Collita pròpia 2.0

Des del Baluard de Santa Clara 
11 de setembre de 1714


Fa tres dies que no dormim. L'enemic el tenim a les trinxeres que hi ha al davant. Potser a uns dos-cents o tres-cents metres a tot estirar si aquesta boira densa no ens enganya. Dins del baluard el temps s'atura. Les ganes de menjar desapareixen, i cada minut que passa, és un minut més que ens apropa a una mort possible. Però no ens rendirem. Aguantarem el que calgui... i més. D'aquí en sortirem lliures o morts. La nostra bandera negra així ens ho recorda a cada moment. No contemplen cap rendició, cap capitulació deshonrosa.  Ens hi va tot. Els nostres drets, els nostres costums i la nostra dignitat com a poble. I si per desgràcia som vençuts, el nostre exemple, la nostra lluita a ultrança, serà recordada pels nostres fills, pels nostres nets i quedarà gravada en la memòria col·lectiva al llarg de tota la història.

Tothom recordarà com nosaltres – els catalans – vam lluitar fins el darrer alè per la llibertat d'aquest país estimat i com, tot i deixant la vida, la darrera gota de la nostra sang va servir per regar aquesta terra que algun dia tornarà a renéixer, tornarà a lluitar i tornarà a vèncer.
Ho sabem. És una batalla desigual. Ells tenen l'artilleria. Nosaltres l'astúcia. Ells són quaranta-cinc mil però sense esma per lluitar. Nosaltres no arribem als cinc mil, però tenim el cor valent i la voluntat ferma a proba de canons. Hem aguantat dotze mesos i encara som aquí, tossudament alçats, quan les previsions més optimistes fetes pel nostre enemic no ens en donaven ni dos de vida.

Però la lluita també és contra nosaltres mateixos. Al nostre costat, veiem constantment la mort. No fa ni deu minuts que en Manelic li han arrencat el cap amb una bala de canó. Estava eufòric quan li han donat la carta de la seva dona. La Isabel li anunciava que aviat seria pare. Que l'enyorava molt i que en poques setmanes, tornarien a estar junts una altre vegada. Li deia també que es cuidés molt i que li enviava molts petons. Si sobrevisc, aniré a trobar a la seva esposa i li diré com de valent i d'entusiasta era en Manelic.

Em queden sis bales i la munició cada vegada triga més en arribar. Fa fred. Els ulls em pesen. Sento que algú crida: “Foc a discreció!” Els tenim a sobre! Catalans, ara o mai! Agafo el subfusell d'en Manelic i començo a disparar. Una figura s'acosta per la dreta. La seva mirada de terror es clava dins els meus ulls. Es disposa a saltar rera la defensa. És un noi de vint anys. Disparo. Cau mort sobre meu. Anava desarmat. El conec. Era dels nostres.



L'aigua o la meva versió de La Natura de Narcís Oller
04 de març de 2017


La Tuies sempre havia estat una dona forta. El seu caràcter robust, la passió que compartia per la terra i el bestiar, li havien permès fer jornades de 14 hores diàries, els tres-cents seixanta-cinc dies a l'any, sense fer un sol renec. Amb l'Eloi, havia trobat la seva ànima bessona. Si un era tossut, l'altre més. Si un llaurava l'horta de sol a sol, l'altre munyia les dues dotzenes de vaques que tenien, netejava el galliner o traginava pesats sacs de patates.

No podia més. Feia vint-i-un dies que jeia, seca, rígida com una post en aquell matalàs dur i atrotinat que van comprar feia trenta anys. Cada any per l'aniversari del seu casament, tots dos agafadets de la mà mentre sopaven alguna cosa davant de la llar de foc, a les fosques per no gastar, feien el propòsit que amb els diners de la propera collita comprarien un matalàs nou. El canviarien per un d'aquells que els seus veïns els hi havien contat. Sí, sí. Un d'aquells matalassos moderns que duien unes motlles molt xiques i especials, es veu que t'asseguraven un descans tan bo, que et feia la sensació d'estar flotant entre núvols quan dormies.

El dolor agut que la Tuies sentia per tota l'espinada, la tornà a la realitat. Era incapaç d'articular res més que no fossin petits i dèbils gemecs de tant en tant. La dona es consumia lentament a mesura que el seu cos s'anaven apagant.

- ic!... ic!... ic!...

Ja hi som! No passava més d'una hora que el dolor la tenallava repetidament. Era ben bé, com si algú, des del més enllà, expressament, li estirés bocins de l'ànima amb unes estenalles fines i esmolades.

