dissabte, 20 de juny del 2015

Umberto Eco i Haruki Murakami.

Salut internautes,

Umberto Eco i Haruki Murakami. Dos escriptors importantíssims de gran talent. Dos monstres de la literatura contemporània i també dos persones terrenals amb la mateixa naturalesa humana com qualsevol de nosaltres. I per tant, amb el mateix dret del món a tenir èxit però també a equivocar-se. 

És en aquest segon terme que crec que les seves dues darreres novel·les (respectivament) han estat un error de càlcul o d'expectativa.

En el cas del "Número Zero", d'Umberto Eco, m'he cansat de tants propòsits, matisos, preparatius i filosofies que s'esgrimeixen per muntar una mena de diari revolucionari. En una expressió col·loquial "Es mareja tant la perdiu" que hom acaba desesperat de veure que no s'arriba en lloc. I em sap greu dir-ho perquè l'anterior llibre d'Umberto Eco "El cementiri de Praga" em va encantar i el recordo amb una certa il·lusió. Però nois, en aquest cas, "Número Zero" no ha estat així. M'he desencisat una mica. De totes maneres, quan l'Umberto Eco tregui les seves properes novel·les, segur que me les tornaré a mirar. Per mi, una ensopegada no esborra el concepte que tinc sobre ell i continuarà essent un gran escriptor, d'aquells que fan escola en el món literari actual.

En el cas d'Haruki Murakami, jo no havia llegit res d'ell anteriorment, però sí que n'era conscient dels seus anteriors èxits com "Tokio blues", "Kafka a la platja" o "1Q84". Per això vaig decidir, arribat un precís moment de la meva vida personal, fer us tastet a la seva última novel·la o, més ben dit, en el recull de diferents contes que integren "Homes sense dones".  He llegit quatre dels set contes que es descriuen en aquest llibre. Quatre contes inconnexos, que no m'han aportat res de transcendental, que no els hi he sabut veure la gràcia de fons i que no m'han despertat l'espurna necessària per continuar invertint més temps en aquesta novel·la. Després, parlant amb altres lectors, he sabut que "Homes sense dones" era com l'excepció que confirma la regla en la trajectòria d'Haruki Murakami. Segur que sí, no ho dubto. Potser en un futur, hauré d'afinar més la punteria quan vulgui fer una aproximació a l'obra d'un gran escriptor.

En fi, internautes, si quan llegeixo un llibre que m'ha agradat us n'escric la ressenya explicant les seves bondats, és just que quan passa al revés també us expressi la meva més personal opinió, per ser coherents amb la filosofia d'aquest blog.

Fins aviat,
Jordi

2 comentaris:

  1. Vinc a parlar de Murakami, com no. 'Homes sense dones' no és en absolut cap excepció. És Murakami 100%, i m'atreviré a dir que dels millors que li he llegit els últims anys. Inspiradíssim, i amb un puntet, això sí, no tan habitual, que només completa més encara el conjunt. T'ho dic amb coneixement, he llegit tots els seus llibres traduïts, a excepció de 'De que parlo quan parlo de córrer'. El que sí que et puc dir és que Murakami o bé t'entusiasma, és el meu cas, o et deixa completament indiferent i pensant que què fot aquest tio, que probablement sigui el teu. Pots intentar llegir alguna altra obra seva, perquè que a mi m'hagi agradat molt aquest no vol dir que tothom pensi igual, però si a la segona tens la mateixa sensació, ja no cal que ho provis més: Murakami no és per tu. No et sentis estrany, li passa a moltíssima gent. Tanta com els de l'altre sector, els que adorem cadascun dels seus llibres.

    ResponElimina
  2. De Murakami només m'he llegit "El noi sense color" i sí que m'ha agradat, no passa gran cosa però és intens. Segurament me'n llegiré més (per ara és massa aviat per situar-me a una banda o altra, com diu en XeXu).
    I de l'Eco, m'he llegit "El nom de la Rosa" (dues vegades), m'agrada molt. Hi ha gent que creu que aquest llibre és l'excepció perquè els altres són infumables. Tu dius que sí que t'han agradat, potser els dono una oportunitat.

    ResponElimina