Quan en dèiem xampany d'en Rafel Nadal

Salut internautes,

Diu la sinopsi del llibre:

A setze anys, orfe de pare i mare, Francisco Oller abandona Cassà de la Selva, viatja al nord en busca de futur i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Allà cria quatre fills de personalitats fortíssimes: l'Angèle - la baba Angèle -, la valenta; l'Helene, la rebel; en Louis, l'insatisfet, i la misteriosa Yvonne. A través d'ells, Rafel Nadal construeix una saga familiar que transita pels cent anys més convulsos de la història d'Europa: la Primera Guerra Mundial, el Crac del 29, la persecució nazi als jueus, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i el renaixement europeu de la postguerra. Amb una prosa rica i evocadora, aquesta és una història de tenacitat, sacrificis, odis i traicions, èxits i fracassos que transcorre a cavall del xampany i del suro, entre Reims i Catalunya, i ens acosta a noms tan glamurosos com Veuve Clicquot, Roederer, Heidsieck o Taittinger.

Vaig descobrir en Rafel Nadal, amb el seu anterior llibre "Quan érem feliços" i ja a les hores vaig quedar frapat per la seva forma d'escriure. En aquest nou llibre "Quan en dèiem xampany", he tornat a trobar la mateixa prosa fluïda, senzilla, captivadora, rica en llenguatge, sense filigranes subordinades estilístiques, entranyable i elegant amb la qual,  m'he trobat còmode llegint aquesta "crònica - novel·lada" i amb moltes ganes de saber-ne més coses sobre la saga familiar iniciada per en Francisco Oller.

Afegiré una parell de matisos: si en el primer llibre es respirava un aire nostàlgic, en aquest segon llibre us trobareu envoltats d'un aire glamurós, que la família Oller -Nadal va poder conservar malgrat les penúries socials, morals i econòmiques que comportava haver viscut dues guerres mundials.

No hi trobareu, però, aquell morbo que hi podia haver hagut sobre les intimitats familiars d'una classe benestant, més propi dels vodevils o de les revistes del cor perquè, per sobre de tot, aquesta és una història novel·lada que respira elegància pels quatre costats.

Finalment, si en el cas de "Cabaret Pompeya" de l'escriptor Andreu Martin, la música de fons era el tango "Cambalache", en el llibre d'en Rafel Nadal hi ha dues músiques que tenen especial rellevància. Una és el "Magnificat" d'en Vivaldi i l'altra "Mon amour et ton amour / sont nés le même jour" que podeu seguir des del mateix enllaç.

Fins aviat,
Jordi

Seguir lleguint

Imatges no impreses d"Els Miserables". Darrer comentari.

Salut internautes,

Certament  una imatge val més que mil paraules. Però la imatge interna, personal, única que ens formem quan llegim un llibre que ens agrada i que ens atrapa, per força... ha de valdre més que centenars de milers de paraules. Aquesta imatge és nostra, l'hem creat en el nostre conscient, l'hem digerit, ha nascut espontàniament, ve acompanyada de sentiments, emocions, colors. Ens motiva, ens alliçona, la recordem i la guardem íntimament al costat del nostre cor,  la volem explicar, comentar, donar-la a conèixer als altres perquè la puguin arribar a estimar tal i com ho hem fet nosaltres. És que potser hi ha alguna altra acció més desinteressada i altruista que la que fa el lector... quan decideix aflorar les seves sensacions, explicar les seves vivències, quan ha acabat de llegir una novel·la? Quan, el mateix lector, sent el desig imparable de compartir aquestes emocions viscudes amb els demés?  Bé, suposo que sí i que en el fons és per això que es creen contínuament clubs de lectures, blocs de literatura, pàgines web de llibres, falques televisives, comentaris personals, tota una varietat de programes en els mitjans mediàtics, sense oblidar els twets i les nombroses i constants ressenyes a les xarxes socials.

Dit això, i per finalitzar les ressenyes de llibre que ja he acabat de llegir, he triat un paràgraf de la plana 358 del segon volum d'Els Miserables, a on en Victor Hugo, ens defineix molt bé la mena de llibre que va escriure. Diu així:

"El llibre que teniu entre mans és, del començament al final, en el seu conjunt com en els seus detalls, i a despit de totes les intermitències, excepcions o caigudes, la marxa del mal al bé, de la injustícia a la justícia, de la falsedat a la veritat, de la nit al dia, de l'apetit a la consciència, de la descomposició a la vida, de la bestialitat al deure, de l'infern al cel, del no res a Déu. Punt de partida: la matèria; punt d'arribada: l'ànima. L'hidra al començament, l'àngel al final."

Espero que serveixi per il·lustrar una mica allò de la imatge que he volgut dir-vos amb aquest post. Fins i tot, algú de vosaltres hi estarà d'acord. Si és així, em sentiré un xic més feliç. Gràcies per escoltar-me!

Fins aviat,

Jordi

Seguir lleguint

Els miserables de Victor Hugo - (Volum-I)

Salut internautes,

Aquesta és una obra que pot provocar en el lector moments àlgids de gran passió i moments d'ensopiment tediós en determinades pàgines, que desitjaries llegir ben de pressa per avançar en la trama i retrobar-te amb el rerefons de la novel·la. 

És una obra que malgrat certs moments insípids, si t'ho agafes amb heroica paciència, trobes veritables perles literàries que justifiquen el gran ressò mediàtic i la majestuosa fama que va adquirir en Victor Hugo amb aquesta novel·la, que és tot un clàssic de la literatura universal.

Per exemple, a la plana 309, Victor Hugo fa una descripció o, millor dit, una reflexió del vençut en el camp de batalla i que val la pena que us en faci un bocinet, perquè veieu a què em refereixo amb això de les perles literàries:

(...)"Si res és esfereïdor, si existeix una realitat que sobrepassa el somni, és aquesta: viure, veure el sol, estar en plena possessió de la força viril, tenir la salut i l'alegria , riure sense por, córrer cap una glòria que es té al davant, enlluernadora, sentir-se el pit un pulmó que respira, un cor que batega, una voluntat que raona, parlar, pensar, esperar, estimar, tenir mare, tenir dona, tenir fills, tenir la llum, i de sobte, el temps d'un crit, en menys d'un minut, esfondrar-se en un abisme, caure, rodolar, aixafar, ser aixafat, veure espigues de blat, flors, fulles, branques, no poder agafar-se a res, sentir la inutilitat del propi sabre, homes a sota, cavalls al damunt, debatre's en va, amb els ossos trencats per una guitza a les fosques, sentir un taló que us fa saltar els ulls, mossegar ferradures en ràbia, asfixiar-se, xisclar, recargolar-se, ser allà a sota i pensar: "¡Fa una estona jo era viu!" (...)

Com veieu, una situació que de ben segur es podria aplicar a molts herois catalans que van deixar la seva vida defensant els seus ideals, les seves famílies, els seus anhels, la seva voluntat de lluitar pels seus drets, per la seva existència i per deixar a les generacions futures, un país millor. 

En fi, com que "Els miserables" és una obra bastant immensa per la quantitat de planes que té i per la rellevància històrica que ha agafat al llarg dels temps, ens podem continuar trobant en aquest bloc per comentar algun altre passatge rellevant, més endavant, en algun altre moment.

Fins aviat,
Jordi

Seguir lleguint