lluites interiors que manté en William Stoner fins al final de la seva vida. 

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 9 setembre de 2013

Per un sac d'ossos. Un "Gran Reserva" de vuit anys.

Salut internautes,

Fa temps una blocaire lletra-ferida com nosaltres em va recomanar un llibre amb una sola frase. Em va dir: "si busques un llibre ben fet, capaç d'emocionar i amb contingut, no busquis més; llegeix "Per un sac d'ossos" d'en Lluís-Anton Baulenas i ja em diràs". D'aquesta frase han passat set anys.

El temps, ha fet que aquesta recomanació quedés mig arxivada en el meu subconscient fins que fa unes poques setmanes buscava el llibre de lectura de l'estiu. Havia de ser el llibre de l'any. No calia que fos d'aquest any, podia ser de qualsevol any, en tenia prou que em marqués l'interior, que me'n recordés d'ell tota la vida, que es convertís en una altra petita joia de la meva biblioteca personal i que fos d'aquells llibres que com a mínim un cop a la vida l'has de llegir.

Com passa sovint, els llibres sembla que em busquin, que tinguin ànima, i que d'alguna manera es facin presents per sobre dels milers de llibres d'una llibreria. El llibre era allà, entremig de molts altres d'interessants, però aquest, editat el 2005, romania mig oblidat al seu prestatge a l'espera que uns ulls com els meus, badocs i inquiets al mateix temps, es fixessin en ell.

Ara, quan porto ja més de dos terceres parts de la seva lectura, he de dir que m'hi trobo bé, que m'agrada, que és un plaer descobrir-se a un mateix embadalit admirant la forma d'escriure que té en Lluís-Anton Baulenas i que no m'avergonyeixo gens d'haver-me esperat tant a llegir-lo. Com diu el tòpic, les coses que han de passar passen i arriben quan arriben, no abans.

Per acabar i donat que estem a pocs dies de la Diada de Catalunya i en un temps de fer cadenes humanes i cadenes blocaires i arriba el moment de "Fer Via" cap a la llibertat de Catalunya, vull contribuir a la cadena blocaire donant-li la mà al bloc de la  Marta que em segueix.

Fins aviat i VISCA CATALUNYA, LLIURE //*//

dijous, 15 agost de 2013

"El carrer de l'embut" de la Pilar Rahola

Salut internautes,

A mig camí entre el llibre d'assaig i la novel·la històrica, la Pilar Rahola ens delecta amb un llibre ple de matisos i de records que ens ajudaran a entendre una mica més la societat catalana dels anys 20 i 30.
En aquest llibre viureu moments històrics que formen part de la nostra memòria col·lectiva com a poble i que van deixar en el nostre subconscient català una petja gravada a ferro i foc; com per exemple la dictadura de Primo de Rivera o la proclamació de l'Estat Català per Lluís Companys a la plaça Sant Jaume.
A mig camí del massís del Cap de Creus i el Mediterrani, a l'extrem nord-est de Catalunya, hi trobareu Cadaqués, on hi descobrireu (novel·lísticament) tot un entramat de personatges emblemàtics com l'encarnació de  "La ben plantada" d'Eugeni d'Ors, el gran pedagog Lluís Tasis i Parnau  o el mateix Salvador Dalí envoltat, com no podia ser d'una altra manera, de la vida social i bohèmia que es traginava en aquest bell racó de la nostra nació. 

L'escriptura de la Pilar Rahola està molt ben argumentada en el context històric. Es percep un treball de documentació força important aromatitzat amb aquell parlar salat cadequesenc tan bell i alhora enriquidor de la nostra llengua, però... (al meu entendre) l'escriptora no pot evitar que aflori en la seva novel·la, la vena periodística que porta gravada en el seu ADN, en tant en quant personatge públic que és, acostumat a tractar amb tot tipus de mitjans mediàtics.
Crec que el bagatge periodístic i televisiu de la Pilar Rahola la traeix una mica en el moment de mantenir el to i el ritme d'aquesta novel·la. 

Fins aviat,
Jordi                                                  

diumenge, 7 juliol de 2013

Philippe Claudel: "La néta del senyor Linh".

