diumenge, 30 d’agost de 2015

Cremeu Barcelona! d'en Guillem Martí

Salut internautes,

Ho he tornat a sentir.
Em refereixo a aquella sensació de plenitud, d'emoció controlada, d'il·lusió sobtada, que en un moment inesperat, sense guardar relació amb res del que fem en aquell moment, ens envaeix de forma silenciosa al mig de les nostres activitats més quotidianes.
Aquella sensació en la que, de cop i volta, recordem el llibre que estem llegint. El mateix llibre que ens està esperant delerós perquè el tornem a agafar, el tornem a obrir acariciant les seves pàgines, a poc a poc, d'una en una, mansament i el devorem amb la nostra mirada atenta, absorta a qualsevol realitat que ens envolta.

Això és el que m'ha fet sentir "Cremeu Barcelona!" d'en Guillem Martí.

Una història heroica, desconeguda fins el moment on l'any 1939 el Conseller de proveïments de la Generalitat, Miquel Serra Pàmies, va haver de lluitar contra les ordres que li venien dictades per la Kominter (III Internacional Comunista), Va fer servir la incompetència, la ineptitud, la confusió i els mals entesos premeditats com a armes per salvar la vida a centenars de milers d'innocents barcelonins evitant així, que Barcelona s'incendiés pels quatres costats i que literalment saltés pels aires.

Miquel Serra i Pàmies va arriscar la seva vida, la de la seva dona embarassada i la dels seus amics més propers essent conscient que si no ho aconseguia, el més probable, és que tots ells acabessin afusellats i que una bona part dels barcelonins d'aquella època morissin cremats sota les flames de les bombes incendiàries.


Gràcies a aquest acte d'heroïcitat, de desobediència, originat per un atac d'audàcia, avui dia reconeixem Barcelona com la ciutat que és. I malgrat la dura dictadura feixista que vam patir els catalans poc després durant molts i molts anys, podem dir que encara som aquí, tossuts, perseverants, esperançats per un futur millor.

És més que probable que el fenomen literari en què s'està convertint aquesta novel·la, contribueixi a engrandir una part de la història prou desconeguda pels catalans i al reconeixement ben merescut cap a aquest heroi. Però fins que no arribi aquest moment us deixo aquí el tràiler de la novel·la i el primer capítol per satisfer una mica la vostra curiositat.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 9 d’agost de 2015

Els meus anhels - Jordi Policarp

 

Voldria convèncer,
cridar als quatre vents.

Voldria fer despertar als que encara dormen,
esperonar, motivar, engrescar als que encara dubten.
Desterrar les pors heretades del passat i omplir d'entusiasme i il·lusió tots els cors.
Fer que els anys de foscor, penúries i misèries d'altres temps es transformin d'una vegada per totes 
en anys de claror, riquesa i felicitat.

Voldria que tothom s'adonés de la importància del moment.
Fer veure als que encara tenen els ulls entelats, 
que només tindrem una oportunitat.

Voldria que tothom entengués que la història la podem reescriure en positiu d'una manera triomfant 
o que serem anorreats com a poble, sense pietat i per sempre més.

Voldria honorar als nostres avantpassats, a tots aquells que van patir per nosaltres,
que van estimar aquest país i que van morir amb l'esperança que un dia 
Catalunya aconseguiria la seva llibertat.

Voldria donar la meva sang, la meva vida, si d'aquesta manera els meus fills, els seus nets i les futures generacions rebessin el llegat d'una Catalunya millor, d'una Catalunya independent
 i que arribessin a estimar-la tal i com l'estimo jo.

Voldria fer tot això i molt més i sé que se'ns acaba el temps.

Sé que encara hi ha gent que viu despreocupada, feliç, distreta 
i que podrien fer molt més del que fan per aconseguir aquest somni tan important.

Sé que si no ho aconseguim serà només per culpa nostra
i que després vindran les desesperacions, frustracions i les autocomplaences.

Sé que aleshores serà tard, molt tard i que no hi haurà volta enrrere.

Per això demano 
a tots els que m'enteneu, a tots els que m'escolteu, a tots els que lluiteu per aquests ideals, 
que fem el darrer esforç, ens conjurem, col·laborem i ens organitzem 
per arribar allà on encara no hem arribat, 
sabent que el nostre premi 
ha de ser la llibertat.

(signat:Jordi Policarp)

diumenge, 26 de juliol de 2015

"La noia del tren" de la Paula Hawkins

Salut internautes,

Avui és tot un plaer parlar-vos d'un llibre que m'ha agradat, que m'ha fet entusiasmar com feia temps que no em passava. La noia del tren d'aquesta escriptora nascuda a Zimbabwe, és d'aquells llibres que ens fan vibrar, ens carreguen les piles i ens dóna sentit a la vida.

He trobat impressionant veure com al llarg de tota la novel·la "les peces" van encaixant una a una fins a completar-se com si d'un gran trenca-closques es tractés; com l'opinió que ens formem els lectors, sobre els diferents protagonistes va canviant a poc a poc a mesura que va avançant l'acció; com juga l'escriptora amb nosaltres i ens fa passar pràcticament a sentir animadversió cap a un personatge d'extraordinària feblesa humana, a pàgines després, empatitzar amb ell i a estimar-lo amb totes les seves manies i les seves rareses. És també increïble, en el bon sentit de la paraula, veure com un petit detall, inesperat, observat en una rutina diària, pot desencadenar tot un thriller psicològic com esdevé "La noia del tren".

El llibre ens parla d'aquelles parelles que ens envolten, dels nostres amics, veïns i coneguts que sovint els idealitzem perquè només coneixem una part de la seva vida, i no ens parem a pensar quina és la vida real que porten entre-mans, a porta tancada, fora de la mirada curiosa dels seus iguals.

Paula Hawkins ens mostra (allò que hem sentit tantes vegades) que la realitat moltes vegades supera la ficció i que en el fons cap de nosaltres està prou segur en aquest món. 

Podria passar, i potser més sovint del que ens pensem, que aquell veí que tenim a prop nostre, amb el qual ens hem saludat a l'ascensor, aquell amb qui ens creuem tot sovint pel carrer, aquell amb qui compartim una part del nostre trajecte o aquell veí amb qui fins i tot hem arribat a compartir alguna xefla o festa del barri, amagui un assassí sense escrúpols dins seu. I què em dieu d'aquell pare de família, bo, amable, educat, curós amb els detalls vers els demés... i que ves per on, un dia, descobrim que porta una doble o triple vida discreta, amagada a la vista de tothom, la qual faria posar de vermell a més d'una o d'un? Segur que coneixeu algú així.

Potser sí, que és veritat, que tots nosaltres portem a dins nostre un àngel i un dimoni convivint conjuntament de forma més o menys controlada. I que depèn només de nosaltres mateixos deixar-los aflorar en moments determinats o sucumbir irremeiablement a un dels dos. Cal saber-ho. Ser-ne conscients. Tenir prou força i ser valents per tal que la nostra vida tranquil·la i segura que ens hem procurat i de la que gaudim habitualment, no es converteixi en un infern fosc i profund. 

Però com ens ensenya Dante a la Divina comèdia, fins i tot, també de l'infern ens en podem sortir. Caldrà, això sí, trobar les complicitats i les forces necessàries, allà on siguin. Arrapar-nos a elles si cal amb les dents, tornar a començar i reeixir a una nova vida diferent que ens ha de fer indubtablement millors.

Fins aviat,
Jordi

dijous, 2 de juliol de 2015

L'alquimista de Paulo Coelho. Un llibre per connectar.

Salut internautes,

Sé que algú li pot semblar una obvietat, però crec, que hi ha llibres que formen part de l'imaginari col·lectiu i de la literatura universal, que mereixen ser llegits algun cop a la vida, encara que no formin part de les nostres lectures habituals. Només cal que triem el moment idoni i que ens aboquem a la seva lectura sense reserves ni prejudicis de cap tipus per treure'n el màxim profit. Com algú va dir una vegada, "quan has llegit un bon llibre no desapareix, sinó que s'amaga dins nostre. Les coses que hem après, el món que hem descobert amb la seva lectura, ens acompanyaran i formaran part de la nostra vida per sempre més".

L'alquimista d'en Paulo Coelho, és un d'aquests llibres.
Ens ensenya a connectar amb el nostre cor o el nostre interior i ens indueix a escoltar-lo. Ens porta a parlar amb "aquell" o amb "allò" que és el "tot". El mateix "tot" que ens envolta, que va crear el planeta que coneixem, que ens dóna l'energia i que tot ho pot.

L'alquimista explica que si quan tenim la nostra inspiració... perseguim el nostre somni i, persistim en completar la nostra llegenda personal... aleshores tard o d'hora trobarem el nostre tresor i aconseguirem fer realitat tot allò que semblava impossible.
Escoltant el nostre cor, podrem vèncer malalties, superar dificultats i decidir el moment d'abandonar aquesta vida, sempre i quan el "tot", no ho tingui previst i designat abans que nosaltres. Tot i així, arribada la nostra hora, sempre s'hi pot parlar i mirar de convence'l que ho deixi per un altre moment.

L'alquimista ens insinua que no hi ha alegries o felicitat sense la seva dosi de patiment, sense creuar el nostre propi desert, sense passar per poques o moltes dificultats. Fins i tot en ocasions, caldrà experimentar el dolor o experimentar sacrificis personals. És només a través d'aquest camí que arribarem a conèixer el significat de la felicitat i a tenir la capacitat d'ajudar i empatitzar amb als demés. 

Depèn de nosaltres, de com connectem amb el nostre cor i de les millores que fem en el present, que aconseguirem o no, fer d'aquest món un món millor. Així doncs, per acabar... cliqueu aquí i connecteu!!!

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 20 de juny de 2015

Umberto Eco i Haruki Murakami.

Salut internautes,

Umberto Eco i Haruki Murakami. Dos escriptors importantíssims de gran talent. Dos monstres de la literatura contemporània i també dos persones terrenals amb la mateixa naturalesa humana com qualsevol de nosaltres. I per tant, amb el mateix dret del món a tenir èxit però també a equivocar-se. 

És en aquest segon terme que crec que les seves dues darreres novel·les (respectivament) han estat un error de càlcul o d'expectativa.

En el cas del "Número Zero", d'Umberto Eco, m'he cansat de tants propòsits, matisos, preparatius i filosofies que s'esgrimeixen per muntar una mena de diari revolucionari. En una expressió col·loquial "Es mareja tant la perdiu" que hom acaba desesperat de veure que no s'arriba en lloc. I em sap greu dir-ho perquè l'anterior llibre d'Umberto Eco "El cementiri de Praga" em va encantar i el recordo amb una certa il·lusió. Però nois, en aquest cas, "Número Zero" no ha estat així. M'he desencisat una mica. De totes maneres, quan l'Umberto Eco tregui les seves properes novel·les, segur que me les tornaré a mirar. Per mi, una ensopegada no esborra el concepte que tinc sobre ell i continuarà essent un gran escriptor, d'aquells que fan escola en el món literari actual.

En el cas d'Haruki Murakami, jo no havia llegit res d'ell anteriorment, però sí que n'era conscient dels seus anteriors èxits com "Tokio blues", "Kafka a la platja" o "1Q84". Per això vaig decidir, arribat un precís moment de la meva vida personal, fer us tastet a la seva última novel·la o, més ben dit, en el recull de diferents contes que integren "Homes sense dones".  He llegit quatre dels set contes que es descriuen en aquest llibre. Quatre contes inconnexos, que no m'han aportat res de transcendental, que no els hi he sabut veure la gràcia de fons i que no m'han despertat l'espurna necessària per continuar invertint més temps en aquesta novel·la. Després, parlant amb altres lectors, he sabut que "Homes sense dones" era com l'excepció que confirma la regla en la trajectòria d'Haruki Murakami. Segur que sí, no ho dubto. Potser en un futur, hauré d'afinar més la punteria quan vulgui fer una aproximació a l'obra d'un gran escriptor.

En fi, internautes, si quan llegeixo un llibre que m'ha agradat us n'escric la ressenya explicant les seves bondats, és just que quan passa al revés també us expressi la meva més personal opinió, per ser coherents amb la filosofia d'aquest blog.

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 2 de juny de 2015

Algú com tu - Xavier Bosch

Salut internautes,
El premi Ramon Llull d'aquest any guardonava una novel·la "trencadora" si més no pel que fa a l'estil literari del seu escriptor. En Xavier Bosch deixa la trilogia del periodisme d'investigació, acció, corrupció i de lluites de poder... per fer un gir de 180 graus, i endinsar-se al gènere romàntic. Ara, en el seu darrer llibre "Algú com tu", l'escriptor ens proposa l'amor com a recepta als mals que viu la societat actual. 

Si un llibre (sigui del gènere que sigui) aconsegueix despertar com ha despertat l'entusiasme entre els seu lectors... i esdevé tot un fenomen literari, a mi se'm desperta la curiositat. I quan això passa, intento esbrinar si realment el seu èxit obeeix a una connexió "mística" entre el lector i l'obra que llegeix o si es tracta d'una moda incentivada mediàtica i circumstancialment del moment.
Un cop llegit, "Algú com tu" sorprèn i sorprèn molt.
- Sorprèn, perquè podria semblar una història romàntica i carrinclona si ens fixem en la portada o en les papallones de la reraportada. Romàntica...? pot ser sí, però amb una bona dosi de nostàlgia però mai cursi o embafadora.
- Sorprèn, perquè no parla de temes superficials, sinó de temes profunds com és la dificultat d'establir relacions estables en aquesta societat moderna o del significat de l'amor, no només entre una dona i un home, si no també entre un pare i una filla.
- Sorprèn, perquè no només hi ha uns protagonistes "materials" a la novel·la com son la Gina Homs i el Jean-Pierre Zanardi, sinó que també agafen una bona dosi de protagonisme, l'amor incondicional, les fractures familiars, la passió, el sexe, les llibreries, la poesia, la música, la pintura, la filosofia i Shubert per motius que ja descobrireu si algun dia llegiu "Algú com tu".
- Sorprèn finalment, perquè en el fons la novel·la, vol ser un homenatge als llibres i a les llibreries com es posa de relleu quan en Xavier Bosch diu literalment en una entrevista: "si obres un llibre..., descobreixes nous mons..., vius vides noves... i li dóna sentit a la teva vida".

Acabo amb un petit vídeo que podeu accedir a través d'aquest enllaç on en Xavier Bosch, ens descobreix els motius que l'han portat a decidir-se a escriure sobre l'amor en aquests precisos moments que vivim socialment.

Fins aviat,
Jordi

diumenge, 17 de maig de 2015

Strappo d'en Martí Gironell.

Salut internautes,

Strappo: terme lingüístic d'origen italià que dóna nom a la tècnica d'arrencament de la superfície cromàtica d'una pintura mural, amb la qual, s'aconsegueix separar la pintura de l'arrebossat del mur on es troba i trasplantar-la a un altre suport o indret diferent.

Som-hi!:
Martí Gironell, ens proposa el seu darrer llibre, una novel·la històrica sobre un dels episodis més cruents que ha patit l'art romànic català a la seva història.

A principis del segle XX les pintures romàniques de la Vall del Pirineu de Lleida eren arrencades sistemàticament per ser venudes a museus d'art nord-americans sota la connivència de moltes persones de Catalunya que ho sabien. Un espoli amb tota regla (legal però alhora immoral) que s'aprofitava de la ignorància de la gent del territori, de les necessitats econòmiques de certes parròquies i del buit legal del segle passat.

Però "strappo", com a tècnica, no només pot tenir aquesta connotació de crim cultural de l'art romànic del segle XII, també té la seva vessant positiva.Va ser la millor opció que es va trobar per salvaguardar i protegir aquest important llegat. Amb la mateixa tècnica d'arrencament, es va poder centralitzar en un únic museu català totes aquelles pintures que estaven permanentment exposades als robatoris, als actes de vandalisme i a unes condicions de conservació molt precàries.
Recentralitzant d'aquesta manera, aquests murals d'incalculable valor, es va reduir molt el comerç especulatiu i la cobdícia de personatges adinerats sense escrúpols de l'època. Tot i així, si viatgeu als Estats Units, a Massachusetts, encara podreu veure exhibides les pintures romàniques de Santa Maria de Mur a la coneguda Catalan Chapel del Museu de Belles arts de Boston. I... si no voleu fer tantes hores de viatge, també us podeu arribar fins al MNAC a Barcelona a on hi trobareu la millor i més important col·lecció del món de pintura romànica medieval.  

Naturalment, sempre us quedarà la bella opció de llegir "Strappo" d'en Martí Gironell; una novel·la fàcil de llegir, sense estilismes complicats, on hi trobareu personatges tan reals com el comerciant d'obres d'art Lluís Plandiura o Joaquim Folch i Torres, el salvador de bona part del patrimoni artístic català.

Tinc molt clar que en Martí Gironell, té un estil molt peculiar d'escriure, directe, incisiu, ràpid, de bon comunicador, com ho és ell, i que treballa amb arguments històrics ben documentats però sense la transcendència novel·lística que podem trobar en altres escriptors reconsagrats com per exemple Joan Sales, Marcel Proust, Philippe Claudel o Jaume Cabré. Sens dubte dins del panorama literari català, té el seu propi espai i un públic fidel que li resta expectant a cada sortida de les seves noves novel·les. Així doncs, Martí, si vols depurar encara més el teu estil fes-ho però sigues sempre tu.

Per cert, vull agrair la magnifica edició literària que ha fet "Edicions B" d'aquesta novel·la. Edicions tan ben acabades, serigrafiades a tot color per dins i per fora del llibre, amb una sobrecoberta amb elements en relleu que desperten sensacions, se'n veuen molt poques o gairebé mai. Els col·leccionistes de llibres i de les bones novel·les ja tenim un altre motiu per no deixar de comprar "Strappo" d'en Martí Gironell.