Durant aquestes tres setmanes, l'Eloi, li procurà tots els remeis que n'era capaç. Sangoneres, pegats, cataplasmes, cebes al capçal del llit, ungüents d'herbes per totes les dolences, creus, oracions... Res d'això havia servit per res.  La Tuies notava que la dama de la dalla tenia pressa per venir-la a buscar. Se sentia cansada, esgotada. Només volia tancar els ulls i que aquell dolor que la mortificava desaparegués.

- ic!... ic!... ic!...

L'Eloi enraonava sense parar. Li deia no sap quines coses de l'aigua, de les mongetes, dels fills que havien perdut, de la Roseta – l'única pubilla de la casa – i del riu que baixava ple. Ella,  poc que l'entenia. Si amb prou feines sentia alguna paraula! Només podia fer, de tant en tant, un moviment amb el cap com si digués... que sí, que sí. Com sempre li feia a l'Eloi, sense escoltar-lo, quan es trobava bé.

La Tuies notà com se li esfondraven els ulls, com una suor freda li començava a pujar per les extremitats i avançava per tot el cos, fins arribar al damunt dels llavis, als polsos i al front.

Volia rascar-se, moure's, cridar. Concentrant els darrers alens de la vida, prengué dèbilment la mà de son marit, suplicant-li que marxés d'una vegada a regar, o a fer no sap què punyetes a les mongetes. Però l'Eloi s'entossudia a seguir raonant cada cop més i més neguitós. Fins i tot li semblà haver-lo vist plorar feia uns instants.

- ic!... ic!... ic!

Una espurna de foc, va lluir en els ulls quasi apagats de la Tuies, entre boirines d'enteniment, va intuir les intencions del seu marit. Redéu! La amortallaria, la deixaria sola i ell s'aniria a regar les mongetes assedegades abans que es perdés tota la collita.

Pensat. Dit i fet.

Abans del darrer alè, la Tuies encara va tenir temps de sentir un crit que venia de fora. Era l'Eloi. Massa tard! Tot estava perdut. El riu inundà tots els camps de l'horta, esmicolà els galliners i ofegà vaques, xais i ovelles. No s'aprofitaria res; i així va ser com finalment, els dos amors de l'Eloi morien al mateix temps. La terra... per massa aigua. La dona... seca i encarcarada de com quedà quan traspassà, per massa poca.



La primera línia, el detonant. La resta, combustió espontània.
20 de febrer de 2017


De tant en tant una línia, unes paraules escrites en un llibre, poden desencadenar l'estimulació de neurones, encendre espurnes en forma de paraules i crear la necessitat compulsiva de continuar aquella idea, aquella frase. Això és el que em va passar quan llegia la plana quaranta-u de La senyora Stendhal. El darrer llibre del gran escriptor Rafel Nadal.

Va anar així:

Si pogués atrapar les paraules que busco i se m'escapen...
Si pogués girar i regirar les frases i que encaixessin en perfecta harmonia...
Si pogués encendre els cors de molts lectors amb la meva literatura d'estar per casa...
Si pogués absorbir la manera de fer dels meus grans escriptors...

La felicitat esdevindria completa i potser...
podria ajudar a fer un món nou, un país millor.


Un misteri de poca volada.
26 de febrer de 2017


Fins ahir a la nit no em vaig adonar d'una taca rodona, uniforme, de la mida d'una llentia que es deixava veure a l'alçada del meu múscul pectoral esquerra, allà on un petit bony, pren el curiós nom de mugró.
Vaig pensar que no seria res. Una mica de saliva en el dit índex i una petita dosis de fricció corporal... i llestos. Allò marxaria. La maniobra planificada metòdicament i la mica de fred, que feia a casa aquella nit, van contribuir a assolir amb èxit la tasca planificada.

Avui dimarts a la nit, acabadet de dutxar i abans d'enfundar-me en el llençols de cotó de color blau marí, la vaig tornar a veure. La taca era allà. Burleta. Persistent. En el mateix lloc. Coronant triomfant el mugró esquerra. Vaig repetir l'operació manual de la nit anterior. Però aquesta vegada amb tant d'entusiasme i interès, que fins i tot el mugró, em va quedar vermell, infladot i adolorit.

Instants després, just abans que Morfeu em seduís i em portes a la terra boirosa dels somnis, em capficava i donava voltes al perquè d'aquest misteri. Per què aquest color? Per què aquesta forma? Per què en aquest mugró i no en l'altre? Per què avui? Per què ahir? Per què jo? Per què ve? Per què se'n va? Per què no em deixa? El cap em treia fum. Una petita idea em va venir al cap. Em vaig llevar del llit. Volia comprovar les camises utilitzades els dies anteriors. Sospita confirmada. Les dues peces de roba tenien la mateixa taca i a la mateixa alçada. Propera parada... l'armari de les jaquetes. Vaig posar la mà a l'infern de l'americana i... allà penjat per un clip i sense tap, vaig trobar la raó de les meves desgràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada