Els papers pòstums del Club Pickwic

Salut internautes,

Era estrany, gairebé contra natura, que en l'any del bicentenari del naixement de Charles Dickens no és fes una nova traducció al català d'una de les obres més importants d'ell com és "Els "papers pòstums del Club Pickwic".

Era igualment estrany, gairebé contra natura, que d'ençà que l'editorial Proa va publicar la versió d'en Josep Carner l'any 1931, cap altra editorial no hagués publicat una nova edició en català dels papers pickwiquinians.

Deia en Xavier Serrahima, en el seu magnífic article del suplement de cultura de "El Punt AVUI+", que la recent publicació de "Els papers pòstums del Club Picwick" havia estat com un miracle.  En el seu article també es postula sobre la conveniència d'una nova traducció que es diferenciï de l'emblemàtica versió feta per Carner. 

És ben cert que les grans obres literàries s'han d'actualitzar al català modern, ortogràficament correcte i amb un llenguatge d'acord a la nostra generació, però encara que molta gent corrobori la dita que "Dickens traduït per Carner és dues vegades... Carner", altres com jo, compartim una altre màxima (anterior a aquesta) que deia que "Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens".

Per suposat  que el català actual ha evolucionat des del temps que Carner va fer la seva traducció del club Pickwick de Dickens, i segur que la versió de Carner té matisos més rebuscats que difereixen en part del text original de Dickens. Però el que és innegable és que les traduccions de Carner han estat motiu d'estudis acadèmics i d'aprofundiment del català a les nostres escoles, i que en els anys 30 del darrer segle, van donar un nou impuls pel que fa al reconeixement cultural de la nostra llengua, en el camp de les traduccions de les obres literàries de culte universal.

Les traduccions de Carner són un llegat cultural més en la història de la literatura catalana que val la pena rememorar de tant en tant. I les seves aportacions personals van aflorar la majestuositat, la riquesa del vocabulari, la elasticitat i la capacitat d'adaptació del català en una època normativa d'aquesta llengua que calia fer incís en aquests aspectes.

Per tant estic d'acord a donar la benvinguda a noves traduccions i a noves adaptacions de l'obra emblemàtica de Dikens, però... per què no i de forma molt especial, no es poden fer conviure les dues versions (la de Carner i la de Casacuberta) al mateix temps, compartint els mateixos escenaris de vendes i promocions. Pot ser és una qüestió d'interesos econòmics? Potser els editors pensen que la versió de Josep Carner reeditada a data d'avui, eclipsaria la de Miquel Casacuberta? O és que simplement, sí hi ha prevista una nova edició limitada de la versió de Carner, amb enquadernació de luxe i es vol llençar la seva publicació pels volts de Nadal, donant d'aquesta manera, un marge de vendes a la recent versió de Miquel Casacuberta?

Sigui com sigui la lectura d'"Els papers pòstums del club Pickwic" no us deixarà indiferents: l'humor de Dickens, la pompositat còmica dels seus personatges i la sàtira filantròpica encarnada en els quatre membres del club, farà que durant unes quantes setmanes, gaudiu o mantingueu llur delectança en aquesta obra, trieu la versió en català que trieu.

Fins aviat,

Jordi