diumenge, 13 de maig del 2012

Els papers pòstums del Club Pickwic

Salut internautes,

Era estrany, gairebé contra natura, que en l'any del bicentenari del naixement de Charles Dickens no és fes una nova traducció al català d'una de les obres més importants d'ell com és "Els "papers pòstums del Club Pickwic".

Era igualment estrany, gairebé contra natura, que d'ençà que l'editorial Proa va publicar la versió d'en Josep Carner l'any 1931, cap altra editorial no hagués publicat una nova edició en català dels papers pickwiquinians.

Deia en Xavier Serrahima, en el seu magnífic article del suplement de cultura de "El Punt AVUI+", que la recent publicació de "Els papers pòstums del Club Picwick" havia estat com un miracle.  En el seu article també es postula sobre la conveniència d'una nova traducció que es diferenciï de l'emblemàtica versió feta per Carner. 

És ben cert que les grans obres literàries s'han d'actualitzar al català modern, ortogràficament correcte i amb un llenguatge d'acord a la nostra generació, però encara que molta gent corrobori la dita que "Dickens traduït per Carner és dues vegades... Carner", altres com jo, compartim una altre màxima (anterior a aquesta) que deia que "Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens".

Per suposat  que el català actual ha evolucionat des del temps que Carner va fer la seva traducció del club Pickwick de Dickens, i segur que la versió de Carner té matisos més rebuscats que difereixen en part del text original de Dickens. Però el que és innegable és que les traduccions de Carner han estat motiu d'estudis acadèmics i d'aprofundiment del català a les nostres escoles, i que en els anys 30 del darrer segle, van donar un nou impuls pel que fa al reconeixement cultural de la nostra llengua, en el camp de les traduccions de les obres literàries de culte universal.

Les traduccions de Carner són un llegat cultural més en la història de la literatura catalana que val la pena rememorar de tant en tant. I les seves aportacions personals van aflorar la majestuositat, la riquesa del vocabulari, la elasticitat i la capacitat d'adaptació del català en una època normativa d'aquesta llengua que calia fer incís en aquests aspectes.

Per tant estic d'acord a donar la benvinguda a noves traduccions i a noves adaptacions de l'obra emblemàtica de Dikens, però... per què no i de forma molt especial, no es poden fer conviure les dues versions (la de Carner i la de Casacuberta) al mateix temps, compartint els mateixos escenaris de vendes i promocions. Pot ser és una qüestió d'interesos econòmics? Potser els editors pensen que la versió de Josep Carner reeditada a data d'avui, eclipsaria la de Miquel Casacuberta? O és que simplement, sí hi ha prevista una nova edició limitada de la versió de Carner, amb enquadernació de luxe i es vol llençar la seva publicació pels volts de Nadal, donant d'aquesta manera, un marge de vendes a la recent versió de Miquel Casacuberta?

Sigui com sigui la lectura d'"Els papers pòstums del club Pickwic" no us deixarà indiferents: l'humor de Dickens, la pompositat còmica dels seus personatges i la sàtira filantròpica encarnada en els quatre membres del club, farà que durant unes quantes setmanes, gaudiu o mantingueu llur delectança en aquesta obra, trieu la versió en català que trieu.

Fins aviat,
Jordi

dimarts, 1 de maig del 2012

En memòria dels premis 2011 de les lletres catalanes.

Salut internautes,

Han passat més de quatre mesos des d'aquell 20 de desembre de 2011 en que es va celebrar la 61a edició de la Nit de Santa Llúcia, la Festa de les lletres catalanes que organitzava Òmnium cultural en el marc del cinquantè aniversari de la seva fundació com a entitat no governamental, compromesa amb la cultura, els valors i els sentiments nacionals del nostre país.

Confesso que esperava la celebració d'aquesta festa amb molta expectativa. Tenia molta curiositat per conèixer els premiats. Sobretot el guanyador del premi Sant Jordi 2011. La veritat és que la posada en escena (en clau d'humor) no em va decebre gens.
A la gala hi vaig trobar: lletres, música, màgia, espectacle, simpatia, més lletres, originalitat, prestigi literari, qualitat artística i un discurs fantàstic de la Muriel Casals amb voluntats, aspiracions i peticions que subscriuria ara mateix.
No hi podia faltar el digne discurs institucional del conseller de cultura Ferran Mascarell que ens permetia renovar les esperances d'aconseguir algun dia un bell somni, el de l'assoliment de l'estat propi, lliure, sobirà i democràtic que molts de nosaltres desitgem i necessitem.

Però no ho allarguem més i anem a recordar quins van ser els premiats de les diferents categories literàries:

Premi Mercè Rodoreda per:
- El recull de contes: "La via per rail" de Ramon Erra

Premi Carles Riba de poesia per:
- "Llum d'Irlanda" de  Marcel Riera

Premi Finalista del Premi Sant Jordi de novel·la per:
- "Kabul i Berlin a l'últim segon" de Joan Mas i Vives

Premi Sant Jordi de novel·la 2011 per:
- El thriller que recrea un episodi històric de la matança de 172 maristes a mans dels anarco- sindicalistes als inicis de la Guerra Civil a l'any 1936 a Barcelona, "Crim de Sang" de Sebastià Alzamora.

Premi Josep M. Folch i Torres de novel·la per a nois i noies per:

Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil per:
- "La princesa invisible" de Mercè Anguera

Premi Joan B. Cendrós d'articles o llibres publicats fora dels Països Catalans per:
- "Catalonia Press" de Liz Castro

Premi Joan Maragall de treballs d'assaig sobre cristianisme i cultura per:
- "El reencantament postmodern" de Josep Otón

Premi Joan Profitós d'assaig pedagòcic per:
-"ex aequo" d'en Anna Montserra, Guillem Turó i Helena Esteve

Premi Ferran Soldevila de biografia, memòria i estudis històrics per:
- "Els origens de la revolta de la Unió del Regne de València (1330-1348)" que ha fet Vicent Baydal i Sala

i finalment:

Premi Òmnium de comunicació per:
- El Club Súper 3 per la seva tasca feta al llarg d'aquests 20 anys del Club

De tots els premiats a data d'avui, encara mantenen un cert èxit de popularitat: el finalista i el guanyador del premi de Sant Jordi 2011 (Kabul i Berlin a l'últim segon i Crim de sang, respectivament) o potser és el que em sembla a mi; dels altres premiats sembla que ningú s'enrecordi a excepció és clar, del televisiu Club Súper 3.

Fins aviat,
Jordi