Salut Internautes,
Jo, que no he estat mai avesat a la poesia; que fins ara, l'única poesia que es creuava a la meva vida era la musicada magistralment per cantautors com en Serrat i en Lluís Llach; que fins a dia d'avui no m'havia decidit a obrir un llibre de poemes emportat per falsos prejudicis... finalment he entrat per aquella porta que un dia vaig deixar oberta. Aquella porta, que un 23 d'octubre del 2010 us en feia referència en aquest blog.
Així doncs, la meva primera trobada lectora amb la poesia, ha estat un entrada un pèl tímida, fins i tot diria que subversiva com la d'un lladregot que s'escola en la fosca nit en un domicili, amb la por de ser descobert d'un moment a l'altre.
El recull de poemes de Joan Margarit m'han provocat una barreja de sensacions que gairebé sempre m'han abocat a la malenconia, a la tristesa i a la sensació agredolça del saber que el temps s'esgota i que se'ns escapa de les mans com els grans de sorra -posem pel cas- d'una platja.
No ho sé... he trobat a faltar una mica d'optimisme i de claredat en les seves poesies. N'hi ha hagut alguna en la que no he pogut esbrinar ben bé a que es referia, exactament, el poeta.
Potser és que he d'aprendre a volar "Com les gavines", tal i com diu el curt poema d'en Joan Margarit amb aquests mateix títol, i que diu així:
Com les gavinesCreuant els temporals
s'aprèn a planejar
sobrevolant la vida.
A avançar fent servir
la violència del vent.
Com les gavines.
