Vet aquí un diàleg enxampat d'amagatotis entre dues bones amigues. O potser és del tot inventat -aflorat- de la meva collita?
La Pura i la Ramoneta
Són dos quart de vuit del vespre del
diumenge 26 d'agost d'enguany. Com cada dia les campanes criden a missa de vuit
a Sant Esteve de les Roures de Baix. La
Pura mira el rellotge neguitosa. Treu el cap per la finestra. El carrer desert
no dona senyals de vida de la Ramoneta.
—On s'haurà ficat aquell
pendó de dona? Com sempre arriba tard.
És clar no m'estranya amb els quilos de cremes que es posa a la cara...
Guaita-la! Per allà ve tota empolainada. Es deu pensar que encara té trenta
anys.
Hola Ramoneta. Carai! que
guapa vas! Trobo que avui llueixes especialment. No ho sé, però potser és
aquest ‟moreno” de la
Costa Brava que t'ha agafat a la cara...
—Gràcies Pura, maca. Tu
també fas molt de goig! Què, som-hi? Diuen que avui comença un nou mossèn de
vint-i-vuit anys que és un bombonet de sucre. M'han dit, que es nota que va al
gimnàs i que quan es posa d'esquena fa sospirar a les feligreses.
—Ramoneta, no canviaràs
mai! Però si a la teva edat podries fer-li d'àvia i tot! Va! passa!
Tres quarts de vuit. El repic de campanes, ara més accelerat, es tornar a sentir.
—Un moment, Ramoneta.
Potser que agafi una jaqueteta. He sentit per la “tele” que avui farà una mica
de tramuntana i la temperatura baixarà fins els vint-i-sis graus.
—Fes, fes, Pura. Però no
triguis.
Com cada vespre la Pura i la Ramoneta
enfilen la pujada de Sant Magí de camí a l'església agafadetes del bracet per
no caure.
En arribar a dins:
—Has vist... com s'ha
engreixat la Francisqueta de Cal Sabater? Però si sembla a punt de rebentar!
Sort que nosaltres mantenim el nostre tipet. Fixa't, aquesta faldilla prisada de
floretes que porto és una talla 54.
—Ah, si Pura. Ja ho veig.
Però si estàs feta una col·legiala! Què peses ara? Setanta-vuit? Setanta-nou? Quant
t'he vist, de seguida t'ho he notat. Aquesta dieta de l'albergínia que has començat
fa quatre setmanes, t'ha anat molt bé.
—Gràcies Ramoneta! I què
me'n dius del Tonet, el nano del flequer? Saps que es va divorciar d'aquella
“estirada” que tenia per dona? Ja saps qui vull dir. Aquella que cada dos per
tres feia espetegar les dents amb els llavis...
—Vols dir... la mateixa
dona que posava la dentadura en un got amb aigua i llimona, cada nit, a sobre
de la tauleta, abans d'anar a dormir?
—Sí, Ramoneta sí. Sort
que nosaltres som ànimes senzilles que no tenim cap taca que se'ns pugui criticar.
—No ho sé Ramoneta, no ho
sé. Si et dic el que m'estava imaginant quan he vist el bombonet de sucre...
Crec que mullaríem tot el terra de l'església i tothom sentiria el xipixap que
faríem al caminar quan anéssim a rebre –lliures
de pecat- la sagrada forma de Déu, Nostre Senyor.
Fins aviat,
Jordi
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada