Philippe Claudel: "La néta del senyor Linh".

Salut internautes,

El passat dia 27 de juny parlava amb la meva llibretera de capçalera, la Teresa d'El Cucut, sobre el regust final que et deixen les novel·les. Parlàvem d'aquella sensació de buidor que et pot quedar, quan després de llegir un llibre d'en Josep Pla, t'aboques a la lectura d'un escriptor modern que utilitza un to literari molt diferent, amb els verbs en present, amb frases curtes i un llenguatge sense adjectius poètics i enlluernadors.

Dèiem (la Teresa i jo) que el canvi de xip és complicat. Que cal fer com un resset per tornar a apreciar les bones sensacions literàries, per deixar-te impregnar l'ànima amb les noves bondats amagades que et podria desvetllar la nova lectura i el nou estil d'un autor modern (radicalment diferent) a en Josep Pla.

Diuen (alguns entesos) que quan un lector s'inicia com escriptor, és recomanable que utilitzi frases curtes. El punt i seguit. Una estructura gramaticalment correcte amb subjecte, verb i predicat, i que es deixi de frases subordinades amb estructures llargues i complexes. Però quan aquesta estructura simplista et va portant cap un terreny engrescador, amb contingut i originalitat, te n'adones que aquest escriptor modern del qual no n'havies sentit a parlar mai, és un geni i et "maleeixes" de no haver-lo descobert abans. 

Diria (jo mateix) que aquest és el cas d'en Philippe Claudel, un escriptor francès poc conegut a casa La néta del senyor Linh", et va portant cap un terreny emocionant fins que arribes al final de la novel·la.
nostra, premiat diverses vegades en el país veí, que amb aquesta prosa simplista, desproveïda de grans figures literàries que exhibeix en "

Diré finalment, que perles com aquesta o com "Les ànimes grises" del mateix autor, no ens les hauríem de deixar perdre. Si més no, per fer un tastet en d'altres escriptors tan o més bons com els que estem acostumats a sentir-ne a parlar en els grans circuits comercials.

Fins aviat,
Jordi