Fins aviat,
Jordi (posseïdor del primer llibre signat pel mateix autor, de la primera edició: abril 2015 de Strappo)

divendres, 1 de maig de 2015

La Merla Blava de Maria Carme Roca

Salut internautes,

"La Merla blava" suposa una finestra oberta a la Barcelona de 1715 en un moment en que la ciutat de Barcelona encara es dolia per les ferides de la guerra i del setge que va culminar, com tots sabem, l'onze de setembre de 1714. En aquells temps, Catalunya va ser humiliada i sotmesa a les atrocitats borbòniques, a les crueltats i els assassinats en nom dels drets de conquesta però, de fet, mai va ser totalment vençuda. En el fons de l'ànima i el cor de tots els catalans, va renéixer des de l'endemà mateix de l'onze de setembre, la voluntat de recuperar els drets, les institucions, la llengua i la llibertat dels catalans tan aviat com fos possible. Una voluntat que s'ha mantingut persistent, pacient i inalterable al llarg dels més de 300 anys que ens separen de les heroïcitats viscudes dels nostres avantpassats. 

En un moment del llibre, els personatges es confabulen malgrat el cansament feixuc que els envaeix, per continuar endavant. Per lluitar des de la clandestinitat contra els enemics borbònics opressors amb la clara determinació de viure lliures o morir. Ho feien per ells, per les persones que van caure en la defensa de la ciutat, per les persones que varen lluitar en tots els fronts d'aquella societat, cadascú d'acord amb les seves possibilitats, i pels seus fills, els néts i les futures generacions d'un futur llunyà.
Us sona a alguna cosa semblant d'avui dia?  Jo hi veig molts paral·lelismes però amb un "petit" matís: que el "Viurem lliures o morirem" que es va popularitzar aleshores, el podríem traduir pel "viurem en llibertat (com un país normal) o morirem (social i culturalment) com a nació".

Però a la "Merla blava", a part d'una història èpica carregada de simbolisme adreçada a un públic juvenil, hi podreu trobar petites històries d'espies, d'amors i de desenganys, de gelosies, de mentides i de confabulacions. Personatges amb aparença ingènua, innocent que esdevenen personatges atrevits, i valents. També hi trobareu personatges odiats i botiflers com alguns que coneixem actualment.

Diuen que les pedres respiren i ens parlen perquè han estat testimonis de les gestes i els horrors que han viscut en temps passats. Així doncs, quan aneu pels carrers del barri de la Ribera de Barcelona com el carrer Montcada, el carrer Sant Domènec del call o els carrers històrics de la Barcelona del segle XVIII o, fins i tot visiteu l'església del Mar, toqueu les parets, escolteu les antigues muralles, sentiu-les, deixeu-vos impregnar d'històries, de savieses i transmeteu tots aquests sentiments i coneixements a aquelles persones que més us estimeu. Catalunya persistirà, no morirà mai, per molts segles que passin, si els que hi som, som capaços d'estimar-la; de fer, que els que tenim ben a prop nostre, s'enamorin follament d'ella i la defensin allà on vagin, contra tots aquells que la volen ridiculitzada i sotmesa.

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 28 d’abril de 2015

Els més venuts del Sant Jordi 2015.

Salut Internautes, 

Alguna cosa comença a canviar quan després de bombardejar-nos per tots els mitjans de comunicació, amb la retòrica, que el "procés" està perdent força o que el "souflé" independentista comença a baixar resulta..., que el llibre més venut d'aquest Sant Jordi (en la categoria de No ficció) ha estat: "És l'hora dels adéus?" del Xavier Sala i Martin, alguna cosa passa.
Serà... que hem desconnectat interiorment d'Espanya?

Què diuen els números dels llibreters?
Un cop publicades les dades finals del gremi de llibreters sobre els llibres més venuts d'aquest Sant Jordi 2015, hi ha unes quantes dades interessants per exemple: aquest any s'ha registrat un increment en la facturació d'un 6% respecte l'any anterior. Això, situa les vendes de llibres en aquest Sant Jordi en els 20,35 milions d'euros. En total al principat es van vendre un milió cinc-cents trenta mil (1.530.000) exemplars de llibres, dels quals els 53.6 % en català i el 46.4% en castellà. 

Bé, anem de cara a barraca. A continuació podeu veure les imatges i els llistats dels deu llibres més venuts en els apartats de ficció, de no ficció i de literatura infantil / juvenil. Això si, com que els últims diuen que sempre són els primers i per la deferència i simpatia que m'inspiren els lectors més joves, començaré el rànquing per aquests darrers.

.- Els 10 més venuts de la literatura infantil / juvenil
2.- Sant Jordi i el drac d'Anna Canyelles
3.- El monstre de colors d'Anna Llenes
4.- La Diada de Sant Jordi de Carles Sala/Roser Calafell
5.- El gran llibre del Regne de la Fantasia de Gerónimo Stilton
9.- Diari del Greg 8. Mala sort! de Jeff Kinney
10.- T'estimo (quasi sempre) d'Anna Llenas


.- Els 10 més venuts de no ficció
1.- És l'hora dels adéus? de Xavier Sala i Martin
2.- Ole tu!!! de Lluís Jutglar
3.- Córrer per pensar i sentir de Francesc Torralba
5.- No ens calia estudiar tant de Marta Rojals
6.- Ja t'ho faràs de Diversos autors
7.- Desclassificat: 9N de Vicent Partal
8.- La formació d'una identitat de Josep Fontana
9.- Revoltats d'Oriol Junqueras i Justo Molinero
10.- Sucs verds de Carla Zaplana


.- Els 10 més venuts de ficció
1.- Algú com tu de Xavier Bosch
2.- El món blau. Estima el teu caos d'Albert Espinosa
3.- Un any i mig de Sílvia Soler
4.- Cremeu Barcelona! de Guillem Martí
5.- També això passarà de Milena Busquets
6.- Strappo de Martí Gironell
7.- Mariona de Pilar Rahola
8.- L'àguila negra de Joan Carreras
9.- Homes sense dones d'Haruki Murakami
10.- Número Zero d'Umberto Eco.

Fins aviat,
Jordi

dimecres, 22 d’abril de 2015

40 llibres que em desperten bones vibracions pel Sant Jordi 2015

Salut internautes, 

Com cada any a mesura que s'acosta el Sant Jordi se m'activen els sentits a la caça de quins poden ser els millor llibres o si més no els més atraients per la majoria de la gent. Així i deixant-me permeabilitzar per les notícies, tertúlies literàries, espais radiofònics, llistats de les darreres novetats i rànquing dels llibres més venuts, n'he triat uns quants que no em faria res comprar-me'ls...si la meva economia ho permetés o si disposes de tot el temps del món per llegir-los, dues circumstàncies, que no es donen ara com ara. Això sí, sempre em quedarà el recurs de regalar-ne uns quants, ara que estem a tocar el Sant Jordi 2015.

Dels llibres amb premi, triaria:
- La rosa entre els llops de Joaquim Molina
- El poeta del poble d'Andreu Carranza
- Algú com tu de Xavier Bosch
- L'àguila negra de Joan Carreras
- Els nois de Toni Sala

Dels llibres amb "pedigrí", faria una bona lectura a:
- Un dinar un dia qualsevol de Ferran Torrent
- Un home que se'n va de Vicenç Villatoro
- Strappo de Martí Gironell
- Mariona de Pilar Rahola
- Amor prohibit de Coia Valls

Si hagués de triar, novel·la negra, em quedaria amb:
- Una escletxa de llum d'Andrea Camilleri
- Sang o amor de Donna Leon
- El ratpenat de Jo Nesbo
- La penitència de l'alfil de Rafa Melero
- Els morts no parlen de Miquel Aguirre

Dels llibres traduïts al català, sens dubte em decantaria per:
- Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievsky
- El cantó de Guermates II de Marcel Proust
- Gran Cabaret de David Grossman
- Número Zero d'Umberto Eco
- Història de dues ciutats de Charles Dickens

Dels llibres del procés tan apassionant que vivim, escolliria:
- La revolució tranquil·la de Carme Forcadell
- 9-N desclassificat de Vicent Partal
- 100 motius per ser independentista de Roger Buch
- Escac a l'estat de Pere Martí
- Breu història del procés de Toni Batllori

Si la poesia, fora una part important de les meves lectures, seleccionaria:
- Demà no es mai de Francesc Garriga
- Des d'on tornar a estimar de Joan Margarit
- Ícar d'Adrià Targa
- Símbol 47 d'Anna Gual
- Fosca límit d'Esteve Plantada

Per completar la biblioteca, compraria:
- La merla blava de Maria Carme Roca,
- Incerta glòria de Joan Sales
- La llei dels justos de Chufo Lloréns
- Les ànimes grises de Philippe Claudel
- Ànima de Wajdi Mouawad

I per regalar als més petits:
- Petonets de xocolata de Lucrecia i Pilarín Bayés
- El petit Elliot a la gran ciutat de Mike Curato
- Un drac, una princesa i un Cavaller de Care Santos i Dani Cruz
- Papa, per què som independents? de Joan Portell
- 22 contes a la vora de la independència de autors diversos

Fins aviat,
Jordi

divendres, 3 d’abril de 2015

Una llibreria de Torroella organitza un berenar literari amb una seixantena d'escriptors

La llibreria el Cucut de Torroella de Montgrí organitza un berenar literari amb una seixantena d'escriptors

Apunts inútils d'en Virgilio Giotti (un llibre colpidor)

Salut internautes,
Poemes, poetes, poetesses, versos hendecasíl·labs assonants o dissonants, simètrics o assimètrics, poesies rítmiques o en prosa... mai han captivat de manera exagerada la meva atenció. Però de sobte, un fet, un vers, una cançó, una expressió d'un personatge poètic, et deixa tocat interiorment. Quan això passa, hom (i entre aquests, jo) té la necessitat d'exterioritzar-lo, de compartir-lo. Pensant-ho egoistament, diria que fins i tot aquesta necessitat, m'ha suposat una bona praxi mental molt saludable a data d'avui.

Divendres, 13 de març, la Teresa de la llibreria Cucut, em convidava a assistir a una trobada /presentació que prometia ser memorial. Es parlaria d'un llibre "Apunts inútils", el dietari escrit per en Virgilio Giotti. Un personatge singular com n'hi ha hagut pocs a la història universal de la poesia. En la lectura d'aquest dietari i en el rerefons dels seus poemes hi trobarem una història colpidora, una declaració d'amor d'un pare que primer, pateix en la distància per la separació forçosa dels seus fills i després, l'envaeix l'angoixa, la por, un terror intern (com deia Pasolini) de pensar que els seus fills, en Franco i en Paolo, probablement, ja no tornaran mai més al seu costat.

"Els apunts inútils" deia el poeta, que l'haurien d'ajudar a continuar vivint, i ho van fer. En Virgilio Giotti havia d'aguantar per la memòria dels seus fills i per ajudar a la seva dona, a qui la mort dels seus "nens" va fer emmalaltir fins al llindar de la follia.

Diumenge, 22 de març (set dies després de la presentació del dietari d'en Virgilio Giotti).
No puc (ara i aquí) transcriure totes les sensacions i emocions que em va generar la coneixença d'aquest gran poeta nascut a Trieste (Itàlia) el 1885 i mort a la mateixa ciutat el 1957. Però sí, que us puc dir que la coneixença de la seva vida i de la seva obra no us deixaran indiferents. Els enllaços que trobeu a continuació dels "Apunts inútils" (que poden ser moltes coses menys inútils per una gran majoria de la gent que els ha llegit) i de la biografia de  Virgilio Giotti , us ajudaran fer-vos una idea del que us he volgut explicar en aquesta ressenya.

Com diu Claudio Magris, a la contraportada del llibre "Apunts inútils":
 (...) "Virgilio Giotti és un del poquíssims poetes que han sabut representar amb gran poesia, enemiga de sentimentalismes, aquest amor pels fills, la intensitat dels afectes familiars, la pietas domèstica entesa no com un sentiment tendre i noble, sinó com el sentit mateix de la vida i del seu passar, alhora terrible i tendre, més enllà del bé i del mal i impregnat d'una indestructible tendresa"

Abans d'acabar i esperant que l'editorial no s'enfadi amb mi, m'agradaria transcriure-us els dos primers versos del poema "Als meus fills morts" perquè feu un tastet de l'obra d'aquest poeta.

Ombres dels meus fills, abans
que també desaparegui jo,
estiguem aquí una mica junts
una vegada més, junts
xerrem i riguem

Si heu plorat, no ploreu
més. Ara eixuguem-nos
tots els ulls. Aneu 
a fer una carícia a la vostra
mare. Plorar no serveix.
(...)

Fins aviat, 
Jordi
Nota: vaig acabar d'escriure aquesta ressenya el Divendres Sant de 2015, mentre sonava al meu cap la cançó de "Love me tender" d'Elvis Presley. Temps d'amor, dolor i recolliment per a molts catòlics. Casualitat, providència? qui ho sap!

dijous, 19 de març de 2015

El capítol del Julian - RJ Palacio

Salut Internautes,
Des de que vaig llegir Wonder, sabia que tard o d'hora cauria en la lectura de "El capítol del Julian" per la curiositat (potser per la morbositat) de saber perquè en Julian li feia tant la punyeta a l'August. I ves per on, ja hi som.

Si en el primer llibre, l'escriptora fa una denúncia desenfadada contra els prejudicis latents que encara existeixen en una bona part de la societat, cap a les persones minusvàlides, ara, en aquest segon llibre, RJ Palació aborda un tema no menys important i cruel com és el bulling escolar.

Pel que fa al llibre, he llegit d'una revolada les seves 126 pàgines. L'estil impecable de l'escriptora es torna a posar de manifest en aquest segon llibre que captiva per la seva senzillesa. La història que s'amaga darrera d'en Julian, emociona i fa reflexionar, però segurament no amb tanta intensitat como ho feia la història que vam llegir en el llibre anterior, Wonder. Tot i així, torna a ser d'aquells llibres que no estaria gens malament que fossin de lectura obligada a l'escola i de lectura molt recomanada pels adults i més encara, si aquests adults són pares o mestres.

En resum, un llibre amb el que quedareu molt bé si el recomaneu, això sí, acompanyeu-lo del primer, si voleu treure "matrícula d'honor".

Fins aviat,
Jordi

dissabte, 14 de març de 2015

Tu i jo, living style - Marcel Pujol Borràs (Un escriptor amb molta empenta)

Salut internautes,

Quan en Marcel Pujol Borràs em va proposar que li fes una ullada al seu primer llibre "Tu i jo, living style" em va agafar en plena lectura del "Quadern gris" d'en Pla. El contrast era dantesc, terrible, però no insalvable. Calia un canvi de xip. Un mecanisme que molts de nosaltres hem automatitzat quan fem anar dos o més lectures alhora. D'en Pla ja en parlarem més endavant en una altra ressenya. Ara, però, vull parlar d'aquest escriptor novell que va debutar l'abril del 2014 amb una primera edició del seu primer llibre "Tu i jo, living style" i editat per segona vegada amb una edició especial durant el juliol del mateix any.

Primera impressió:
Quan comences a llegir el llibre de seguida te n'adones que és un llibre àgil, pensat per llegir-lo en trajectes curts de metro, bus o qualsevol altra mena de transport públic entre parada i parada. Fins i tot, pot ser molt adequat per aquells lectors que agafen un llibre abans d'anar a dormir i en un tres i no res se'ls hi tanquen els ulls. Els seus capítols curts i amens, faran que mai es quedin a meitat d'un capítol.

Impressió sobre l'interior:
En quant a la novel·la, m'ho he passat bé. No hi trobareu un gran contingut filosòfic transcendental. Però sí una història divertida plena de referents musicals, cinematogràfics i generacionals. La història comença amb un Siscu, protagonista, adolescent, desenfadat, espontani, amant de la bona vida, que fa gala d'aquella frescor que, els que tenim fills d'aquesta edat sabrem reconèixer a la perfecció, i acaba amb un Siscu jove enamorat que ha anat creixent i madurant de mica en mica, al llarg de tota la novel·la.

Impressió sobre l'exterior:
La posada en escena del llibre és original, atrevida, moderna. Amb plena sintonia tant en la part externa del llibre com en el contingut de la història i el caràcter fresc i atrevit del seu protagonista.

Impressió final:
És un llibre rodó en tots els sentits de la paraula. Tot lliga. Tot està en perfecta harmonia te'l miris per on te'l miris. Felicitats Marcel! Des d'aquí t'animo a que t'atreveixis també en altres formats i amb altres estils. I per què no? amb alguna novel·la històrica, amb un gran contingut emocional en el teu segon llibre. Crec que et sobra talent per atrevir-te a fer el que et proposis.  Felicitats novament. Segueix així. Segur que tindràs grans èxits.

Fins aviat.
Jordi

diumenge, 8 de febrer de 2015

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra - Jonas Jonasson

Salut internautes,
Del llibre del Jonas Jonasson "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra" n'havia sentit força a parlar. Algunes veus lectores em deien pros i contres sobre la novel·la que ara he acabat de llegir. A veure com us podria dir per fer-ho breu:
Contres
... umm,., ara no me'n ve cap al cap.
Pros
...És un llibre en el que gairebé en les seves quatre-centes onze pàgines he mantingut un somriure natural, gens forçat, fins i tot en certes parts de la història he rigut com feia temps que no reia amb un bon llibre.
Contres
...Bé podríem dir que el plantejament o l'estructura de la història no és molt original. És una història que transcorre en dos temps. Dues històries paral·leles que s'acabaren trobant. Una, la de la vida real que comença a viure l'Allan Karlson en el moment que decideix saltar per la finestra i, l'altra, sobre la vida del mateix protagonista que va des de la infància fins el moment que compleix 101 anys. Moment, que ni de bon tros, serà el final del personatge de la novel·la.
Pros
...La magnífica traducció que en fa del suec al català en Lluís Solanes al qual, des de aquest blog, vull felicitar.
Contres
...Han fet la pel·lícula al cinema. Això farà que més d'un lector en potència, tiri pel dret, vegi la pel·lícula i no gaudeixi de la lectura del llibre. Però si sou d'aquests, podeu veure el tràiler clicant en aquest enllaç.
Pros
...El llibre ens serveix per descobrir un sentit de l'humor, murri, intel·ligent, despreocupat, que en Jonas Jonasson aconsegueix transmetre als seus lectors. Uns lectors que potser erròniament tenien encasellada la literatura sueca en trames policíaques, d'assassinats o de novel·la negra.

En resum, és un llibre per passar-s'ho bé llegint.
Fins aviat,
Jordi