Un record d'un record.

Salut família,

Torno a penjar alguns mini relats de moments inspirats per fets inesperats. Bona lectura.

UN RECORD D’UN RECORD

AQUELL VESPRE LA TUTORA DE L’ANTIGA ESCOLA DE BELLES ARTS DE BARCELONA ens va proposar escriure un relat basat en una experiència sensorial. Evocant la famosa magdalena de Proust, es tractava de deixar-nos transportar a través dels sentits a la nostra infància, als nostres records, als nostres sentiments atresorats en el subconscient tot assaborint un peça de xocolata negra de cacau al setanta per cent.

Però el subconscient tenia ganes de jugar amb mi i el que va passar aquell vespre va ser que se’m va disparar un record que em portava a un altre record, més profund, on una tassa de xocolata ben calenta prenia el seu protagonisme. Va anar així. 

Com bombolles delicades, a la frontera que delimita la raó i els sentiments, em van brollar sensacions de fred, d’humitat, de molta humitat, d’una humitat aquosa que em feia tremolar de dalt a baix i... la mare, i... el mas i és clar... Palafrugell. 

A l’escena apareixia jo davant de la casa pairal, deuria ser pels voltants de Nadal. Feia molts de temps que no visitava la mare a Palafrugell. Quan va obrir la porta es va posar a plorar, em va petonejar per tota la cara i em va abraçar amb els seus bracets febles i tendres Finalment em va agafar les mans. En veure que les tenia gelades, em va fer prendre sí o sí una tassa de xocolata calenta com quan eren petits i tot es curava amb una bona tassa de xocolata amb melindros. Va ser llavors que vaig recordar el que vaig sentir la primera vegada, que la mare, me la va donar a tastar. Jo tenia l’avançada edat de deu anys. Vaig créixer sense dolços ni llaminadures. Els metges havien prohibit alimentar-me en tot allò que tingués traces de sucre. I això deixava fora pastissos, gelats, caramels,  magdalenes i els seus derivats de pastes en general. El motiu: la meva formosa figura baixeta plena de sacsons i rodanxons. Però un bon dia, després d’una grip que em va deixar xafat,  la mare es va saltar les prescripcions del metge. Segons ella, calia revifar al vailet de casa i fer, que el color rosat (de les meves galtes) tornés a aflorar. <<La xocolata ho cura tot —dia sovint.>> Això en va transportar al primer glop de xocolata desfeta i com en aquell glop dintre meu alguna cosa es va estremir, es removia i volia aixecar el vol. Aquell bocí de l’ànima havia estat presonera, maltractada Lluitava tota sola contra els sentiments de culpabilitat per arribar —vencedora— primer al fons del cor i finalment al cervell on reposaria eufòrica.

Amb el pas del temps he continuat prenent xocolata en qualsevol de les seves formes i matisos. Sòlida, calenta, freda fins i tot com a massatge tonificant en un balneari de Caldes de Malavella. De noiet baixet i rodanxó he passat a ser un bombonet per la majoria de nois i noies que m’envolten. 

Diuen que la xocolata és el substitutiu natural de la mancança de l’amor. No sé si ben bé això funciona de veritat, però el que sí sé, és que en els moment més complicats, en el cos a cos, del dia a dia, un bon tros de xocolata negra ens ajuda a veure les coses d’una altra manera. Quan quests moments complicats s’abraonen sobre nosaltres, ancorar els ulls i assaborir una bona concentració de cacau ens revifa i ens encoratja. En el fons, la mare que en pau descansi, tenia raó. Una bona tassa de xocolata calenta ho cura tot!

Fins aviat,

Jordi