Collita propia 3.0

El Consell del Mar o la verticalitat absoluta
---
A la gent de Llafranc
---


Abans de morir, l’avi Josep encara va tenir temps d’explicar-me algunes històries. Ell, d’uns vuitanta anys llargs, baixet, de cos prim, amb poc cabell, de mirada intensa i veu poderosa i jo, de disset anys, d’alçada notable per la meva edat, espatlla forta, dotat d’un nas prominent, i amb una voluntat entusiasta de conèixer totes aquelles experiències que ell, em pogués transmetre. No cal dir; que l’admiració que li tenia aleshores... encara la tinc i ben viva, quan penso en ell.

Les tardes de diumenge, quan el temps acompanyava i la complicitat surava a l’ambient, ens asseiem sense presses, davant del portal del nostre mas. Abans del temps de la verema, l’aire conservava un regust de raïm dolç. Les vespes, assedegades de flors, de tant en tant ens emprenyaven i jo - esperitat - arrencava a córrer davant la mirada serena i esbatanada del meu avi. Em deia: «les vespes només son perilloses si les emprenyes, noi. Domina la por i dominaràs la voluntat. Això et permetrà avançar i fer coses molt grans.»

Però aquell dia del mes d’agost, va ser diferent. Em va dir: «Au, vine; avui baixarem fins a la platja de Llafranc. Conec un hostal que li han posat el nom de la Llagosta en record al mal que va fer aquesta plaga a les vinyes de la comarca durant molts anys. »
«Allà a raser, acaronats per la suau brisa de garbí, t’explicaré allò que ens va fer canviar als catalans.»

Des del Far, del portal de casa que fa paret amb l’ermita de Sant Sebastià fins a l’Hostal de Llafranc hi ha uns vint-i-cinc minuts caminant. La baixada, tot i que actualment està asfaltada, tenia prou pendent per no badar amb les impressionants vistes que ens ofereix aquest indret de la Costa Brava. Barrancs com el del Salt de Romaboira, d’una verticalitat absoluta, per la zona n’hi ha uns quants i no és estrany – de tant en tant – cercar forasters que embadalits  amb el paisatge, s’han fotut de dalt a baix.

L’avi, tot i la seva avançada edat tenia el pas lleuger. De vegades em costava seguir-lo. Ara trencava per aquí, ara agafava aquest corriol, ara travessava un rierol i sense adonar-nos ja érem a baix de tot. A peu de platja, ens entreteníem observant les barques dels pescadors i a les seves mullers que feinejaven tot cosint les malmeses xarxes esteses a la sorra.  
Quan bufava la Tramuntana, el vent es tornava sec, gèlid amb gust de terra i de vinyes. Quan bufava el Garbí, en canvi, la mar es tornava picada, juganera i ens portava perfums de roca, de peix i de sal.

L’horitzó aquell dia estava diferent. Si miràvem mar enllà, veiem un pocs núvols negres – dos o tres com a molt- amenaçadors, en una franja molt concreta de l’horitzó que no abraçava tota la platja de Llafranc. I si miraven terra endins, el sol i l’absència de núvols ens mostraven un cel net, brillant típic del mes d’agost.


Ens vàrem seure en una de les taules de l’hostatgeria La Llagosta de cara al mar. El Consell del Mar ens esperava. Sota la complicitat de l’Alícia i en Wilter – els amfitrions de l’hostal – l’avi em va anar presentant les diferents personalitats, expertes totes elles, en Simbologia Climatològica Comparada d’Antigues Profecies. Així vaig conèixer els set savis del Consell del Mar: en Vicenç – expert en la climatologia marítima del litoral català -, en Lluís – mestre en el relleu subaquàtic de Calella, Llafranc i Tamariu-, en Coque – doctor del comportament humà en situacions d’estres marítimes-, l’Oriol – expert en patrons atmosfèrics catalogats com anomalies temporals-, en Paul – doctor honoris causa per la universitat Ramon Llull – autor de nombrosos estudis relacionats en fenòmens marítims, en Manu – defensor de la teoria quàntica com a predicció de calamitats en alta mar i en Gabriel – director de l’Institut Català del Mar, promotor de les tesis del pèndul en situacions atmosfèriques estranyes.

«Senyors»,  va dir l’avi, «us he convocat aquí, perquè avui sereu testimonis d’uns fets que canviaran en bona part les vostres teories conegudes fins el moment. Què dic “canviaran”? De fet esmicolaran tot el que sabeu fins ara.»

En aquells moments, l’horitzó marítim s’ennegrí. Dos núvols foscos, densos, lluitaven alliberant milers d’espurnes elèctriques que, flotant com espores, avançaven cap a la costa. Es va fer un forat entre els dos núvols i un raig vertical de diferents colors impactà fortament contra el mar, aixecant al seu voltant una densa boira de set o vuit metres d’alçada que provocava curiosament una mar plana mentre es dirigia lentament cap a nosaltres.

Els vilatans, encuriosits, feien fotografies a tot allò que els envoltava però després, quan aquella columna d’aigua se’ls hi tirava a sobre, atemorits, "cames ajudeu-me" fugien en qualsevol direcció contraria al mar.
Nosaltres, petrificats, observaven inquisitorialment tots aquells successos, sense trobar cap resposta lògica, malgrat la nostra sapiència experimentada.

La columna de llum, ens encalçà i ens impregnà amb tota la seva força de dalt a baix. La nostra pell, s’escalfava. Els porus de l’epidermis absorbien aquell torrent de color i ens feia vibrar cada una de les molècules del nostre cos. En pocs segons ens abandonà i continuà el seu recorregut. Als pocs metres desaparegué. S’esfumà deixant un rastre vaporós d’humitat per allà on havia avançat.  Nosaltres a poc a poc vam anar sortint de l’estat de xoc. Què ens havia passat? Ningú deia res. Però els nostres cervells van començar a crear idees, imatges, plans i projectes a velocitat vertiginosa. Ja no teníem necessitat de parlar. Ho sabíem tot i de tots.

Van decidir que aquestes noves capacitats les posaríem al servei del país. L’avi, agafà el primer telèfon mòbil que trobà per allà i marcà el número d’un amic seu. En Putxi.

«Carlus» - digué. Ja sé com sortir-nos d’aquest atzucac en que ens trobem immersos del procés. Tu deixa’ns fer. No contestis encara a en Rajoy. D’aquí a una hora quedem... i en parlem. Per cert, vindré acompanyat amb la gent del Consell del Mar. 


Benditos seáis todos en nombre de Yahve, de José y Maria.
(Missatge còsmic 1354-17)
---
A en Xavier Riu (científic de Girona)
---

Ha arribat el temps que conegueu en Chrístopher, l’encarregat de manteniment d’una nau intergalàctica que volta a milers de quilòmetres de distància de la Terra.

En Chrístopher té el lleig costum d’abandonar la nau cada dos per tres per ocupar temporalment el cos de Carlo Jesús. Un fals mèdium de “pacotilla” amb poders curatius més que dubtosos, que habita al planeta blau de la Galàxia blanca. Crec que vosaltres l’anomeneu Via Làctia.
Per en Chrístopher, el costum de la transmutació el posa catxondo i s’hi presta al joc, sempre que en té oportunitat. Quan entra en el cos del Terrícola, adopta una veu pausada, dolça, vellutada que li dóna un toc de benèvola criatura que difereix molt a com és ell en realitat.

La situació però es complica quan, al trastocat terrícola de nom Carlo Jesús, li dona per invocar al mateix temps en Chrístopher i a en Micaé; un altre extraterrestre conegut amb el nom de Jesús, al vostre planeta. Aleshores, a l’encarcarat cos vell i atrotinat d’aquest humà, s’hi ajunten tres éssers corporis. Quan això passa, és un fart de riure. Tothom va a la seva. Tots tres, volen parlar al mateix temps. En Chrístopher li dóna per posar veu de robot i en Micaé es fa passar per en Chrístopher amb aquella veu innocent de no haver trencat un plat.


