dijous, 29 d’octubre de 2015

La maledicció dels Palmisano - Rafel Nadal

Salut internautes,

Diuen que una característica dels bons actors és aquella mirada que atrapa a l'espectador. Aquella harmonia entre el "que" diu i el "com" ho diu. Que quan... interpreten l'escena que interpretin, et resulta creïble, et convenç i fa que tinguis ganes de continuar enganxat a la pantalla fins al desenllaç final de la pel·lícula.

Doncs bé, us proposo un joc. Obrim aleatòriament algunes pàgines del llibre "La Maledicció dels Palmisano" d'en Rafel Nadal i llegim una estrofa, unes línies tan sols, a veure que passa.
Si l'experiment funciona bé, identificarem aquella bona sintonia entre el "que" hi ha escrit i el "com" està escrit, i notarem aquell poder d'atracció que ens provocarà la curiositat i les ganes de continuar llegint.

Per exemple:
..pàgina 72
(...) En Vitantonio, en canvi, a les reunions familiars s'hi ofegava. Era disciplinat i complidor i el que tenia d'espontani també ho tenia de transparent. Però el noi trobava que al palazzo de l'àvia tot era massa tibat i que la disciplina hi era  molt excessiva. A l'interior de la casa (...)

..pàgina 157
(...) A mitja tarda o havent sopat, els senyors travessaven amb pas apressat els dos jardins i d'aquesta manera discreta entraven a la casa de la Bella Antonella, l'atractiva vídua d'un comerciant de robes arruïnat que regentava la casa de cites de més renom de la ciutat. El local tenia l'entrada principal per un carrer secundari, però ningú no la usava fins que era negra nit i els veïns ja dormien. (...)

...pàgina 201
(...) - No pots... -va intentar replicar-li la zia, però no va acabar la frase. Acabava d'adonar-se aterrida que la promesa que li estava fent en Vitantonio era la mateixa que li havia fet el seu home vint-i-cinc anys abans. Ho va considerar un mal presagi i es va posar a tremolar. Va entrar en estat de xoc.
Van estar així una bona estona: ella tenia la mirada perduda, tremolava i anava repetint "No, no, no" i també negava amb el cap; ell la calmava i l'abraçava com hauria abraçat a una nena petita. (...)

...pàgina 341
(...) En Vitantonio no va contestar. Es va acostar a la taula i amb el braç va escombrar tots els papers. Després va agafar l'emissora de ràdio i també la va tirar per terra.
- Encara treballes per als feixistes o ja treballes directament per als agents de l'Abwehr alemany? - va preguntar-li molt alterat. (...)

Arribats en aquest punt, potser entendreu perquè en Rafel Nadal, ens ha anat atrapant amb els seus tres llibres que ha anat publicant. El canvi d'escenari d'aquest darrer llibre amb els seus dos predecessors és notable. De les memòries de la infantesa de "Quan érem feliços", vàrem passar a la crònica vital de la saga familiar del llibre "Quan en dèiem xampany". Ara, ens aboquem a una crònica de ficció, de dues famílies, els Palmisano i els Convertini, situades al sud-est d'Itàlia, en una regió La Pulla, a on hi podríem trobar ciutats amb un gran atractiu paisatgístic i amb una forta personalitat històrica com Bari o Matera. No seria gens estrany que un cop acabeu de llegir aquesta gran novel·la, us agafin ganes de fer turisme cap a l'extrem est de la bota italiana i de llegir més llibres d'en Rafel Nadal.

Fins aviat,
Jordi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada