Collita pròpia 2.0

La primera línia, el detonant. La resta, combustió espontània.
20 de febrer de 2017


De tant en tant una línia, unes paraules escrites en un llibre, poden desencadenar l'estimulació de neurones, encendre espurnes en forma de paraules i crear la necessitat compulsiva de continuar aquella idea, aquella frase. Això és el que em va passar quan llegia la plana quaranta-u de La senyora Stendhal. El darrer llibre del gran escriptor Rafel Nadal.

Va anar així:

Si pogués atrapar les paraules que busco i se m'escapen...
Si pogués girar i regirar les frases i que encaixessin en perfecta harmonia...
Si pogués encendre els cors de molts lectors amb la meva literatura d'estar per casa...
Si pogués absorbir la manera de fer dels meus grans escriptors...

La felicitat esdevindria completa i potser...
podria ajudar a fer un món nou, un país millor.


Un misteri de poca volada.
26 de febrer de 2017


Fins ahir a la nit no em vaig adonar d'una taca rodona, uniforme, de la mida d'una llentia que es deixava veure a l'alçada del meu múscul pectoral esquerra, allà on un petit bony, pren el curiós nom de mugró.
Vaig pensar que no seria res. Una mica de saliva en el dit índex i una petita dosis de fricció corporal... i llestos. Allò marxaria. La maniobra planificada metòdicament i la mica de fred, que feia a casa aquella nit, van contribuir a assolir amb èxit la tasca planificada.

Avui dimarts a la nit, acabadet de dutxar i abans d'enfundar-me en el llençols de cotó de color blau marí, la vaig tornar a veure. La taca era allà. Burleta. Persistent. En el mateix lloc. Coronant triomfant el mugró esquerra. Vaig repetir l'operació manual de la nit anterior. Però aquesta vegada amb tant d'entusiasme i interès, que fins i tot el mugró, em va quedar vermell, infladot i adolorit.

Instants després, just abans que Morfeu em seduís i em portes a la terra boirosa dels somnis, em capficava i donava voltes al perquè d'aquest misteri. Per què aquest color? Per què aquesta forma? Per què en aquest mugró i no en l'altre? Per què avui? Per què ahir? Per què jo? Per què ve? Per què se'n va? Per què no em deixa? El cap em treia fum. Una petita idea em va venir al cap. Em vaig llevar del llit. Volia comprovar les camises utilitzades els dies anteriors. Sospita confirmada. Les dues peces de roba tenien la mateixa taca i a la mateixa alçada. Propera parada... l'armari de les jaquetes. Vaig posar la mà a l'infern de l'americana i... allà penjat per un clip i sense tap, vaig trobar la raó de les meves desgràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada