Salut internautes,
Llegint el conte del Mar, de la Mercè Rodoreda, m'he imaginat un món derivat d'una conversa caòtica entre dos avis, jubilats, asseguts davant d'un banc en un passeig marítim. La conversa dels protagonistes acaba no perquè es mori cap dels que porten l'acció o vingui un tsunami i se'ls empassi d'una glopada, sinó per una acció... relacionada amb una paperina de castanyes que no explicarem per no revelar el final.
En aquest recull de contes, la tècnica literària de l'escriptora ens meravella per la seva l'aparent ingenuïtat d'interpretació que combina dos corrents literaris com són: el del realisme depurat i el món subjectiu, imaginatiu, de la fantasia.
Amb la Rodoreda es fàcil reconèixer la complexitat humana de dèries i trastorns efectius o emocionals tan freqüents a la nostra societat. Però portats, de tant en tant, fins a l'extrem de la ficció. Com passa en el conte de "La meva Cristina" per posar un exemple.
Els personatges defugen de l'estructura acadèmica homologada de: plantejament, nus i resolució del conflicte. Són personatges agafats al vol en mig de situacions habituals o en converses de carrer que venen, s'atansen a nosaltres, els escoltem, empatitzem amb ells i en acabat... continuen amb la vida que feien. Res no els hi ha canviat un cop ens han explicat la seva història. En canvi a nosaltres, lectors, ens sacsegen els sentiments, les emocions i potser els fonaments literaris.
Fins aviat,
Jordi
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada