Homenatge
PREFACI:
Salut internautes,
Uns mesos abans de morir la mare, el cos, l'ànima i l'intel·lecte em demanava escriure una novel·la de ficció inspirada en personatges reals i perquè no dir-ho, amb alguns membres ficcionats de la família. El punt d'arrancada no podia ser cap altre que els pares i sobre tot la mare que en aquella època sentia que el poc temps que li quedava d'estar entre nosaltres: corria, fugia i s'escolava entre els seus dits com l'aigua quan fem cassoleta amb les mans.
Va ser en aquesta època que va sorgir i es va publicar, amb força èxit entre els lectors, la novel·la Santa Innocència!
Mesos després, un rau-rau interior em deia que li devia un escrit a manera d'homenatge. El moment es va concretar aquest mes de maig de l'any 22, quan el dolor més punyent de la seva mort havia quedat temperat i matisat. Calia però abans de fer-lo, deixar que l'ànima recuperés el control per poder lligar amb una mica de sentit literari tot allò, que sense fer-me pesat, volia narrar.
El vaig escriure, el vaig presentar en un concurs literari i va guanyar una de les dues mencions més rellevants que es varen donar.
Ara, tot i que sempre la duré i la durem (tots els que la coneixíem) en el nostre cor, per ella i perquè sé que es el que la mare voldria, és hora de tancar aquesta etapa més cruent de la vida i tornar a enfilar-me en el tren de les ganes de viure cap a un destí, que encara em queda molt per descobrir.
A continuació podeu llegir l'escrit premiat,
Fins aviat.
Mare i fill / Fill i mare
Aquest
podria ser un homenatge a totes les mares del món o potser no i només són
cabòries d’un narrador.
Evidentment
qui escriu no les coneix a totes —les mares— d’una manera individual però si en
coneixia una, i us ho puc ben assegurar que la coneix molt bé, i a qui
anomenarem Carmeta. La mare coneguda va tenir tres fills, dues noies i un noi
que, com veurem més endavant, en lloc de portar una barra de pa sota el braç al
néixer, portava tot de lletres i sintagmes nominals encara —com us podeu
imaginar— no visibles.
El
nen, va néixer més o menys com tothom.
Bé!
Podríem dir... gairebé com tothom si passem per alt l’ofegament inoportú del
cordó umbilical que va estar a punt d’estroncar el pas civil de: nasciturus
a persona física del nadó recent nascut.
D’haver
estat així, aviat hauríem acabat aquesta història o simplement, mai no l’hauríem
encetat i ara, tampoc, ens trobaríem davant d’aquest escrit i de postres aquest
nen no hagués crescut abrigallat per una família, que amb tots els seus
defectes i les seves virtuts, podríem definir com una família homologada, de
classe mitjana i per sobre de tot formal, formal.
Amb
pocs anys el nadó va passar de recent nascut a un marrec esporret —com diuen a
les terres altes del Pirineu al nen de genolls pelats i mocs penjants. Però...
Ai las! En alguna cosa sí que era diferent. Sentia una immensa curiositat
orgànica, a nivell del moll de l’os per, tastar les diferents maneres d’estimació
entre els humans, entre tots els humans.
Cap
a l’adolescència, com si es tractés d’un Cavaller, d’espasa i armadura, va
creure’s en la necessitat —ves per on— de defensar el seu país de persones que
havien errat el seu destí. I que per un motiu o un altre, actuaven amb manca
d’empatia manifesta cap als seus iguals o els seus diferents.
Tant
va ser d’aquesta manera que un bon dia, el nostre Cavaller de brillant armadura,
va ingressar a l’acadèmia dels mossos d’esquadra a Mollet del Vallés i nou
mesos després, va passar a formar part del cos uniformat de la Generalitat.
Acabada
l’acadèmia i convertit en resplendent agent de l’autoritat va contraure
matrimoni i va conviure vint-i-quatre anys amb l’esposa i mare dels seus dos
fills. Els quals, creixeren i es convertiren, segons es sabut per tothom, en
dos homes de Dret, sans, fornits, resaviuts i formals... formals.
L’agent
policial rutilant i elegant iniciada la segona edat adulta (és a dir la
quarantena) va formalitzar un recondit desig. Es matriculà a la facultat de
lletres de Girona i “sembla” que els
seus llibres van assolir un relatiu èxit nacional, això sí, després de divorciar-se
amistosament, elegantment de la seva estimada esposa. Arribat aquest punt i curiós
de mena com sempre ho havia estat en la basant sentimental, va centrar-se en explorar
altres terrenys emocionals. Després d’experimentar amb el mètode hipotètic
deductiu, d’assaig i error, una tarda d’un mes d’abril, va ensopegar amb el
congènere. En Virgili. El soci guardaespatlles com deia la mare coneguda a qui
anomenem Carmeta.
El
nou vingut a la família com si fos la reencarnació del personatge de la Divina
Comèdia, acompanyava al ara ja divorciat, cavaller, agent resplendent de
policia i lletraferit —és a
dir al qui per simplificar li direm Koba— per bona part dels inferns o batalles que van viure plegats. Tots dos
amb el suport i l’estimació dels pares van viure una bona colla d’anys en
harmonia ensucrada fins que —sense estar del tot preparats— va
arribar el sotrac dels sotracs.
La
mare coneguda havia fet vuitanta-quatre anys quan la maleïda parca la va venir a buscar.
Aquell
dia fatídic —ho explicaré tal i com em va arribar— les llàgrimes més amargues
de dins i defora d’en Koba, van brollar roentes com tenalles escalfades, galtes
avall... fins a negar de salobre i humitat tots els sentiments que tenia empresonats.
El
dolor cruent i punyent va tenallar el cor d’en Koba malgrat saber, que la mare
havia mort conformada amb un somriure als llavis i descansava finalment de
totes les males dolències que estoicament havia carregat els darrers anys.
Llavors
en Koba —fill i home formal— va plorar com mai havia plorat. Va sentir que tot
és feia petit, petit. I una foscor sòlida, gèlida, tangible, l’arrossegava cap
a un forat tètric i pregon, mancat de qualsevol esperança o il·lusió. Fins que
entre les miserables espurnes de la desesperació, va recordar aquell anhel,
aquell confort que tantes vegades havia viscut. El gest que brollava dels
llavis de la Carmeta quan, somreia de la manera que només ella ho sabia fer: amb
tot el cos i tota l’ànima. Recordant-la va sentir que una mà l’agafava,
l’estirava i el rescatava de les tenebres abans d’arribar a les portes de l’avern.
I
així va ser com la mare —des de la distància— tornava a salvar (com tantes
vegades ho havia fet) al fill predilecte, el nen de casa, el cavaller, el pare
de família, el divorciat, l’explorador de sentiments, el madur i el finalment
escriptor de relatiu èxit nacional.
Va
ser dies després de la cerimònia de l’enterrament, el dia que la Carmeta faria vuitanta-cinc
anys, que fill i mare es van retrobar espiritualment dins del Cementiri de Sant
Cugat. En la llarga conversa sense paraules que espontàniament van tenir, un
missatge formal la mare li va donar. Va dir:
—Viu
amb plenitud, sense escatimar esforços. Sense esperar res a canvi. Ajuda als
que tens a prop. Passar per alt les seves malifetes i tingués ben present el premi
que algun dia rebràs. Aquesta és la drecera que et portarà a la felicitat i al
meu costat.
En
Koba va seguir els seus consells i entrada l’edat adulta no hi havia dia que no
se’n recordés del missatge donat. I cada any —fent ostentació de la seva
condició de cavaller— per l’aniversari de la Carmeta, ell i en Virgili, portaven
un ram de flors vermelles al lloc del descans etern de Sant Cugat.
Arribada la vellesa, el nostre protagonista —ara
també ancià— i la mare que coneixia molt bé, continuaven xerrant, això sí, us
puc dir —pel que m’han explicat— que la Carmeta estava més interessada per les
xafarderies de la família, dels veïns i veïnes que per donar missatges transcendentals
a la humanitat. Diuen que deia, que des
d’allà a on estava, tenia prou mitjans per saber-ho tot de tots, però que li
agradava més sentir-ho explicar pel seu fill —ara ja una mica decrèpit i sord—
que caminava amb bastó.
En
Koba —l’envellit— ho sabia. Es retrobaria amb sa mare abans de fer noranta-nou
anys. I a voltes la recordava quan encara era una dona valenta, capaç de
viatjar, recórrer llargues distàncies amb cotxe o avió per anar a visitar a
qualsevol dels tres fills que el destí, els havia portat a viure molt lluny de
casa els pares. I li venia a la memòria quan poc després de fer els 80, la Carmeta
va començar el declivi lent i tossut.
Primer
espaiava més les visites i les estades a
casa dels fills.
Després
les sortides de casa es van reduir a passejades de quinze minuts pels carrers
del barri o tan sols per anar a missa.