Salut internautes,

El passat dia 27 de juny parlava amb la meva llibretera de capçalera, la Teresa d'El Cucut, sobre el regust final que et deixen les novel·les. Parlàvem d'aquella sensació de buidor que et pot quedar, quan després de llegir un llibre d'en Josep Pla, t'aboques a la lectura d'un escriptor modern que utilitza un to literari molt diferent, amb els verbs en present, amb frases curtes i un llenguatge sense adjectius poètics i enlluernadors.

Dèiem (la Teresa i jo) que el canvi de xip és complicat. Que cal fer com un resset per tornar a apreciar les bones sensacions literàries, per deixar-te impregnar l'ànima amb les noves bondats amagades que et podria desvetllar la nova lectura i el nou estil d'un autor modern (radicalment diferent) a en Josep Pla.

Diuen (alguns entesos) que quan un lector s'inicia com escriptor, és recomanable que utilitzi frases curtes. El punt i seguit. Una estructura gramaticalment correcte amb subjecte, verb i predicat, i que es deixi de frases subordinades amb estructures llargues i complexes. Però quan aquesta estructura simplista et va portant cap un terreny engrescador, amb contingut i originalitat, te n'adones que aquest escriptor modern del qual no n'havies sentit a parlar mai, és un geni i et "maleeixes" de no haver-lo descobert abans. 

Diria (jo mateix) que aquest és el cas d'en Philippe Claudel, un escriptor francès poc conegut a casa nostra, premiat diverses vegades en el país veí, que amb aquesta prosa simplista, desproveïda de grans figures literàries que exhibeix en "La néta del senyor Linh", et va portant cap un terreny emocionant fins que arribes al final de la novel·la.

Diré finalment, que perles com aquesta o com "Les ànimes grises" del mateix autor, no ens les hauríem de deixar perdre. Si més no, per fer un tastet en d'altres escriptors tan o més bons com els que estem acostumats a sentir-ne a parlar en els grans circuits comercials.

Fins aviat,
Jordi

dilluns, 24 juny de 2013

He travessat l'infern d'en Dan Brown.

Salut internautes,

Permeteu-me una reflexió:
Deia en Dante Alighieri que "Els llocs més obscurs de l'infern estan reservats per a aquells que mantenen la neutralitat en temps de crisi moral".  
Estem en un temps que mes rera mes, se'ns escola la vida i ens anem deixant la pell (i els calers) per culpa de la crisi econòmica mundial. Un temps, en el que anem baixant nivells dels estrats del benestar social cada vegada més ràpids i profunds. Potser no són els mateixos nivells pecaminosos com eren els nou cercles de l'"Infern" descrits per Dante en la seva gran obra "La Divina comèdia" però sí, que tenen el seu aire "infernal" sobre tot en el terreny econòmic i social.
Cal que reaccionem. Cal que deixem enrere moralitats tedioses, dubtes poc fonamentats, recels covards i encarem el nostre futur de forma esperançada, obstinada i decidida a aconseguir un nou estat, que ens ha de fer més lliures econòmicament, més justos socialment i molt més sobirans nacionalment.

Dit això, i un cop acabada la lectura de "Inferno" de Dan Brown, us he de dir que:
- la seva obra no decep gens ni mica als seguidors de Dan Brown.
- que és un llibre que t'atrau tant, que quan te n'adones, ja estàs a les últimes pàgines del llibre.
- que tot i que en un primer moment sembla una mica previsible, en Dan Brown, ens canvia els esquemes preconcebuts i ens torna a sorprendre magistralment amb el desenllaç final de la novel·la.
- que us agafaran ganes de veure monuments, de viatjar a ciutats tan emblemàtiques com  Florència, Venècia o Istanbul, per reviure i recordar bells passatges de la novel·la, on en Robert Langdon i la Siena s'hi han deixat la pell, metafòricament parlant.
- que voldreu investigar el significat de conceptes com "el transhumanisme", "els vectors vírics" i la "fórmula Malthus", per entendre i comprendre encara més el rerefons de la novel·la.
En definitiva, si us va agradar "El codi Da Vinci" o "Àngels i Dimonis" d'en Dan Brown, aquest és un del vostres llibres per passar-vos-ho bé aquest estiu.

Fins aviat,
Jordi