dissabte, 23 d’octubre de 2010

No era lluny ni difícil - Joan Margarit

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.


Salut internautes,
No he estat mai un lector de poesia, si més no fins ara. Potser ha arribat aquest temps o aquest moment en el que em toca descobrir una part d'aquest món, a data d'avui, desconegut per mi. 
La culpa d'aquest canvi la té en Joan Margarit i el poema que us acabo de transcriure, inclòs en el seu últim poemari: No era lluny ni difícil.  
No sé vosaltres però pel que fa a mi, a partir d'ara, deixaré una porta oberta a aquesta categoria literària.
Fins aviat,
Jordi


2 comentaris:

  1. La Montserrat Brau, responsable del blog "nosaltresllegim.cat" ha dit referint-se a l'autor:
    Gràcies per haver escrit un poemari tan delicat com entenidor. Gràcies per fer-me gaudir amb tots i cadascun dels poemes tant com amb les quatre pàgines finals, que qualsevol persona hauria de llegir enamorar-se del gènere (“la poesia, malgrat la seva exactitud i concisió, no pot ser mai una drecera“). Gràcies, encara, per l’immens plaer de la “relectura”.
    Sabeu quins versos m’han agradat més?
    “Cap lògica no pot salvar l’abisme
    que hi ha entre dir t’estimo i no dir-ho”
    ———-
    Estimats nosaltres, perdoneu que aquest comentari li hagi adreçat a l’autor. Per si mai el llegeix, volia dir-li com m’ha fet de feliç

    ResponElimina
  2. Fa un parell de dies en Cesar ha comentat aquest llibre en el blog: "Nosaltres llegim.cat" i entre altres coses deia textualment, que el darrer poemari de Joan Margarit, "No era lluny ni difícil", està fet des de la talaia de la saviesa adquirida per l’experiència acumulada durant una llarga i intensa vida, i fixant la perspectiva en un retrovisor gairebé autobiogràfic, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor. Uns poemes que parlen d’alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present -hi ha poc futur en aquests poemes-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen un denominador comú que és el gran tema d’aquest llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida.

    ResponElimina