divendres, 5 de novembre de 2010

La caiguda dels Gegants de Ken Follett

Salut internautes,

Aquesta primera part de la nova trilogia de Ken Follet està resultant d'allò més engrescadora. No us descriuré la sinopsis de la novel·la perquè, la podeu consultar a través de la corresponen entrada en el llistat setmanal dels més venut de la dreta del bloc. Però si que us podré dir i de fet ja ho dic, que "La caiguda dels gegants" serà un dels llibres que romandrà moltes setmanes dins del "top ten" dels més venuts en català, sobre tot, a mesura que funcioni el boca-orella i s'estengui la seva merescuda fama.
Entre molts tràilers de pel·lícula que es poden consultar sobre el llibre al youtube, he trobat aquest amb só 3D que és tota una experiència sobre tot si l'escolteu amb auriculars.
En fi, aviat veurem si per Nadal, continua sent un dels llibres de referència d'aquest any 2010.
Per cert, no us perdeu l'entrevista que li va fer l'Andreu Buenafuente en el seu programa. Dura una mica més de 10 minuts, però no té desperdici, hehehe.
Jordi

Per cert, el text del vídeo el podeu trobar a la plana 818 del llibre i diu així:
""Ell i el seus homes es van endinsar en terra de ningú.
El sòl que trepitjaven era ferm i sec; feia setmanes que no plovia, i això era bo per als atacants,. ja que es podien moure amb més facilitat, tant a peu com a vehicles.
Corrien ajupits; els canons alemanys disparaven per sobre dels seus caps. Eren conscients de l'amenaça de ser tocats pels projectis propis, ja que els canoners podien errar i disparar massa curt, sobre tot amb aquella boira que impedia als observadors d'artilleria afinar la punteria dels canoners. Però el risc pagava la pena. D'aquesta manera es podrien acostar ràpidament a les trinxeres enemigues i, un cop finalitzat el bombardeig, els britànics no serien a temps de tornar a les seves posicions i preparar els emplaçaments de metralladora, ja que abans la tropa d'assalt cauria damunt seu. 
A mesura que penetraven en terra de ningú Walter temia que l'artilleria no hagués destruït el filferro espinós de l'enemic, ja que llavors perdrien molt de temps en tallar-lo.
A la dreta es va sentir una explosió, i tot seguit un crit. Un instant després li va cridar l'atenció una petita brillantor: una corda trampa. Estaven sobre un camp de mines que no havien detectat abans. Va sentir una onada de pur pànic en adonar-se que si feia una altre pas podria sortir volant per l'aire. Però no va trigar a recuperar el control.
-Vigileu sota els peus!- va cridar, però les seves paraules es van perdre en el terrabastall de les bombes. Van continuar avançant: els equips mèdics es farien càrrec dels ferits, com sempre.
Tot seguit , a tres quarts menys cinc de deu, els canons van callar.
Ludendorff havia abandonat la vella tàctica de bombardejar amb foc d'artilleria dies abans d'iniciar un atac, ja que això donava massa temps a l'enemic per aconseguir reserves i provisions. Amb la nova tàctica havien calculat que en tenien prou amb cinc hores per confondre l'enemic, desmoralitzar-lo i impedir que es reorganitzés.
"En teoria", va pensar Walter.
Es va adreçar i va córrer encara més ràpid. Respirava acceleradament però a un ritme regular; suava poc i estava alerta però tranquil. En uns segons toparien amb l'enemic.
Va arribar al filat britànic. No estava totalment destruït, però tenia nombrosos forats i el va traspassar, sempre al capdavant dels seus homes.
Com que estaven a tocar de la línia enemiga i perquè no avancessin al descobert, els comandants de les companyies i de les seccions van ordenar amb gestos que els soldats es desplaguessin.
"Ara la boira juga a favor nostre perquè ens amaga de l'enemic" va pensar Walter amb un petit estremiment d'eufòria. En aquell moment i en aquella posició, ja haurien d'estar sota l'infern del foc de metralladores enemigues. Però els britànics no els veien.
Va arribar a una zona en que el sòl estava totalment remogut pels obusos alemanys. Al principi només va veure cràters i munts de sorra, però tot seguit va descobrir una línia de trinxeres: havien arribat a la línia britànica, que estava feta miques. L'artilleria havia fet una bona feina.
Que hi havia algú a la trinxera?  No se sentien trets. El millor era assegurar-se'n. Per si de cas, Walter va treure el fiador d'una granada i la va llençar a dins de la trinxera. Després de l'explosió va mirar per sobre del parapet. Hi havia molts cossos a terra, tots immòbils. Qui no havia mort a conseqüència del foc de l'artilleria havia mort per l'impacte de la granada. "Hem tingut sort, fins ara, però en qualsevol moment es pot acabar", va pensar Walter.""

1 comentari:

  1. Ara acabo de llegir la novel·la i la trobo excel·lent. Gran moment de plaer i aprenentatge. Ken Follet fa estimar els personatges i apassionar-te amb les seves passions, patir amb els seus patiments, odiar allò que odien… La meva edició té 1.016 pàgines i sincerament val la pena submergir-s’hi. Jo diria que sí que és per a tot tipus de públic, com també ho són Els pilars de la Terra o Un món sense fi, malgrat la seva extensió. De fet, conec gent de molt diferents edats i condició a qui els han agradat aquestes grans obres! Sí que és cert que l'edició catalana, un cop més i tristament, presenta alguns errors ortogràfics, sintàctics i lèxics, segurament deguts a les presses.

    ResponElimina