Tant en Micaé com en Chrístopher venen de Ganímedes – de la constel·lació d’Orion de Raticulin, a prop d’Alpha i de Beta.
La seva aparença dista molt de les imatges de les pel·lícules que teniu els humans dels extraterrestres. Ho dic perquè aquests d’aquí, son alts, rossos, de pell blanca i esprimatxats.
Vosaltres, els humans, els hi arribeu tan sols a la cintura. A l’alçada del cinturó on podeu veure sense dificultats l’emblema intergalàctic que llueixen amb orgull a la sivella.

El que més crida l’atenció, és el seu potencial intel·lectual, estimat en l’escala espiritual en més d’un milió de coeficient racional. Sense deixar de banda també, els seus set sentits a diferència dels cinc que teniu els humans. Aquests són: vista, oïda, gust, tacte, olfacte, clarividència i telepatia còsmica. A més a més, no tenen les necessitats corporals d’evacuació del sobrant dels aliments com nosaltres. 

Ells, tot el que ingereixen, el seu cos ho aprofita a manera d’energia. Es veu que això de la telepatia còsmica, requereix de moltes calories.

Però humans, gent del planeta Terra, us he de dir un secret i aquest és el motiu perquè us escric aquest missatge. Espavileu-vos a trobar al Carlo Jesús de la ciutat Dos Hermanas (Sevilla) i que us marqui la senyal de la creu al front. Perquè  tretze milions de naus còsmiques vindran aviat al vostre planeta i procediran a l’evacuació dels humans mitjançant un raig còsmic d’absorció, que us elevarà fins a una nau intergalàctica a punt de viatjar fins a la constel·lació veïna d’Andròmeda. Heu de saber, que qui no disposi d’aquest estigma, no podrà viatjar i en Micaé us retornarà a la Terra.

Això succeirà just, una hora abans del desastre nuclear. En un mes de desembre de la vostra era tal i com esta anunciat en les sagrades escriptures. Que per cert... son nostres.


Josué de Raticulin
Cronista – Comunicador
Ganímedes, Constel·lació d’Orion ( a prop d’Alpha i de Beta) a  30 de setembre de 2017

(segons el calendari terraqüi del planeta blau)



Jo, Younes
أنا، يونس
26 de setembre de 2017


Quan aquest matí el meu Imam, m’ha fet visitar el cementiri dels impurs de Ripoll, encara no sabia com acabaria el dia.

L’Abedelbaki Es Satty, m’ha explicat la seva croada contra els infidels que va fer fa uns mesos. Ell tot sol – armat amb un ganivet – va aconseguir matar a cinc persones al centre comercial de Londres. Orgullós em deia, la felicitat que sentia cada cop que una gota de sang dels seus ferits de mort li tacava la seva camisa de cotó blanca. M’ha provocat molta enveja.

Jo també faré la meva. Ha arribat l’hora. Serà aquesta tarda. A les Rambles de Barcelona. Celebraré els meus vint-i-dos anys amb un gran acte que sembrarà el terror i que sens dubte agradarà al gran Al·là.

De fet, m’ha costat molt mantenir-ho en secret. Però han estat deu mesos de preparatius, fent veure que mantenia les meves relacions veïnals, treballant a la forja de forma aparentment normal, i jugant a futbol amb els coneguts infidels que sempre em rodejaven. Quan només la seva presència, em provocava basques que m’empassava per no vomitar davant d’ells, guardant això sí,  l’aparença del típic magrebí simpàtic i amable amb la gent, que seria incapaç de fer mal a una mosca.

Aquesta tarda després de dinar i de fer les meves pregàries, agafaré la furgoneta que va llogar el meu germà petit, em vestiré de forma casual com correspondria a un noi de la meva edat, em ficaré el cinturó simulat d’explosius per sota de la samarreta i m’emportaré un ganivet per rematar la feina si tinc ocasió.

Seré com una serp verinosa que amb el seu moviment ondulant, anirà avançant Rambla avall, picant, ferint, matant qualsevol d’aquells éssers vius que Al·là interposi al meu pas. Després fugiré. 

Robaré el primer vehicle que em vingui bé i, si puc, assestaré una punyalada mortal a qualsevol que em porti la contrària. Si arriba l’ocasió i les forces policials m’enxampen, no m’ho pensaré dues vegades. Ensenyaré el meu simulat cinturó d’explosius i cridaré ben fort “AL·LAHU-ÀKBAR”.

***
Així ho va pensar i així va succeir.
Diuen... que a Subirats, un vilatà de la localitat que passava per allà - minuts abans que en Younes Abouyaaqoub fos abatut per quatre trets de la policia – va veure algú arraulit entre les vinyes, i que va sentir com resava a un Déu estranger. Semblava que li donava les gràcies per: haver-lo rescatat de la vida insignificant que portava, per haver-li mostrat els seus germans de l’Islam, per ensenyar-li un món lluminós gairebé desconegut, i per haver-li encarregat a ell – en Younes de Ripoll - la gran missió que li va ser revelada: matar i destruir un gran nombre d’enemics sense compassió.




LA CULPA VA SER DE MORFEU
12 de setembre de 2017


Com que sembla que el fill d’Hipnos i Nix –Morfeu- no em visitarà aquesta nit, em posaré a escriure certes tribulacions que em persegueixen i que, maldestres, es barallen per sortir a l’exterior.

Diria que em sento trist, confós, desganat. Després de tants mesos de convivència gairebé marital, resulta que la Toneta, la meva xicota de vida altruista, ecològica i alimentació 100 % natural, té una doble identitat.

Aquest matí, després de rebre el seu habitual whatsapp de bon dia, acompanyat de trenta-tres petons i set cors bategants he dedicat un temps mandrós a navegar per internet. Anava d’un costat a un altre sense rumb establert fins que he entrat al meu perfil de Facebook. De bon començament no he trobat res massa estimulant, he fet una ullada a les persones suggerides per aquesta eina diabòlica com candidates a ser acceptades d'amistats digitals. He vist una tal Antonel·la que ostentava casualment, una vida altruista, ecològica i alimentació 100 % natural que m’ha despertat la curiositat. 

Ràpidament he volgut saber més coses, però les seves imatges estaven vetades al públic en general i només eren visibles dins d’un entorn privat – reduït - de persones. Em calia doncs, buscar-me un amistançat de palla, que es prestés a deixar-me el seu perfil i que al mateix temps, formés part del seu cercle privat d’amistats per poder infiltrar-me sense aixecar sospites.
En Joan, vell conegut, de moral perduda i de llums compromeses, ha accedit – prèvia negociació econòmica- a llogar-me la seva clau d’accés personal al Facebook durant unes quantes hores. Així ha estat com he constatat, que la tal Antonel·la de vida altruista, ecològica i alimentació 100 % natural, mantenia una amistat massa íntima amb un Carabinieri de Palerm.  

El Facebook no enganya.

Ara em plantejo la meva revenja.


O bé tallo immediatament muntant-li un ciri d’aquells sonats davant del seus amics altruistes, ecològics i d’alimentació 100 % natural... o em torno pragmàtic, li segueixo el joc brut i m’aprofito de forma intermitent com fins ara, de les seves carícies, dels seus molsuts i dolços llavis i del perfum lleugerament maduixat que desprèn la seva pell fins i tot després de compartir moments de molta passió.. o, faig sortir la vena psicòpata que forma part de mi i, dissabte al vespre – després de sopar – li deixo caure dins de la ratafia unes gotetes d’un combinat mortal: Cicuta matulata, Aregatina altíssima i Ricinus communis... Es clar que si tiro pel dret, ja no hi haurà temps d’ambulàncies, serveis d’urgències o radiografies de qualsevol mena. Serà una mort perfecta que no deixarà rastres. I jo...

Sona el mòbil.

-          Hola Toneta. Com va tot? Ha anat bé la feina per Itàlia? A quina hora dius que arriba l’avió? Cap problema. Et recullo aquest vespre a l’aeroport i fem un sopar romàntic, vols? Saps què? He comprat una ratafia de les millors que hi ha al món. Sembla que és un producte 100 % natural d’aquells que a tu t’agraden tant. 

1 comentari:

  1. Tenen xispa totes o casa una de les Histories!m'agraden germa ,vas be!

    ResponElimina