diumenge, 26 de juliol del 2015

"La noia del tren" de la Paula Hawkins

Salut internautes,

Avui és tot un plaer parlar-vos d'un llibre que m'ha agradat, que m'ha fet entusiasmar com feia temps que no em passava. La noia del tren d'aquesta escriptora nascuda a Zimbabwe, és d'aquells llibres que ens fan vibrar, ens carreguen les piles i ens dóna sentit a la vida.

He trobat impressionant veure com al llarg de tota la novel·la "les peces" van encaixant una a una fins a completar-se com si d'un gran trenca-closques es tractés; com l'opinió que ens formem els lectors, sobre els diferents protagonistes va canviant a poc a poc a mesura que va avançant l'acció; com juga l'escriptora amb nosaltres i ens fa passar pràcticament a sentir animadversió cap a un personatge d'extraordinària feblesa humana, a pàgines després, empatitzar amb ell i a estimar-lo amb totes les seves manies i les seves rareses. És també increïble, en el bon sentit de la paraula, veure com un petit detall, inesperat, observat en una rutina diària, pot desencadenar tot un thriller psicològic com esdevé "La noia del tren".

El llibre ens parla d'aquelles parelles que ens envolten, dels nostres amics, veïns i coneguts que sovint els idealitzem perquè només coneixem una part de la seva vida, i no ens parem a pensar quina és la vida real que porten entre-mans, a porta tancada, fora de la mirada curiosa dels seus iguals.

Paula Hawkins ens mostra (allò que hem sentit tantes vegades) que la realitat moltes vegades supera la ficció i que en el fons cap de nosaltres està prou segur en aquest món. 

Podria passar, i potser més sovint del que ens pensem, que aquell veí que tenim a prop nostre, amb el qual ens hem saludat a l'ascensor, aquell amb qui ens creuem tot sovint pel carrer, aquell amb qui compartim una part del nostre trajecte o aquell veí amb qui fins i tot hem arribat a compartir alguna xefla o festa del barri, amagui un assassí sense escrúpols dins seu. I què em dieu d'aquell pare de família, bo, amable, educat, curós amb els detalls vers els demés... i que ves per on, un dia, descobrim que porta una doble o triple vida discreta, amagada a la vista de tothom, la qual faria posar de vermell a més d'una o d'un? Segur que coneixeu algú així.

Potser sí, que és veritat, que tots nosaltres portem a dins nostre un àngel i un dimoni convivint conjuntament de forma més o menys controlada. I que depèn només de nosaltres mateixos deixar-los aflorar en moments determinats o sucumbir irremeiablement a un dels dos. Cal saber-ho. Ser-ne conscients. Tenir prou força i ser valents per tal que la nostra vida tranquil·la i segura que ens hem procurat i de la que gaudim habitualment, no es converteixi en un infern fosc i profund. 

Però com ens ensenya Dante a la Divina comèdia, fins i tot, també de l'infern ens en podem sortir. Caldrà, això sí, trobar les complicitats i les forces necessàries, allà on siguin. Arrapar-nos a elles si cal amb les dents, tornar a començar i reeixir a una nova vida diferent que ens ha de fer indubtablement millors.

Fins aviat,
Jordi

dijous, 2 de juliol del 2015

L'alquimista de Paulo Coelho. Un llibre per connectar.

Salut internautes,

Sé que algú li pot semblar una obvietat, però crec, que hi ha llibres que formen part de l'imaginari col·lectiu i de la literatura universal, que mereixen ser llegits algun cop a la vida, encara que no formin part de les nostres lectures habituals. Només cal que triem el moment idoni i que ens aboquem a la seva lectura sense reserves ni prejudicis de cap tipus per treure'n el màxim profit. Com algú va dir una vegada, "quan has llegit un bon llibre no desapareix, sinó que s'amaga dins nostre. Les coses que hem après, el món que hem descobert amb la seva lectura, ens acompanyaran i formaran part de la nostra vida per sempre més".

L'alquimista d'en Paulo Coelho, és un d'aquests llibres.
Ens ensenya a connectar amb el nostre cor o el nostre interior i ens indueix a escoltar-lo. Ens porta a parlar amb "aquell" o amb "allò" que és el "tot". El mateix "tot" que ens envolta, que va crear el planeta que coneixem, que ens dóna l'energia i que tot ho pot.

L'alquimista explica que si quan tenim la nostra inspiració... perseguim el nostre somni i, persistim en completar la nostra llegenda personal... aleshores tard o d'hora trobarem el nostre tresor i aconseguirem fer realitat tot allò que semblava impossible.
Escoltant el nostre cor, podrem vèncer malalties, superar dificultats i decidir el moment d'abandonar aquesta vida, sempre i quan el "tot", no ho tingui previst i designat abans que nosaltres. Tot i així, arribada la nostra hora, sempre s'hi pot parlar i mirar de convence'l que ho deixi per un altre moment.

L'alquimista ens insinua que no hi ha alegries o felicitat sense la seva dosi de patiment, sense creuar el nostre propi desert, sense passar per poques o moltes dificultats. Fins i tot en ocasions, caldrà experimentar el dolor o experimentar sacrificis personals. És només a través d'aquest camí que arribarem a conèixer el significat de la felicitat i a tenir la capacitat d'ajudar i empatitzar amb als demés. 

Depèn de nosaltres, de com connectem amb el nostre cor i de les millores que fem en el present, que aconseguirem o no, fer d'aquest món un món millor. Així doncs, per acabar... cliqueu aquí i connecteu!!!

Fins aviat,
Jordi