Al
cap d’un temps la mobilitat va quedar esmerçada. I la bata d’anar per casa i el
sofà van ser els seus fidels aliats per a no sortir de casa. D’excuses en tenia
un cabàs ple, deia:
>>Avui
bufa de valent. Quedaré ben esventada només de posar un peu al carrer.
O aquella altra:
>>Què
no ho sabeu? Fins que el garbí no se’n va a dormir, més val no posar un peu al
camí.
I el raonament recurrent:
>>Goita
la Blasita! —la veïna del davant— Ho veus? Ja té la persiana baixada del
menjador! Això vol dir que ja és tard. Un iogurt que no sigui fred de la nevera...
i a dormir. Que com a casa no s’està enlloc.
Dels
esforços que feien —fills i coneguts— amb molt poc èxit perquè sortís una mica,
van passar a la batalla del menjar.
La
que ja no hi era, sempre els va educar en el plaer culinari i en les virtuts
d’ingerir tot tipus d’aliments. Per això la seva desconnexió alimentària va
passar de ser considerada de: “És normal! Són coses de la gent gran! Els vells
quan es fan grans es tornem llaminers!” a... veure, defallits, com la malaltia
prenia la vida d’una manera vaga però contundent a la Carmeta. Els sentits poc
a poc s’anaven desconnectant. El gustatiu va ser el primer. La impotència, la
desesperança (dels que l’estimaven) els van conduir a la derrota més absoluta en aquella batalla
alimentària. El punt de no retorn va ser quan una culleradeta de sopa o un mini
glopet d’aigua els rebutjava sistemàticament.
Diuen
que abans de la tempesta sempre hi ha un moment de calma intensa.
Va
ser la nit de nadal. Avis, fills, gendres, joves, nets i netes feien el tradicional sopar a casa de
la germana gran. En aquells moments no imaginaven que vuit dies més tard, la
Carmeta, ja no hi seria. Però aquella nit, uns i altres es miraven en silenci, corpresos.
Els ulls oberts com taronges, mentre veien com la mare xuclava potes i caps
d’unes rogenques gambes de Palamós acabades de pescar.
Expliquen
que aquesta va ser la darrere vegada que li van veure espurnes als ulls d’emoció
i el somriure juganer, picantor, engrescador, quan alçava la vista del plat i els
mirava a tots amb cara d’estaquirots.
El dos de gener de l’any vint-i-dos, per la Carmeta, es
van dissipar per sempre els records i les cares de tots els que estimava.
Es va dissipar el dia que repetia una i una altra vegada
—com una fixació— que als dos petits dels tres germans (ella deia de 6 i 8 anys)
els va deixar arraulits en el safareig del pis de Carme. Un poblet de la
comarca de l’Anoia on passàvem llargues temporades estiuenques. El motiu —deia—
perquè la gran dels tres germans reclamava el seu suport en els preparatius del casament que es faria a
Alemanya.
Res d’això no resultava
creïble. Doncs per molt avançada que sigui una societat democràtica europea,
voldria dir que la gran dels tres es casaria amb 10 anys. Massa jove aplicant
la lògica numèrica.
Es
van esborrar les desfilades de vestits de paper i el plaer que tenia quan per qualsevol
excusa mostrava a les veïnes, els barrets, cintes, jaquetes i faldilles que
temps enrere havia lluït amb molt d’orgull en festivals i casals d’avis.
Es
van fondre les copes de llautó i diplomes del club de petanca. I el torneig de
24 hores que amb vent gèlid i pluja fina van quedar segones i es van endur la
petita copa de subcampiones provincials.
Es va emmudir la seva veu de tenora, les sortides
amb la coral pels casals de la gent gran i les rondalles de caramelles on
sempre hi participava però, que mai no assajava. Com acostumava a explicar: “A
mi no em cal llegir la lletra, no com ho fan les altres. Me les a sé de
memòria. En tinc prou de seguir la mà de la directora per saber fins a quant he de mantenir la nota i quan l’he
de baixar”.
I
van deixar de sonar —per tots els que l’estimaven— els aplaudiments a la
Taverna del Peix Fregit de Palafrugell, el dia que sense avisar, després de
sopar, espontàniament, va cantar “La Gavina, Cantinero de Cuba, Cuba i la
Bella Lola”.
Ara, però quan tot això
ja forma part de la història, els que queden aquí —també jo— la recordem,
lluitem i preguem perquè la seva memòria no se’ns dissipi com el fum d’un havà
que s’enlaira fent formes fràgils, vagues, ansioses... cap al cel.
Palafrugell,
01 de maig de 2022
.jpeg)
