Benvolguts. Benvolgudes,
Posats a imaginar perquè no imaginar un altre final del conte "Videta" d'Anton Txékhov?
Jo l'he visualitzat així:(...) De sobte truquen a la portella, fort. L’Ólenka es desvetlla, obre la porta però no veu a ningú. Una ventada freda, gèlida entra dins de casa, s’instal·la i es queda malgrat ella aviva el foc de la xemeneia amb més troncs i ferma totes les finestres.
L’Olenka no entén aquella mena de vent. Sempre li ha agradat la fredor de les nits d’hivern. Tot d’una recorda quan era petita i com s’estirava a la neu i amb els amiguets feien figures d’angelets. Reien molt. Eren feliços. Llavors li retornen les imatges de temps passats i de temps recents.
Sense adornar-se, dues llàgrimes fredes li regalimen galtes avall. Es troba molt cansada. Seu a la butaca de sempre i tanca els ulls. Al seu voltant regna un silenci poc habitual.
En Saixa —el seu amor, jove, tendre i platònic— es desperta. Li ha semblat sentir un cop de porta sec, contundent, com si marxés algú de casa. S’acosta a la butaca on l’Ólenka seu amb el cap decantat i els braços estirats a banda i banda. Se li atansa. No respira. En Saixa s’arronsa d’espatlles i se’n torna a dormir.
A fora fa una nit tranquil·la. No bufa gens de vent.
Fins aviat,
Jordi
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada