Salut internautes,
Fa poques setmanes, uns quants amants de la lectura ens vàrem confabular per fer una lectura atenta de L'aniversari. Un dels llibres de més renom de l'escriptora Imma Monsó.
Com sempre faig, us parlaré de les sensacions, evocacions o projeccions que em va provocar aquesta novel·la. Fugiré una mica de la trama i de la biografia de l'escriptora. Aquestes dues coses les podeu trobar, llegir i rellegir en els diferents enllaços que acompanyen aquest post.
En canvi, el que és més difícil d'explicar és allò que neix -sense voler- de la ment o de l'anima del lector quan ha arribat a la darrera paraula, a la darrera síl·laba, i tanca el llibre que l'ha mantingut atrapat durant unes quantes hores o dies.
Aquesta sensació, a la qual em refereixo, no es pot trobar en cap manual de crítica o de cànons publicitaris. Però és allò tan important que ens defineix com a lectors i ens determina a cercar grans històries que ens facin viatjar, enamorar, connectar sentiments de tot tipus i experimentar una certa felicitat. En acabat vindrà el boca-orella que ens pot orientar però, la decisió final per considerar si és un bon llibre o no, només depèn de nosaltres.
L'aniversari és un llibre que de racional en té poc. Per això ens agrada. El seus personatges -al meu entendre- són carn de psicòlegs. No n'hi ha ni un que se'n salvi.
La tensió i la intriga està assegurada amb una diminuta criatura que, existeixi o no, es fa present com a fil conductor de tota la història. Us serà fàcil trobar paral·lelismes amb una coneguda novel·la mexicana que no dic. Els seus personatges necessiten omplir la seva vida d'emocions, sentir el risc, el perill al seu voltant, abandonar la rutina plàcida del seu dia a dia i sentir la mort ben a prop. Només així la seva vida s'omple de significat.
Si a més a més, tot això passa en un bosc solitari, mig emboirat, dins d'un cotxe on els dos personatges principals, s'han quedat atrapats, exposats a totes les incerteses i perills, en un entorn inquietant, entendreu que l'emoció i la curiositat us acompanyin fins al final.
Jo ho tinc clar, recuperar aquest llibre publicat fa uns tres anys, i que formi part del meu celler de llibres particular, ha estat una sàvia decisió.
Fins aviat,
Jordi
