diumenge, 26 de juliol del 2015

"La noia del tren" de la Paula Hawkins

Salut internautes,

Avui és tot un plaer parlar-vos d'un llibre que m'ha agradat, que m'ha fet entusiasmar com feia temps que no em passava. La noia del tren d'aquesta escriptora nascuda a Zimbabwe, és d'aquells llibres que ens fan vibrar, ens carreguen les piles i ens dóna sentit a la vida.

He trobat impressionant veure com al llarg de tota la novel·la "les peces" van encaixant una a una fins a completar-se com si d'un gran trenca-closques es tractés; com l'opinió que ens formem els lectors, sobre els diferents protagonistes va canviant a poc a poc a mesura que va avançant l'acció; com juga l'escriptora amb nosaltres i ens fa passar pràcticament a sentir animadversió cap a un personatge d'extraordinària feblesa humana, a pàgines després, empatitzar amb ell i a estimar-lo amb totes les seves manies i les seves rareses. És també increïble, en el bon sentit de la paraula, veure com un petit detall, inesperat, observat en una rutina diària, pot desencadenar tot un thriller psicològic com esdevé "La noia del tren".

El llibre ens parla d'aquelles parelles que ens envolten, dels nostres amics, veïns i coneguts que sovint els idealitzem perquè només coneixem una part de la seva vida, i no ens parem a pensar quina és la vida real que porten entre-mans, a porta tancada, fora de la mirada curiosa dels seus iguals.

Paula Hawkins ens mostra (allò que hem sentit tantes vegades) que la realitat moltes vegades supera la ficció i que en el fons cap de nosaltres està prou segur en aquest món. 

Podria passar, i potser més sovint del que ens pensem, que aquell veí que tenim a prop nostre, amb el qual ens hem saludat a l'ascensor, aquell amb qui ens creuem tot sovint pel carrer, aquell amb qui compartim una part del nostre trajecte o aquell veí amb qui fins i tot hem arribat a compartir alguna xefla o festa del barri, amagui un assassí sense escrúpols dins seu. I què em dieu d'aquell pare de família, bo, amable, educat, curós amb els detalls vers els demés... i que ves per on, un dia, descobrim que porta una doble o triple vida discreta, amagada a la vista de tothom, la qual faria posar de vermell a més d'una o d'un? Segur que coneixeu algú així.

Potser sí, que és veritat, que tots nosaltres portem a dins nostre un àngel i un dimoni convivint conjuntament de forma més o menys controlada. I que depèn només de nosaltres mateixos deixar-los aflorar en moments determinats o sucumbir irremeiablement a un dels dos. Cal saber-ho. Ser-ne conscients. Tenir prou força i ser valents per tal que la nostra vida tranquil·la i segura que ens hem procurat i de la que gaudim habitualment, no es converteixi en un infern fosc i profund. 

Però com ens ensenya Dante a la Divina comèdia, fins i tot, també de l'infern ens en podem sortir. Caldrà, això sí, trobar les complicitats i les forces necessàries, allà on siguin. Arrapar-nos a elles si cal amb les dents, tornar a començar i reeixir a una nova vida diferent que ens ha de fer indubtablement millors.

Fins aviat,
Jordi

3 comentaris:

  1. N'estic convençuda que tots tenim un costat fosc, per això ningú té dret a jutjar ni a condemnar . Però, com que vivim en societat, també hem de procurar adaptar-nos. Aqt llibre no se m'escaparà!

    ResponElimina
  2. Després de llegir aquest llibre, l'observació de l'entorn que ens envolta cambiarà davant els nostres ulls i la manera de percebre'l.

    ResponElimina
  3. He seguit el teu consell i m'ha agradat molt el llibre.

    ResponElimina