Mini relat de ficció. "Dos punts de vista" per Jordi Policarp

DOS PUNTS DE VISTA EN PRIMERA PERSONA

PRIMERA PART

Fa tres anys que no puc dormir. El sol fet de veure la llum del sol em provoca una mena d'urticària que no desapareix fins que s'esvaeix la claror del dia. La meva dona va morir per culpa meva. Sé que aquest remordiment no me'l trauré de sobre durant molt de temps. Ella prou que m'insistia que el Citroën feia un soroll estrany i jo, poc que me l'escoltava. Cada dos per tres, la mateixa cantarella. Que si el cotxe no va fi... Que alguna cosa li passa a la direcció... Que el sorollet metàl·lic que fa no és normal...

Cert és que un dia vaig obrir el capó del cotxe per fer-li una ullada. Jo, home de lletres, mai he estat un bon mecànic i no vaig veure ni trobar cap peça fora de lloc. Li vaig dir que el que li passava al cotxe, era simplement mal de vell i que fins l'any  següent no tocava canviar-lo.

Però aquell dilluns fatídic que la Carmeta feia tarda a la feina, va forçar el motor més del comte. No havia fet més de vint quilòmetres que en un revolt de l'autopista A7, a l'alçada del Montseny, se li va quedar el volant a les mans. El cotxe, va canviar inesperadament de carril i un tràiler de set metres i mig de llarg el va envestir de costat, esparracant-lo per la meitat. De res serviren els airbags. La meva doneta estimada va tenir una mort cruel i fulminant.

Des de llavors, ningú vol parlar amb mi. Ni em miren. Ni em volen escoltar. Per molt que m'hi escarrassi, és com si m'hagués tornat invisible per la resta de la gent. La solitud i la tristesa que sempre m'acompanyen, ho tenyeixen tot de negre i el temps sembla congelat.

El banc, va posar el mas a la venda amb l'excusa que el seu propietari, no donava senyals de vida i això és mentida. Sempre he estat aquí. Però tots, absolutament tots, van decidir girar-me l'esquena, per quedar-se aquestes terres i la meva llar.

Només hi ha un vailet de dotze anys que m'escolta. Tot i que sembla que de vegades li faig por.

SEGONA PART

Em dic Adrià. Ara he fet 15 anys. Quan en tenia 12 el meus pares “hippies”, en van portar a viure a un mas a tres quilòmetres del cim de les Bruixes. A mitja hora en cotxe del disseminat de Fitor -un petit nucli urbà- al mig de les Gavarres del  Baix Empordà. Ho van fer per prescripció mèdica. Els psicòlegs que em visitaven així ho van dictaminar. Deien que un canvi d'ambient, fora de la gran ciutat m'aniria bé. Ells -els metges- mai van entendre que el que em passava era que podia veure al meu voltant més persones de les que pertocaven. Aquesta gent, -els visitants- es presentaven sense avisar. Al principi eren nens de la meva edat que callats, ploraven desconsoladament. Volien tornar amb el seus pares. Jo els volia ajudar, fins i tot, a abraçar però no podia. Es fonien entre els meus braços com si res. Envoltats de llum i ombres, semblaven fets d'un aire glaçat que sempre els precedia i es tornava càlid quan marxaven del meu costat.

Els pares, no em van creure mai. Em castigaven, m'escridassaven i em renyaven dient que això que feia, no feia gràcia. Que deixés d'inventar-me històries o tothom em prendria per boig. Durant un temps em van medicar amb unes pastilles que només em provocaven son, molta son. Després, cap els 10 anys, em van portar en una clínica per malats del cap i ara fa uns tres anys, en un intent de protegir-me -segons ells- vàrem venir a viure a Cal Bernat, un mas al mig del no res.

...continuarà