dimecres, 2 d’abril de 2014

Imatges no impreses d"Els Miserables". Darrer comentari.

Salut internautes,

Certament  una imatge val més que mil paraules. Però la imatge interna, personal, única que ens formem quan llegim un llibre que ens agrada i que ens atrapa, per força... ha de valdre més que centenars de milers de paraules. Aquesta imatge és nostra, l'hem creat en el nostre conscient, l'hem digerit, ha nascut espontàniament, ve acompanyada de sentiments, emocions, colors. Ens motiva, ens alliçona, la recordem i la guardem íntimament al costat del nostre cor,  la volem explicar, comentar, donar-la a conèixer als altres perquè la puguin arribar a estimar tal i com ho hem fet nosaltres. És que potser hi ha alguna altra acció més desinteressada i altruista que la que fa el lector... quan decideix aflorar les seves sensacions, explicar les seves vivències, quan ha acabat de llegir una novel·la? Quan, el mateix lector, sent el desig imparable de compartir aquestes emocions viscudes amb els demés?  Bé, suposo que sí i que en el fons és per això que es creen contínuament clubs de lectures, blocs de literatura, pàgines web de llibres, falques televisives, comentaris personals, tota una varietat de programes en els mitjans mediàtics, sense oblidar els twets i les nombroses i constants ressenyes a les xarxes socials.

Dit això, i per finalitzar les ressenyes de llibre que ja he acabat de llegir, he triat un paràgraf de la plana 358 del segon volum d'Els Miserables, a on en Victor Hugo, ens defineix molt bé la mena de llibre que va escriure. Diu així:

"El llibre que teniu entre mans és, del començament al final, en el seu conjunt com en els seus detalls, i a despit de totes les intermitències, excepcions o caigudes, la marxa del mal al bé, de la injustícia a la justícia, de la falsedat a la veritat, de la nit al dia, de l'apetit a la consciència, de la descomposició a la vida, de la bestialitat al deure, de l'infern al cel, del no res a Déu. Punt de partida: la matèria; punt d'arribada: l'ànima. L'hidra al començament, l'àngel al final."

Espero que serveixi per il·lustrar una mica allò de la imatge que he volgut dir-vos amb aquest post. Fins i tot, algú de vosaltres hi estarà d'acord. Si és així, em sentiré un xic més feliç. Gràcies per escoltar-me!

Fins aviat,
Jordi

1 comentari:

  1. Sovint, quan llegim clàssics, ens costa acostumar-nos a la forma, a la manera com estan escrits, a aquests narradors omniscients tant intervencionistes... Unes vegades paga la pena l'esforç i d'altres, no. A mi se m'han ressistit molts clàssics (i premis Nobel com, per exemple, Faulkner). D'altres, en canvi, m'agraden molt (com Dickens, Proust o Poe). D'Hugo tinc ganes de llegir "El darrer dia d'un condemnat" La tinc pendent, com tantes!

    ResponElimina