diumenge, 17 de maig del 2015

Strappo d'en Martí Gironell.

Salut internautes,

Strappo: terme lingüístic d'origen italià que dóna nom a la tècnica d'arrencament de la superfície cromàtica d'una pintura mural, amb la qual, s'aconsegueix separar la pintura de l'arrebossat del mur on es troba i trasplantar-la a un altre suport o indret diferent.

Som-hi!:
Martí Gironell, ens proposa el seu darrer llibre, una novel·la històrica sobre un dels episodis més cruents que ha patit l'art romànic català a la seva història.

A principis del segle XX les pintures romàniques de la Vall del Pirineu de Lleida eren arrencades sistemàticament per ser venudes a museus d'art nord-americans sota la connivència de moltes persones de Catalunya que ho sabien. Un espoli amb tota regla (legal però alhora immoral) que s'aprofitava de la ignorància de la gent del territori, de les necessitats econòmiques de certes parròquies i del buit legal del segle passat.

Però "strappo", com a tècnica, no només pot tenir aquesta connotació de crim cultural de l'art romànic del segle XII, també té la seva vessant positiva.Va ser la millor opció que es va trobar per salvaguardar i protegir aquest important llegat. Amb la mateixa tècnica d'arrencament, es va poder centralitzar en un únic museu català totes aquelles pintures que estaven permanentment exposades als robatoris, als actes de vandalisme i a unes condicions de conservació molt precàries.
Recentralitzant d'aquesta manera, aquests murals d'incalculable valor, es va reduir molt el comerç especulatiu i la cobdícia de personatges adinerats sense escrúpols de l'època. Tot i així, si viatgeu als Estats Units, a Massachusetts, encara podreu veure exhibides les pintures romàniques de Santa Maria de Mur a la coneguda Catalan Chapel del Museu de Belles arts de Boston. I... si no voleu fer tantes hores de viatge, també us podeu arribar fins al MNAC a Barcelona a on hi trobareu la millor i més important col·lecció del món de pintura romànica medieval.  

Naturalment, sempre us quedarà la bella opció de llegir "Strappo" d'en Martí Gironell; una novel·la fàcil de llegir, sense estilismes complicats, on hi trobareu personatges tan reals com el comerciant d'obres d'art Lluís Plandiura o Joaquim Folch i Torres, el salvador de bona part del patrimoni artístic català.

Tinc molt clar que en Martí Gironell, té un estil molt peculiar d'escriure, directe, incisiu, ràpid, de bon comunicador, com ho és ell, i que treballa amb arguments històrics ben documentats però sense la transcendència novel·lística que podem trobar en altres escriptors reconsagrats com per exemple Joan Sales, Marcel Proust, Philippe Claudel o Jaume Cabré. Sens dubte dins del panorama literari català, té el seu propi espai i un públic fidel que li resta expectant a cada sortida de les seves noves novel·les. Així doncs, Martí, si vols depurar encara més el teu estil fes-ho però sigues sempre tu.

Per cert, vull agrair la magnifica edició literària que ha fet "Edicions B" d'aquesta novel·la. Edicions tan ben acabades, serigrafiades a tot color per dins i per fora del llibre, amb una sobrecoberta amb elements en relleu que desperten sensacions, se'n veuen molt poques o gairebé mai. Els col·leccionistes de llibres i de les bones novel·les ja tenim un altre motiu per no deixar de comprar "Strappo" d'en Martí Gironell.

Fins aviat,
Jordi (posseïdor del primer llibre signat pel mateix autor, de la primera edició: abril 2015 de Strappo)

divendres, 1 de maig del 2015

La Merla Blava de Maria Carme Roca

Salut internautes,

"La Merla blava" suposa una finestra oberta a la Barcelona de 1715 en un moment en que la ciutat de Barcelona encara es dolia per les ferides de la guerra i del setge que va culminar, com tots sabem, l'onze de setembre de 1714. En aquells temps, Catalunya va ser humiliada i sotmesa a les atrocitats borbòniques, a les crueltats i els assassinats en nom dels drets de conquesta però, de fet, mai va ser totalment vençuda. En el fons de l'ànima i el cor de tots els catalans, va renéixer des de l'endemà mateix de l'onze de setembre, la voluntat de recuperar els drets, les institucions, la llengua i la llibertat dels catalans tan aviat com fos possible. Una voluntat que s'ha mantingut persistent, pacient i inalterable al llarg dels més de 300 anys que ens separen de les heroïcitats viscudes dels nostres avantpassats. 

En un moment del llibre, els personatges es confabulen malgrat el cansament feixuc que els envaeix, per continuar endavant. Per lluitar des de la clandestinitat contra els enemics borbònics opressors amb la clara determinació de viure lliures o morir. Ho feien per ells, per les persones que van caure en la defensa de la ciutat, per les persones que varen lluitar en tots els fronts d'aquella societat, cadascú d'acord amb les seves possibilitats, i pels seus fills, els néts i les futures generacions d'un futur llunyà.
Us sona a alguna cosa semblant d'avui dia?  Jo hi veig molts paral·lelismes però amb un "petit" matís: que el "Viurem lliures o morirem" que es va popularitzar aleshores, el podríem traduir pel "viurem en llibertat (com un país normal) o morirem (social i culturalment) com a nació".

Però a la "Merla blava", a part d'una història èpica carregada de simbolisme adreçada a un públic juvenil, hi podreu trobar petites històries d'espies, d'amors i de desenganys, de gelosies, de mentides i de confabulacions. Personatges amb aparença ingènua, innocent que esdevenen personatges atrevits, i valents. També hi trobareu personatges odiats i botiflers com alguns que coneixem actualment.

Diuen que les pedres respiren i ens parlen perquè han estat testimonis de les gestes i els horrors que han viscut en temps passats. Així doncs, quan aneu pels carrers del barri de la Ribera de Barcelona com el carrer Montcada, el carrer Sant Domènec del call o els carrers històrics de la Barcelona del segle XVIII o, fins i tot visiteu l'església del Mar, toqueu les parets, escolteu les antigues muralles, sentiu-les, deixeu-vos impregnar d'històries, de savieses i transmeteu tots aquests sentiments i coneixements a aquelles persones que més us estimeu. Catalunya persistirà, no morirà mai, per molts segles que passin, si els que hi som, som capaços d'estimar-la; de fer, que els que tenim ben a prop nostre, s'enamorin follament d'ella i la defensin allà on vagin, contra tots aquells que la volen ridiculitzada i sotmesa.

Fins aviat,
Jordi